El millor article sobre aquest jove escriptor el publica una revista cultural digital mexicana gens sospitosa d’esquerranisme o woke. I que us convide a buscar i llegir-ho, el seu autor és el meu compatriota , l’escriptor xilé Rafel Gumucio. Demane perdó, per tant, als lectors per insistir majaderamente en un assumpte que ja els ha de fer gust de sopa d’alls i cebes de la setmana anterior. I és que el xic de la boina els apareix fins a la sopa calenta que, apetitosa, quitació el fred d’aquest clima dels mil dimonis que assota Espanya, però que sap tan mal com aquestes històries quan repeteix o es passa de data.

En primer lloc, la qual cosa he d’afegir al que s’ha dit i el repetit per totes dues parts en la melé, reivindique el sagrat dret a la llibertat d’expressió dels dos: són lliures de declarar els seus filies i les seues fòbies. Un, (“U.”) de rebutjar posar el seu famós nom en un cartell que li sembla dubtós, encara que abans diu l’altre no li importava. Lliure és, doncs, de canviar d’idea. El mateix que l’altre. Només els estúpids no retrocedeixen davant els seus errors o omissions.

En segon lloc, no considere idonis per a un debat seriós sobre conflictes bèl·lics a escriptors, novel·listes o poetes, per molt que hagen escrit sobre ells. Tal vegada, als quals els van viure i van patir en les seues carns les conseqüències. No és el cas de l’u i de l’altre. Per molt que el ja añoso reporter de guerra s’haja xopat en la seua colossal biblioteca històrica i exhibisca un formidable currículum de guerres narrades en primera persona , jupetí PRESS antibales, casc i petate.

La Història, amb majúscules, per als historiadors. I algun gens sospitós de feixista, com Julián Casanova s’havia apuntat a l’esdeveniment, com s’ha dit.

Diuen alguns dels detractors d’un que en una ocasió Santiago Carrillo va acceptar gustós compartir cartell amb Fraga, en els feliços i “feliços” anys de la transició, on les esquerres i dretes devien forçosament fer concessions i estrényer-se les mans, tal vegada tapant-se els nassos i els ulls. Algun jove, com U. creu encara que van ser moments de lluna de mel de les llibertats. Doncs no, no és la meua impressió, ja que tinc la vivència d’una època ombrívola, enfosquida per la por als romanents del passat dictatorial i tachonada d’episodis sagnants. Però, clar, aquest jove que vist com un ancià, però en pla cool va nàixer en 1990 i es creu que la muntanya va ser orenga. No, la prova és que va existir un 23 F, data en la qual U. no estava ni en projecte dels seus progenitors. Jo, que vaig viure a Maó, Menorca, eixos moments angoixants, vaig poder veure el terror dels qui es van acostar a la meua humil casa per a compartir el meu vi i els seus temors. En la Comandància Militar, a escassos metres del meu domicili, manava un cap que m’havia manifestat reiterades vegades (off the record, això sí) en entrevistes que li vaig fer mentre jo era corresponsal d’un diari balear, la seua simpatia per Augusto Pinochet.

De l’adversari, l’acadèmic, no m’estendré, perquè ja el fet en diverses ocasions en aquest mitjà. Em sembla un escriptor mediocre, el seu únic relat notable és el que va ser més tard portat a la pantalla amb l’escenari de fons de la guerra dels Balcans. D’U. ja parlen pestes molts crítics literaris improvisats que parlen de pastitx, de literatura per a tik tokeros, etc. Jo no em sumaré als linchadores del xic de la boina amb les seues torxes homòfobes nauseabundes, no compraré eixes novel·les tan vilipendiades tampoc. Esperaré que les oferisquen en alguna llibreria pública, si potser, per a donar-los algunes mossegades. Un crític literari famós i escriptor de Xile, Luis Durand, li va dir una vegada al meu pare (també crític literari al Mercuri, el principal periòdic del país): “No fa falta menjar-se la vaca sencera per a saber si és bona”. Durand es fiava més del dit amb el qual obria i tancava a l’atzar les pàgines per a posteriorment escriure sesudos dictàmens. Així m’imagine que procedeixen tants crítics a la violeta que veig.

Que seguisca U. amb la seua cara de bon xic, cantant des dels balcons gallecs amb la seua veu perrofláutica, demanant això sí “la voluntat”. I que venga molts, moltíssims llibres. Amén.