Antigament , com en les novel·les russes i en el teatre de Chejov, cada família acomodada tenia a la seua disposició un professor particular, un metge de família, i un advocat per a no parlar d’una extensa servitud per a altres oficis. Hui el que priva i mola és tindre un entrenador personal i també un nutricionista. L’alimentació, això que és cada dia més car per al comú dels mortals (pensionistes, mestresses de casa, la vasta gamma de treballadors assalariats explotats per un sistema inmisericorde que allarga les jornades i no les paga) és un luxe major encara per als qui acudeixen als serveis d’aquests experts a traure profit de la nova religió del físic, jo els dic xefs de l’anti estrela Michelin. Perquè seguir una dieta no és barat, i a més requereix un temps que no existeix per a la majoria dels quals treballen o tenen obligacions familiars.

Les recomanacions que ens donen per xarxes socials, mitjans informatius diversos, etc., són a vegades contradictòries. Però coincideixen en els enemics públics número u per a la salut i la bellesa: el sucre, l’alcohol (cosí germà de l’anterior), el tabac i el sedentarisme. Per això, expliquen, cal córrer maratons, abandonar definitivament la brioixeria, els productes processats i la priva. “No hi ha quota d’alcohol segura”, ens repeteixen insistentment. La majoria silenciosa assentim amb temor, però reincidim en la cervecita a la terrassa de tardeo, en la copa de vetle discotequer o simplement en el moble bar casolà, ben proveït de caldos i espirituosos. Hi ha “solucions”, no obstant això, per als qui no vulguen ser carn de gimnàs, eixos temples d’Apol·lo i Venus on s’exhibeixen en aparador gents corrent i suant en les diabòliques màquines, com a reclam publicitari gratuït per als qui rebutgem eixa servitud que ens sembla oprobiosa, fora del nostre abast o supèrflua. A aquests sants llocs de culte al cos acudeixen fidels a milers, desafiant les abusives i injustes condicions de les seues inscripcions i promocions. Molts ni tan sols saben com s’usa la maleïda maquinària, a risc de lesionar-se. També està el Ozempic, o si no hi ha altre remei intervencions quirúrgiques. Ja Sanitat ha advertit als metges que no han de prescriure segons quins medicaments miraculosos a persones amb obesitat.

Acabe de posar-me al dia amb unes certes estrenes de cinema que he deixat passar pel meu sedentarisme i la meua reclusió casolana, que abomina dels viatges interurbans i de les sales d’exhibició. Em resulta més agradable evitar aglomeracions en transports públics i cinemes, per la qual cosa solc conformar-me amb la pantalla xica de la meua casa assegut en una butaca bergere o arrepapat en un incòmode sofà d’Ikea. Amb una aplicació prestada he vist The Whale, la pel·lícula que va protagonitzar Brendan Fraser, un actor al qual creia estancat al cinema més trivial que alguna vegada em va veure obligat a engolir en el televisor domèstic. Fraser, que ha patit en les seues obeses carns el pes de diverses cirurgies, producte del seu ofici com a actor d’acció, ha arribat a pesar ni més ni menys que 130 quilos i en aquesta pel·lícula interpreta a un professor de literatura de 275 quilos, prostrat en un sofà i després en una cadira de rodes. Charlie, el protagonista, pateix un cruel rebuig de la seua dona i de la seua filla que li retrauen haver-les abandonat per una relació homosexual amb un alumne.

El pobre obés mòrbid pateix una discriminació múltiple, per la seua condició física i per la seua orientació sexual. El drama de la gordofobia és ací augmentat per altres factors.

Un addicte al menjar, igual que uns altres que pateixen les de l’alcoholisme o les drogues, és un malalt emocional, una víctima de si mateix i de l’entorn que el condemna i rebutja. El malfadat professor obés ha arribat a eixa desastrosa situació a causa del dolor que li ha provocat la mort de l’amant i la separació de la seua filla, propiciada pel seu ex emmanilla.

El cos del delicte no és el delicte del cos, eixe organisme destrossat pels excessos, ja siga de menjar o d’altres substàncies consumides compulsivament en una espècie de suïcidi a terminis. El cos del delicte se sol definir com “la persona que ha sigut objecte d’un delicte” i ací ens trobem amb la veritable naturalesa de les addiccions.

Tots coneixem algun cas al nostre voltant, jo l’he vist en el meu entorn familiar o personal.

Però una cosa és l’addicció i una altra el pecat venial d’uns glops de més o uns cigarrets, de tant en tant. D’eixe temor i d’eixa culpa s’aprofiten tants venedors de fum que ens arenguen des dels seus púlpits mediàtics explicant-nos la bona nova de la vida sana.

No seré el cadàver més sa del cementeri o del tanatori on el foc purificador eliminarà fins a l’última molècula de sucre o d’alcohol dels meus ossos. Ni seré qui condemne al fumador o fumadora enganxats a aquesta droga del pobre. Seguisquen els lectors addictes al gimnàs i a la dieta amb salut, com deia un. Piquen-se fins a l’extenuació, mengen com a periquitos, m’és igual. Si existeix la reencarnació, espere tindre abdominals de tauleta de xocolate (he menjat tantes) i eixir en el Men´s Health.