Leonard Cohen (1934-2016) és un dels cantautors més influents de la primera meitat del segle passat. Al meu entendre, hauria d’haver sigut creditor al Nobel amb major justícia que Bob Dylan. Allí queda la seua immensa obra literària i musical, inabastable ja que explora tots els àmbits de l’aventura existencial i el pensament.

Soc l’home

En 1988, després d’una dilatada carrera amb nombrosos alts i baixos, Cohen va revolucionar el mercat musical amb el seu àlbum “I´m your man”. En la portada, en blanc i negre, apareix un Cohen madur però encara seductor, amb ulleres fosques, el seu etern vestit fosc i samarreta, devorant una banana.

Una de les cançons d’aquest disc, amanit amb la tecnologia moderna del moment (un sintetitzador que els donava un aire ballable) és la famosa “First we take Manhattan”. Cohen , després d’una carrera accidentada i tachonada de crítiques adverses i fins a malèvoles (un va arribar a dir que els seus discos haurien de vendre’s amb una fulla d’afaitar per a tallar-se les venes) finalment arribava a convertir-se en un cantant de fama universal.

Alberto Manzano, poeta i escriptor, ha publicat diverses obres referides a Cohen basades en les seues entrevistes i la seua amistat personal amb el bard. I cita les paraules de Cohen parlant del tema que obria l’àlbum:

“Aquesta cançó deriva de la profunda sensació que el món ja ha sigut destruït, i de la necessitat de donar una resposta. No obstant això, la meua resposta no està dirigida a cap poder existent. No estic segur que ells siguen els agents de la paranoia. Només són una projecció de la paranoia a la qual tothom contribueix. Jo mateix m’he sentit atret per les posicions extremistes: els fonamentalistes islàmics, els fonamentalistes jueus ortodoxos , els fonamentalistes cristians renascuts, l’OLP, els terroristes, l’Exèrcit Roig, Acció Directa, els nous grups feixistes. Tota eixa gent sembla operar en un bell món de certesa, d’acció com a resposta a eixa dispersió del món moral, una acció directa. Vull dir que jo trobava eixes posicions molt atractives, però no puc donar suport a eixos moviments, per més que admire la llibertat que ofereix la seua certesa”.

Així, Cohen imagina ser el líder d’un govern universal en l’exili amb armes espirituals (“em guia la bellesa de les nostres armes”). No ha aconseguit canviar el sistema des de dins, per la qual cosa ha sigut condemnat a “vint anys d’avorriment”.

Sovint se l’ha considerat un pessimista i un depressiu. “Un pessimista és algú que espera que ploga, però jo ja estic xopat”. El Diluvi ja ha arribat, creu, i ja no hi ha res al fet que agarrar-se.

El periodista i escriptor Alberto Manzano va publicar en 2018 Leonard Cohen i el Zen, que més que una biografia a l’ús és un assaig sobre l’estreta relació entre el poeta i cantautor canadenc i el misticisme, que no les religions. Perquè encara que es va formar en un ambient marcat per la religió dels seus majors, aquests no eren de cap manera ortodoxos i Leonard també va poder acostar-se al cristianisme. Més tard, en la seua maduresa i a causa d’una incurable crisi depressiva va buscar ajuda en el budisme zen de la mà del qual seria el seu gran mestre i amic, el monjo japonés Roshi. Van ser trenta anys d’entrades i eixides en el monestir de Mount Baldy, a les muntanyes de Califòrnia, en un duríssim règim d’exercicis espirituals i treballs en l’hort i la cuina. Però encara que va ser ordenat monjo, a instàncies del seu mestre, va mantindre la seua cerca del satori (la il·luminació) també en la filosofia i religions exòtiques, com el vedanta hindú.

El sentiment del diví i la seua revelació travessa tota l’obra, tant literària com musical de Cohen. Tal vegada per aquesta raó, una de les seues creacions més populars i versionades (entre molts altres per Enrique Morente) , Hallelujah, continua sent la preferida en les bodes i celebracions amb tints religiosos. Però, certament, aquesta cançó transcendeix el religiós i s’afona en eixa indagació de la transcendència. Les seues arrels estan en la música sacra que escoltava en les sinagogues i en les corals de les esglésies cristianes.

Vaig fer tot el que vaig poder, no va ser massa

No podia sentir, així que vaig tractar de tocar

Però vaig dir la veritat, no vaig vindre per a enganyar-te

I encara que tot isquera malament

Estaré davant el Senyor de la Cançó

I en la meua llengua no hi haurà més que Al·leluia”.

Alberto Manzano cedeix la paraula a l’autor sobre el significat últim i essencial de la cançó, quan citant a Cohen diu:

“És també una cançó sobre l’afirmació total.

Perquè vivim en un món que no és perfecte, un món ple de conflictes i elements que no poden reconciliar-se, però tenim el consol que no hi ha eixida. Més enllà del consol de curar la ferida, o de trobar la correcta atenció mèdica o la correcta religió, està la inequívoca saviesa que no hi ha eixida. Aquest és el nostre destret humà i l’únic consol és abraçar-lo. No obstant això, hi ha moments en què podem transcendir el sistema dualista i reconciliar i abraçar tot el desori. És l’únic moment en què podem viure ací còmodament enfront d’aquests conflictes absolutament irreconciliables. Independentment de quin siga la impossibilitat de la situació, hi ha un moment en què obrim la boca i obrim els braços de bat a bat…i ens limitem a dir “Al·leluia” “Beneït siga el nom!”.

Dius que vaig prendre el Nom en va

Ni tan sols conec el nom

Però si ho vaig fer, sent, no és cosa teua

Hi ha un centelleig de llum en cada paraula

És igual que sentires

El sagrat o el trencat Al·leluia.

De les innombrables versions d’aquest tema de Cohen i d’uns altres, em quede amb l’original. Perquè ningú com el mateix autor , amb la seua veu greu però harmoniosa i solemne, també càlida a vegades, és capaç d’entonar eixos textos litúrgics que desgrana en una cerimònia íntima i emotiva.

Leonard Cohen és l’artista total, tal vegada el personatge més interessant del panorama artístic entre tots dos segles, el passat i l’actual. El seu llegat persisteix, igual que les seues profecies fetes cançons, com The Future:

Les coses es lliscaran en totes direccions

No hi haurà res que pugues mesurar

el torb del món ha travessat el llindar

bolcant l’ordre de l’ànima

Quan em van dir: “Penedeix-te!”

No sé a què es referien.

No tens la més remota idea de mi

mai la tindràs, mai la vas tindre

Soc el xicotet jueu que va escriure la Bíblia

He vist a les nacions alçar-se i caure

he sentit les seues històries, les he sentides totes

I l’amor és l’únic motor de supervivència.

L’antic codi occidental botarà a trossos

De sobte esclatarà la teua vida privada

Hi haurà fantasmes, focs en la carretera

I l’home blanc ballant

Veuràs a la teua dona boca amunt

el seu vestit cobrint-li el rostre i tots els miserables poetastros

apareixeran imitant a Charlie Manson

Retorna’m el mur de berlín

dona’m Stalin i Sant Pau

Dona’m Crist i Hiroshima

Destrueix un altre fetus ja

No ens agraden els xiquets

He vist el futur, xica és un crim.