Quan es dedica un moment a pensar en la vellesa, en el final de la vida, quan es reflexiona sobre l’ocàs de apergaminados i ombrívols horitzons, un està molt lluny d’admetre, en general, que eixa vellesa, que eixe final, que eixe ocàs, tard o d’hora, serà el seu. És a dir, s’assumeix la carrera contínua del rellotge, infatigable botxí, es comprén el pas tossut i inevitable del temps, però la vellesa pròpia es visualitza amablement, com a través d’un filtre embellidor. Des de la privilegiada torrassa d’una joventut en aparença invencible i eterna, el final de la nostra vida es projecta en la imaginació sense xacres, sense dolor, sense derrota, sense aïllament. Es neguen rotundament l’abandó, la tristesa i el desemparament. S’idealitza, probablement per vanitat, o potser per un vague i indefinible terror, una vellesa harmoniosa i satisfactòria, una etapa prometedora, curulla de flamants oportunitats: viatges exòtics, dolçors, descobriments i deliciosos berenars.

En canvi, la crua realitat d’innombrables ancians ens resulta aliena i novel·lesca, ens resulta il·lusòria. Alguns d’ells sobreviuen tan sols a escassos metres de nosaltres, a penes a l’altre costat del barandat, turmentats pel transcórrer temible dels dies. Al veí anònim, discret, sembrat d’arrugues i d’alegries marcides, li estripa l’ànima cada nou vesprejar. Els records s’arremolinen delicadament en la seua finestra, més enllà de les cortines, i acaricien el cristall amb suaus i repetides dringadisses, i li desordenen amargament els batecs del cor. Està només, com tantes altres persones en el crepuscle d’una vida extensa i tortuosa, tan sols, tan invisible per a la resta del món que a vegades no aconsegueix si més no trobar la seua figura en l’espill. Ha aprés a escórrer-se a cegues per la casa, silenciosament, ha aprés a transitar els seus llargs i esgotadors recorreguts sense entropessar, sense causar molèsties, en una casa transformada hui en immens i fred erm, on cada estada, cada relleu, cada ombra el fereix i el transporta a l’abisme d’un passat irrecuperable i feliç.

Algunes nits, aprofitant que el rellotge està adormit, els nostres ancians s’emboliquen en els tebis llaços d’una fantasia passatgera, on, commoguts, es deixen seduir novament per les aurores de la tardor, per la melodia d’una pluja capritxosa en la teulada, per les roselles sagnant voluptuosamente en el camp, per la humida brisa de la mar, i el fugaç i impetuós desig de viure els il·lumina l’ànima durant uns instants, com quan rellegim d’amagat la carta gastada d’un apassionat amor de joventut.

Els nostres majors es moren vells i solos, arraconats en fosques cunetes. Són una càrrega, una incomoditat. Suposen un enutjós inconvenient per a un món dinàmic, vertiginós, per a un món atabalat que es reinventa prodigiosament cada dia i premia amb sorollosos honors la immediatesa, la manca de principis, la sufocant frivolitat. Són un obstacle enutjós per a un món que vetla, que no descansa, que celebra agitadament la vida. Són una descomunal nosa per a una societat irresistible i jovial, i, molt especialment, per a les seues pròpies famílies.