Carn de canó

Quan sonen clarins de guerra en tota Europa, cridant a files als joves per a ser reclutats amb seductores ofertes, i mandats rigorosos dels dirigents europeus per a gastar més en pressupost militar, resulta oportú reflexionar sobre el que signifiquen les guerres i les seues conseqüències. Un dels quals analitza el fenomen en un dels seus assajos titulat La filla de la guerra i la mare de la pàtria és l’escriptor Rafael Sánchez Ferlosio (1927-2019). Sosté ací que la pàtria és el subjecte de la guerra i està indissolublement lligada al nacionalisme (en el cas d’Israel al sionisme que va fer una pàtria en Palestina).

Que la pàtria no pot sinó ser filla de la guerra ho demostra dient que s’ha vist en el cas de la independència d’Algèria o en altres guerres, com la de Vietnam o l’Afganistan, en les quals un acord no va ser possible sinó amb la violència de les armes. “Una pàtria atorgada no és una pàtria, només ho és l’aconseguida amb la força de les armes”, diu Sánchez Ferlosio. Quan Kissinger estava parlamentant amb el vietcong i la pau estava a punt, va ser necessari seguir amb els bombardejos. El propi Kisinger escriuria, precisant el seu concepte de la diplomàcia que “una política que perseguisca un acord sense més xocarà amb el sentiment d’autoafirmació nacional”.

En el Segle XVII, sota Felip V, les lleves de soldades podien ser voluntàries, però en la pràctica es realitzaven amb enganys per part dels capitans encarregats d’anar als pobles a reclutar mossos. La Revolució Francesa va ser la responsable que el poble pla s’identificara amb la nació en armes, com ja donava a entendre La Marsellesa, el primer himne militar amb lletra. Mig segle més tard, en les guerres napoleòniques es va demostrar l’èxit d’aquest patriotisme amb impost estatal (“Prix de sang”, tribut de sang o conscripció obligatòria) quan tot París es va llançar al carrer al crit de “A Berlín!” davant la notícia que l’ambaixador francés havia sigut humiliat pel Rei de Prússia.

En les guerres modernes el soldat del carrer té un rol menys decisiu. La guerra de l’Afganistan va ser un excel·lent camp de proves per a les naus aèries no tripulades, que salen més barates, eficients i no requereixen un pilot que pot estar fatigat o ferit. Les armes en si, també poden ser la causa de la guerra. La bomba atòmica que va destruir les ciutats japoneses era totalment innecessària quan ja Alemanya havia capitulat. En realitat, temien que la guerra s’acabara abans de provar el seu feliç invent. Els Estats Units necessitaven una gran victòria, que els fera entrar per la porta gran de la Història, assenyala Sánchez Ferlosio, alguna cosa que només és possible amb la guerra.

Oppenheimer, que dirigia el projecte, va explicar anys més tard: “Quan es veu que alguna cosa és tècnicament seductor, et llances i ho fas, les preguntes venen després del que es farà amb això”.

Romain Gary va dir que “quan la guerra s’ha guanyat, els vençuts queden alliberats, no els vencedors”.

Queda a més clar que les guerres les pateixen sempre els civils. També els pobres reclutes que en general continuen sent els més pobres, la carn de canó que demana el patriotisme. En la pel·lícula austríaca “Der Fuchs” ( 2022, La Rabosa, no confondre amb el de Banderes) el director Adrian Goiginger narra la història del seu besavi, un llaurador famolenc que va ser reclutat en la Segona Guerra Mundial. El soldat Franz Streitberger adopta un cadell de rabosa ferida i perduda en un bosc de França i ocult en la seua motxilla el porta amb si pels camps de batalla. La història no és bèl·lica, no hi ha acció d’eixe tipus, sinó una reflexió sobre la injustícia de les guerres, que sempre s’enceben en els més desfavorits.

“A manera d’epíleg”, acaba així l’escriptor, novel·lista i gramàtic espanyol el seu llibre:

“Baixem per escabrosos runars

Cap als rius parats i podrits,

Perdent fins a l’ahir; els dies del alción

En el somriure dels fills morts”.

(Alkíonai Hémerai)

Silenci

És una de les paraules que més m’agrada, almenys en els idiomes llatins. També en anglés, tots recordem el tema de Simon & Garfunkel. És una virtut, sovint poc practicada, hi ha massa llenguallargues i cantamañanas. Viu en un baix, a més, i en obrir les finestres a primeres hores del dia em venen les veus dels veïns i veïnes que es conten la seua vida a tot volum. O passen amb el mòbil parlant a veus. El motorista que trau el seu vehicle del garatge de davant i es passa el que dura una oració als déus del fum i el soroll calfant motors. Quan vas a un restaurant o un bar el soroll dels comensals és eixordador. L’espanyol és bulliciós, recorden a Don Joan (“Que criden eixos maleïts!).

L’I Ching, que consulte a vegades quan em trobe confús en les cruïlles i tessitures existencials, m’aconsella que revise i controle tot el que ix i entra per la meua boca. Tal vegada em demana un vot de silenci monacal i hauria de fer-li cas.

Llig en un blog xilé, Refraccions, un número dedicat al silenci. “La paraula silenci prové del llatí silentium, que al·ludeix tant a l’absència de soroll com a un estat interior de calma i contenció”, diu. És al mateix temps empatia i exclusió, pot ser autocura o desinterés per les cuitas alienes. I ens crida a repensar el silenci com una manera sostenible d’estar en el món. Estic d’acord.

El silenci també ha sigut una arma de resistència, com es veu en recordar Daniel González (acadèmic d’Història de l’Art i col·laborador del blog) que durant l’ocupació nazi de París va sorgir l’editorial Editions du Minuit i va donar a llum una novel·la en la qual una família que es veu obligada a acollir a un oficial alemany es defensa per mitjà del silenci (El silenci de la mar, 1942, de Jean Bruler, també conegut sota el pseudònim de Vercors).

Les arts se serveixen del silenci, la poesia, el cinema i la música. Un cineasta famós deia que el silenci és un privilegi de l’artista, que aconsegueix així aguditzar l’atenció de l’espectador.

En el seu assaig El Silenci l’antropòleg David Le Breton assenyala que després d’una conversa arriba un silenci impregnat d’un somni interior, un ressò de paraules intercanviades. Això és el que deixa la literatura, les lletres compartides.

Incendi

Espanya es crema. El destropopulismo avança com un foc destructor de consciències i drets humans com eixes flames que devoren boscos i habitatges del nostre país. En la televisió, un tertulià derechoso es molesta perquè un senyor entrevistat, afectat per la tragèdia, diu que els perjudicats són gent de classe treballadora. Als “fascinerosos” els molesta sempre la paraula “classe”. Esmenten “classe treballadora” i veuran com se’ls ennuega. Per a un feixista o un pepero el que és pobre és perquè vol, perquè és vague o manca d’habilitats per a prosperar. El seu ideal de societat és la del vaixell, on només mana un capità i els mariners a obeir i fregar cobertes.