No satisfaction

Fa la barbaritat de 60 anys els Rolling Stones van llançar un tema que ha resistit el temps i sona tan trencador i actual com llavors. I ca´ t get no satisfaction es va convertir en un himne que reflectia la frustració juvenil i la seua rebel·lia davant el sistema. Deia la cançó que en la ràdio i la televisió no paraven d’emetre missatges publicitaris aconsellant coses “suposadament per a encendre la imaginació” o pretesament útils, com blanquejar una camisa. Perquè hui trobem el mateix multiplicat de manera exponencial en suposades “notícies” en les quals mèdics, apotecaris , nutricionistes i els influencers de tota mena ens avisen sobre la millor manera de mantindre’ns en forma, alimentar-nos o preparar repel·lents per a insectes. També estan els escriptors que aconsellen llibres que un hauria de llegir o economistes que profetitzen el futur de les pensions o adverteixen de la pròxima crisi financera mundial. Mai encerten , ni els uns ni els altres, però ací estan donant la llauna.

Un encén la televisió i tot està en flames, també els líders i portaveus de països i partits polítics.

Jo , per part meua, no em prive de donar-vos un consell: apagueu la tele quan apareguen Trump, Netanyahu o Bufona Gamarra. Cal donar-los una apagada de comandament en la jeta a aquests majaderos que no han res nou ni bo de dir.

No hi ha satisfacció major que el silenci en aquests casos, posar un poc de bona música, agafar un llibre de la prestatgeria, llegir un poema de Kavafis. Oblidar-se, en fi, d’aquesta gossada de tik tokers, influencers, politicastros i la mare que els va parir.

Sanitat

Quan la sanitat és cada vegada menys sana i pública, els “consellers” dels quals parle més amunt, ens atipen de missatges en els quals ens aboquen a ser sans, és a dir, viure en “sanitat”, sent saludables en hàbits i costums. Hem arribat a tal punt que aquesta moda o nova religió amenaça a convertir-se en una amenaça contra la nostra salut mental. Begudes “detox”, exercicis de respiració, meditació, etc., i no oblidem als nutricionistes, legió de sacerdots de la sanitat alimentària. Les seues dietes són tan repugnants que potser tenen efecte a causa de l’incomestibles que són.

Sent disgust davant uns certs vicis, com el tabac, però no condemnaré als que recorren a ell com una droga, més assequible que unes altres, per a mitigar el dolor d’estar vius. En aquests dies, de pas per un dels barris més populars d’aquesta ciutat d’Alacant, vaig veure fins i tot home pobrament vestit (més aviat desvestit i “tiñalpa”, com diria l’acadèmic P. Reverte) que anava amb un cigarret en una mà i una llanda de cervesa en l’altra. Caminava ràpid cap a cap part, com fan tots, arrossegant les sabatilles calcigades en el taló. Ho vaig contemplar amb la mateixa tendresa que Pessoa narra en els seus diaris i que li va suscitar la visió d’un home del carrer en el seu Lisboa.

La indústria del culte al cos no és innocent, explota els nostres temors i complexos. I les víctimes més vulnerables són del gènere femení, com argumenta Érica Martín, en Jot Down (Benestar tòxic: com el culte a la salut està destruint la teua pau mental), que des d’ací recomane.

Xile

Les eleccions presidencials a Xile, programades per al novembre vinent, són una prova de foc per a una democràcia en crisi, per la inseguretat ciutadana a causa de la irrupció de màfies veneçolanes i l’ascens d’una ultradreta homòloga a la de VOX. Enfront d’ella està la candidata de l’esquerra, Jeanette Jara, una advocada membre del Partit Comunista, ex ministra de Treball del gabinet de Boric, l’actual president. El PC xilé té una història sui generis , ha sigut més xilé que marxista leninista, i en l’actualitat fa costat ideològicament a Maduro o a l’ex president de Síria o a Ortega a Nicaragua. Però ha sigut un aliat en les línies reformistes dels governs de centre esquerra passats i Jara ha sigut reconeguda com una eficaç negociadora de plans de pensions de tall neoliberal amb la classe empresarial del país. El programa de la candidata comunista no és ortodox i ella s’afanya per mostrar un rostre obert en matèries econòmiques. El seu principal problema, com analitza molt bé l’escriptor xilé Rafael Gumucio en Lletres Lliures (Eleccions xilenes: girs inesperats, 15/08/2025) és “trobar un ministre d’Hisenda que tranquil·litze els mercats”. La dreta va dividida en aquesta lluita electoral, la qual cosa juga al seu favor.

Burocràcia

Leo en El Mundo un article sobre l’Ingrés Mínim Vital, en el qual una immigrant sud-americana compte el drama que li ocasiona haver d’esperar una ajuda que es veu obstaculitzada per la burocràcia estatal. Sol·licitar aquesta prestació significa aportar una extensa i farragosa documentació que fa que al final pocs decidisquen sol·licitar-la, un 58% del total, unes 470 mil famílies.. I en alguns casos se’ls obliga a evolucions injustes als qui les han obtingudes (unes cent mil unitats familiars afectades segons el Defensor del Poble) . Un alt percentatge de persones que tenint les condicions o requisits no la sol·liciten demostra que alguna cosa està fallant. El “escut social” que va anunciar Sánchez en 2020 fa aigua per tots costats i demostra el gran fracàs de les polítiques socials del govern. Es fan lleis per als pobres sense tindre ni la més puñetera idea de les seues condicions de vida.

Adeu

Diem adeu a Agost. Fi de les vacances per a la majoria, es van acabar les barbacoes i els brindis cervesers al costat de la mar. Molts acomiadarem amb alleujament aquesta estació marcada per la intensa calor i les catàstrofes provocades pel foc.

És hora de comprar els útils escolars, cada vegada més cars. La tornada al col·le es xifra en més de 500 euros per cap infantil.

Benvinguts a la costa de setembre.

El traductor de Softcatalà és un traductor