Contes

En l’anterior barbacoa dedicava uns pintxitos a eixos influencers i falsos assessors que ens aconsellen sobre tots i cadascun dels aspectes de l’existència. Però em vaig oblidar dels que donen consells per a invertir els nostres estalvis. Com si en aquests temps de vaques flaques per al sector de la població que qualificaria de “majoria submergida en la merda en risc d’exclusió” existiren eixos matalassos financers. Doncs bé, un d’ells diu que és possible traure partit a sumes mínimes especulant amb propietats, ja siga associant-se a altres “inversors” o llogant habitatges per a subalquilar a uns altres. Quin voltor aquest, que assegura que amb un sou de 1.500 euros és possible fer emprenedories. En el meu entorn observe mogudes immobiliàries que tenen com a preses i víctimes als estudiants de la Universitat d’Alacant que venen a residir a Sant Vicent del Raspeig. Amuntegats en apartaments amb un sol bany i pagant entre 350 i 500 euros per habitació. Ja no hi ha lloguers de llarga duració ací, llevat que es puga pagar el que costa un xalet, per a això no hi ha sou normal que baste.

En un futur no gaire llunyà només podran vindre estudiar a les nostres universitats estrangers amb beques i els fills de famílies acomodades.

Hi ha una influencer d’aparença retocada que ensenya a ser rics. Jo crec que , com eixe indi d’un relat de l’escriptor peruà Ricardo Palma, que enganyat per un que li fa signar un document que no pot llegir, cedeix els drets d’una mina d’or, “el que va nàixer per a pobre mai serà ric”. I no és fatalisme, sinó que per a saber manejar el vil metall es necessiten unes certes “qualitats” : astúcia de rabosa lladre de galliners, falta d’escrúpols com un pinxo a sou, l’instint assassine d’una cobra i menyspreu absolut cap a valors com la solidaritat, la compassió i la dignitat.

M’objectaran alguns que hi ha persones que aconsegueixen la prosperitat mitjançant honestos negocis i empreses. Podria ser, però sospite que fins al més irreprotxable haurà hagut de fer murrieries, tal vegada a la seua pesar, obligat per les traves burocràtiques i tota classe de circumstàncies que afligeixen al que emprén.

Escorxadors

Del 13 al 15 de febrer de 1945 va tindre lloc una de les massacres més sagnants de la Segona Guerra Mundial, quan la ciutat alemanya de Dresden va ser bombardejada per l’aviació aliada. Quatre mil tones de bombes van destruir la que havia sigut una de les més belles ciutats europees i van causar la mort a unes 250 mil persones. Sens dubte, va ser un crim de guerra, perquè Dresden no tenia un altre interés que provocar eixa matança de civils en una ciutat oberta, que no tenia grans contingents militars sinó molts refugiats. Les imatges mostren muntanyes de cadàvers i un paisatge de devastació desolador, que recorden a les de Gaza o les d’Ucraïna.

Entre els pocs supervivents es van trobar un centenar de soldats americans presoners de guerra que estaven albergats en les antigues instal·lacions d’un escorxador de bestiar. Un d’ells era el soldat Kurt Vonnegut, d’origen germànic, que més tard narraria la seua experiència en una novel·la que arribaria a ser considerada una obra mestra: Escorxador 5.

Vonnegut (1922-2007) en l’actualitat és considerat un dels més importants escriptors de la seua generació i va deixar més d’una dotzena de novel·les d’estil satíric i crítica social. Humanista i anti bel·licista, va ser un crític acerb de la societat americana del seu temps i dels presidents estatunidencs que van impulsar les guerres de Vietnam i les d’Orient medie.

En el prefaci d’Escorxador 5, Vonnegut compte com va recórrer diverses editorials a la recerca de la publicació d’eixe llibre. Un productor cinematogràfic li va preguntar si era “un llibre anti-guerra”, al que l’autor va respondre que li semblava que sí. ”Saps el que els dic a les persones que estan escrivint un llibre anti-guerra?”, li va etzibar. “Els dic que per què no escriuen un llibre anti-glacial en lloc d’això”.. El que volia dir, afig Vonnegut, “és que sempre hi hauria guerres i que serien tan difícils d’eliminar com ho són les glaceres”.

Hui sabem que les glaceres desapareixen lentament, a causa del canvi climàtic, però no les guerres.

Assegurances

L’asseguradora que gestiona les meues assegurances privades de sanitat em comunica que pugen més del doble degut a la meua edat. Consulte a altres asseguradores i em trobe que molt poques asseguren a abonats de més de 75 anys, i en eixe cas en condicions que exclouen la cobertura completa (hospitalitzacions i proves complexes) a més d’exigir períodes llargs de manca i copagaments. Els vells estem condemnats al desemparament sanitari, desnonats per un sistema que a penes garanteix nivells de qualitat assistencial en la pública i que ha provocat que la privada s’enriquisca i engreixament, i com a conseqüència també es trobe saturada. Una de quatre persones a Espanya té una assegurança privada de salut. I autonomies com la de Madrid paguen a la sanitat privada amb els impostos dels ciutadans l’atenció que no poden donar amb la pública. Al final, la factura la paguem també els de sempre amb els nostres impostos.

Les famílies gasten més d’un 50% més en sanitat que fa dues dècades. En algunes autonomies, com l’andalusa, el sistema sanitari es troba en estat crític. A l’abril d’enguany milers de professionals sanitaris es van llançar als carrers per a protestar pels horaris intensius que no permeten donar la millor assistència als pacients.

En 2002 els hospitals privats van facturar 13 mil milions d’euros. El grup Quirón va ser un dels més beneficiats , amb uns 4.400 milions d’euros. Però els metges que treballen en la privada es queixen: reben una mitjana d’entre 8 i 10 euros per consulta.

Les asseguradores són un altre problema per als pacients. No són enterament transparents i les seues prestacions no sempre coincideixen amb la lletra xicoteta.

Tasazo

Amb setembre arriba el tasazo de les escombraries a Alacant , que segons ens diuen és “el cost real dels serveis”. Uns serveis que , en el cas de Sant Vicent del Raspeig, deixen molt a desitjar. Contenidors, d’escassa capacitat i molt incòmodes, abarrotats sempre, la qual cosa obliga molts veïns a deixar les bosses fora.

Alguns arrendadors, com el meu amo, ens obliguen a pagar el seu rebut, malgrat que figura al seu nom i li correspondria igual que l’IBI. Però com a figura en el contracte, a la força pengen. Cal fotre’s.

És setembre i la carn s’ha consumit en les brases d’aquesta barbacoa. Tal vegada és hora d’apagar els focs, la llenya i el carbó. Arriba la tardor i les fulles mortes.