Paul Auster (1947-2024) escriptor estatunidenc Premi Príncep d’Astúries de les Lletres en 2006, es va assabentar sent ja adult que la seua àvia havia assassinat a tirs al seu avi patern. La revelació fortuïta del secret familiar per un desconegut en un viatge, li va inspirar un assaig sobre el problema de les armes titulat “Un país banyat en sang”. Auster analitza aquest fenomen des de variades perspectives, especialment les històriques i sociològiques i rebutja les solucions que s’han intentat al llarg del temps. Els feixistes, també els del seu país, són proclius a les formulacions teòriques simplistes, però l’escriptor fa un exercici intel·ligent i atrevit, no en va va encapçalar el grup d’intel·lectuals contra Trump i es va negar a visitar països, com la Xina, on no es respecten les llibertats ni els drets humans. Ens diu que els Estats Units ha sacralitzat el dret a portar armes, alguna cosa que ve des de la colonització, quan el poble en armes era suposadament la garantia per a salvaguardar la llibertat enfront de la tirania dels reis metropolitans. En l’actualitat, aquest dret és tan important per als americans com la mobilitat i la llibertat que promet un cotxe. Que en definitiva, no és més que una altra arma letal en mans de conductors imprudents o suïcides. La diferència, anota Auster, és que des que els automòbils roden en el territori americà, uns cent vint anys, la indústria automotriu s’ha obstinat a crear artefactes que proporcionen major seguretat i les lleis, abans inexistents per als conductors i el trànsit viari, que també han conformat un escut protector per als usuaris i vianants. Però de res han servit les lleis que regulen la possessió o tinença d’armes. Els republicans han sigut una barrera per a obstaculitzar-ho.

En qualsevol país civilitzat del planeta on no es permet l’ús d’armes per part de civils una disputa per trànsit, de borratxos o d’una altra índole sol acabar a galtades o a botellazos. Als Estats Units sol acabar amb trets i cadàvers. Els nord-americans tenen 25 vegades més possibilitats de rebre un tret que els d’altres països de l’anomenat “primer món ric i suposadament avançat”. I Auster es pregunta per què el seu país és el més violent del món occidental.

L’últim assassinat que ha commocionat Estats Units ens porta a la mateixa pregunta. I després de la lectura d’Un país banyat en sang se’ns ocorren diverses respostes, que no són les del feixisme trumpista ni de l’hispà nostre. No és només un assumpte polític, encara que els magnicidis i assassinats polítics tinguen una llarga i nodrida història al país. Tampoc és un problema de “salut mental”, encara que molts dels assassins múltiples en tirotejos siguen sospitosos de patir algun trastorn greu. els Estats Units va nàixer amb violència, amb un parell de segles d’extermini als nadius i actes d’opressió contra els esclaus negres. Els alemanys continuen purgant el seu passat nazi, els americans no han fet el mateix amb eixe pecat original i originari (dit siga de pas, molts espanyols tampoc amb els seus). Auster conclou: “Dret a la violència per naixement, però també un país dividit per la meitat des dels seus començaments, no sols entre blancs i negres o entre colons i indis, sinó també entre blancs i blancs, perquè els Estats Units d’Amèrica són la primera nació del món fundada pels principis del capitalisme, que és un sistema impulsat per la competència i per tant, necessàriament sobre el conflicte, perquè en el joc per acumular riquesa i propietats-els únics senyals de poder en un país sense aristòcrates ni reis-sempre hi haurà alguns que guanyen i molts que perden, i en conseqüència cada individu només pot recórrer a si mateix per a fer front a la jungla de la competividad febril, les batalles despietades i els mercats alcista i baixista, que fomenten una profunda visió el món, sovint inconscient, en la qual l’individu té prioritat sobre el grup i l’egoisme triomfa sobre la cooperació”.

(…) “Des dels primers dies de la República hem estat dividits entre els que creuen que la democràcia és una forma de govern que atorga als individus la llibertat de fer el que els plaga i els que vivim en societat i som responsables els uns dels altres, que la llibertat que ens ofereix la democràcia també comporta l’obligació d’ajudar a aquells que són massa febles o estan massa malalts per a cuidar de si mateixos: un conflicte secular entre la necessitat de protegir els drets individuals i les llibertats i interessos del bé comú”.

Doncs bé, hi ha els qui pensen o creuen que la seua llibertat consisteix a metrallar al proïsme o suprimir-lo de la faç de la terra perquè pensa distint o per lleva’m allà aquestes palles. Molta gent pensa o fantasia amb matar a desconeguts, coneguts i familiars. Però a cap d’aquests homicides imaginaris se’ls pot portar a judici per això. El problema és quan tenen els mitjans per a dur-lo a terme. Qualsevol pot comprar una arma al carrer per 300 o mil dòlars. Hi ha 393 milions d’armes de foc en poder de ciutadans. Cada any uns quaranta mil persones moren per ferides d’arma de foc i es produeixen uns huitanta mil ferits. Diàriament, un centenar de morts per aquesta causa. Repartisquen mistos a un grup de xiquets en un aniversari, diu Auster, i la casa serà reduïda a cendres. Milió i mig d’americans han mort tirotejats des de 1968, és a dir més de la suma total de les morts ocasionades per la guerra des de l’inici de la Revolució Nord-americana. Hi ha una matança al dia, que no sempre s’arreplega en els mitjans.

L’autor cita a un poeta amic , que tracta la violència de les armes :

“Vamos a la iglesia a disparar

Vamos al cine a disparar

Vamos al festival de música

Vamos al supermercado

Vamos al colegio

Vamos al acuario a disparar el cristal

Y que se ahogue la gente mientras disparamos

Y no hay que olvidar de disparar a los peces

Vamos al museo a disparar al Arte

Y luego a disparar a los que contemplan a Picasso

Vamos a disparar a Picasso

Está muerto así que vamos al cementerio a disparar

A los muertos

Vamos a los palacios de justicia a disparar a todos los jueces

Vamos al cuartel general de la Asociación Nacional del Rifle

A disparar a todo el mundo

Vamos a la Luna a disparar a la Tierra

Vamos a emborracharnos y a disparar

Vamos a rezar y a disparar

Vamos al hospital y a disparar a los enfermos

Vamos a desnudarnos y a disparar

Vamos a disparar a la gente desnuda

Vamos a conseguir un AR-15 para disparar a los que odiamos

Vamos a disparar a la gente que queremos

Que nunca nos quedemos sin balas

Que nunca nos quedemos sin armas largas automáticas

Ametralladoras

Vamos a llenar la furgoneta de lanzagranadas

Ojalá tuviéramos tanques y misiles

Vamos a disparar mientras dure el tiroteo

Tan poco tiempo para tanto que matar

Vamos a disparar a la pequeña y calma brisa

Que sopla en nuestros corazones

Hasta dejarla bien muerta.

(Dispararem. Hilton Obezinger)

Estats Units es clivella, la democràcia s’esfondra, hi ha perspectives de guerra civil, com diria H.M. Enzensberger. En el centre d’aquest huracà està el president feixista amb la seua cort d’aduladors, propis i aliens. Per cert, quina vergonya dona veure al Rei d’Anglaterra en actitud servil enfront d’ell. “It´s a crying shame”. Entenc ara les raons de la seua mare, la Reina, per a no cedir-li el tron en vida.