A la Sala 0 del museu s’exposa des d’aquest mes de setembre i fins a desembre de 2025 un mantell i vestit de la Verge de Monserrate donat per la infanta María Francisca d’Assís de Bragança i Borbó (1800 – 1834), esposa de Carlos María Isidro, tots dos personatges històrics molt vinculats a la història de la ciutat d’Oriola. La peça documentada per la historiadora Gemma Ruiz, s’exposa al costat d’una imatge de la Verge de Monserrate realitzada per l’escultor José Sánchez Lozano i un altre mantell, en aquest cas de rogació, que es pretén restaurar pròximament.

La citada exposició temporal es presentarà divendres que ve, 12 de setembre de 2025, a les 11 hores en el museu. En l’acte intervindran: El Rnd. José Antonio Martínez García, director del Museu Diocesà, el president de la Confraria de La nostra Senyora de Monserrate, don Antonio Manuel García – Molina, la comissària de l’exposició, Gemma Ruiz Ángel i la regidor de Cultura Anabel García.

EL MANTELL DE LA NOSTRA SENYORA DE MONSERRATE. EL LLEGAT DE LA INFANTA MARÍA FRANCISCA DE ASIS DE BRAGANÇA I BORBÓ

Dra. Gemma Ruiz i Dr. Marià Cecilia Espinosa

La devoció de la Verge de Monserrate, a Oriola, arriba després de la reconquesta i a partir de 1304 amb la incorporació de la ciutat a la corona d’Aragó, és en eixe moment quan la Mare de Déu, presa com a defensora del món cristià es representa, a Oriola, amb una muntanya serrada, Monserrat, al·ludint a la llegenda que atorga identitat a la seua existència en aquestes terres, i que li aporta el nom de Monserrate després de la seua castellanització, generalitzant-se a partir del segle XVIII.

La veneració de la imatge es troba adscrita a la parròquia de Santiago d’Oriola, fundant-se en 1482 la Confraria de La nostra Senyora de Monserrate i sent aprovada la seua butla el 12 d’octubre de 1483 pel llavors papa Sixt IV. En 1543 ja es té constància de referències a l’ermita, on es venera aquesta advocació, amb anterioritat representada en la nau central de la parròquia de Santiago, en una de les seues claus de volta.

És a partir del mediats del segle XVI quan la devoció adquireix un gran arrelament en la societat oriolana, considerada com a mare protectora i advocada celestial davant els pecats terrenals. El mantell de la Verge de Monserrate emparava les necessitats de l’ànima, d’una societat torbada per les inclemències meteorològiques, acudint a la seua intercessió davant les pors esdevingudes, ja foren climàtics o qüestions personals. Encomanar-se a la Verge de Monserrate proporcionava suport i defensa celestial.

En el segle XVIII, l’augment del seu fervor va generar noves reformes en el temple que la custodiava, arribant el segle XIX i el regnat de Ferran VII, on Carlos María Isidro i María Francisca de Bragança, van jugar un paper essencial en la fundació del Reial Monestir de la Visitació de les germanes Salesas de la ciutat d’Oriola. La relació que va arribar a mantindre la infanta amb la ciutat, va anar a través de les religioses de l’ordre de la Visitació, els qui encomanaven a la verge de Monserrate a María Francisca, quan existia algun contratemps. La infanta va voler agrair el suport diví prestat, amb un vestit compost per un davantal brodat en or per ella mateixa, i un mantell que completava el conjunt, que li va encarregar a un dels millors brodadors de la cort.

María Francisca d’Assís de Bragança era coneixedora de la gran devoció a la imatge de la Verge de Monserrate a Oriola, i, per això, va voler complimentar a la ciutat amb un regal de gran magnitud, perquè la societat comprenguera que la monarquia estava molt present. El mantell va ser enviat el mes de març i estrenat el 8 de setembre de l’any 1830, sent agraït per part del llavors bisbe de la diòcesi d’Oriola, Félix Herrero Valverde.

María Francisca d’Assís de Bragança (1800, Portugal– 1834, Anglaterra) va ser una infanta portuguesa i espanyola, nascuda en un món en transformació. Filla del rei Joan VI de Portugal i de la infanta espanyola Carlota Joaquina, la seua vida va estar marcada per guerres, exilis i el turbulent canvi entre l’Antic Règim i el nou ordre liberal. En 1816 es va casar amb el seu oncle, Carlos María Isidro de Borbó, germà del rei Ferran VII. La seua unió no sols va enfortir llaços entre les cases reials d’Espanya i Portugal, sinó que la va situar en el centre d’un dels conflictes dinàstics més decisius de la història espanyola: el carlisme. Va ser mare del segon pretendent carlista al tron espanyol, després del seu pare i germà del Ferran VII.

María Francisca va viure entre luxes cortesans i penúries de l’exili. Als set anys va haver de fugir amb la seua família al Brasil davant la invasió napoleònica. Més tard, tornaria a Espanya sent testimoni de la creixent divisió entre absolutistes i liberals. Després de la mort de Ferran VII i l’esclat de la Primera Guerra Carlista, va acompanyar al seu espòs en la lluita per la Corona enfront d’Isabel II. Van viure en constant fugida, perseguits per epidèmies i exèrcits enemics, fins a trobar refugi a Anglaterra. Allí va morir esgotada i malalta, en 1834.

A més del seu paper polític, María Francisca va ser una dona profundament religiosa i compromesa amb causes socials. A Oriola (Alacant) realitza la fundació d’un col·legi per a xiquetes al costat de la creació del Reial Monestir de la Visitació de les germanes Salesas. El seu llegat viu relacionat amb la història d’Espanya, en la memòria dels qui la van admirar per la seua fe, la seua valentia i la seua fidelitat a uns ideals que van marcar tota una època.