Llibre interessant el que es va presentar ahir, en la seu de l’Institut Cervantes de Madrid, sobre els estudis i textos que va realitzar Rafael Altamira a partir de l’obra de Miguel de Cervantes, autor del llibre més internacional de les lletres espanyoles: “El Quixot”.

L’objectiu de les més diverses institucione alacantines i espanyoles se centra ara (després d’haver sigut repatriat el seu cos des de Mèxic al Cementeri Municipal del Campello), a estudiar el pensament i obra del jurista dues vegades proposat per al Nobel de la Pau, en els més diversos aspectes del coneixement que va dominar com pocs intel·lectuals.

“Rafael Altamira i Cervantes” és el títol del llibre, editat pel propi Institut Cervantes i presentat ahir en la seua seu, amb presència de nombrosos familiars de Altamira i una àmplia delegació d’autoritats del Campello, amb l’alcalde Juanjo Berenguer al capdavant. Els autors són la catedràtica de Literatura Hispanoamericana, Eva Valero, i el doctor en Filosofia i Lletres Ignacio Ramos, besnet de Altamira.

Eva Valero va ressenyar en la presentació que l’encàrrec rebut pel director de l’Institut Cervantes, Luis García Montero, va consistir a desgranar la dedicació de Altamira a Cervantes en un conjunt de textos. “La idea era magnífica”, va assenyalar Valero, “però en aquell moment teníem localitzats només alguns d’eixos textos, així és que ens vam posar ràpidament som-hi, amb el propòsit de trobar el major número possible dels textos cervantinos de Altamira, la qual cosa va ser verdaderament dificultós”.

Després de molts avatars, els dos autors van aconseguir rescatar publicacions antigues i el llegat de Altamira, repartit entre la Residència d’Estudiants i l’Institut Jorge Joan d’Alacant, a més del producte de les investigacions d’Asunción Esquembre.

Aquest llibre té un precedent, perquè en 1948, des del seu exili a Mèxic, el propi Altamira va reunir alguns d’aquests escrits en un volum publicat per la Universitat Nacional Autònoma de Mèxic amb motiu del quart centenari del naixement de Cervantes en 1947. Sota el títol “Homenatge a Cervantes”, en ell van participar diversos intel·lectuals mexicans i espanyols en l’exili, entre ells el filòsof José Gaos.

Quan els autors van aconseguir accedir a aquell compendi de 1948, es van trobar en el final de l’últim text, i tancant el volum, “alguna cosa que realment ens va commoure: una declaració en la qual Altamira va deixar escrit el seu desig que en el futur es fera una recopilació completa dels seus textos cervantinos, ja que a ell li faltaven alguns d’ells entre les carpetes que havia pogut portar amb si fins a Mèxic”.

APASSIONAT DE LA LITERATURA

Malgrat dedicar-se tota la seua vida a la història, l’ensenyament universitari i les lleis, Altamira va ser un apassionat de la literatura des de xiquet, i la seua primera aspiració va ser la de ser escriptor. En la seua joventut va escriure obres literàries en prosa com a Contes de llevant (1895) i la novel·la Repòs (1903), inspirades en els paisatges de la seua infància i joventut, del Campello i Alacant. A això cal afegir que va realitzar una incansable labor com a crític literari en les més diverses revistes i periòdics d’Espanya, Europa i Amèrica.

La seua clarividència respecte a aquest abast universal de Cervantes, profundament ancorada en una concepció del món de Altamira els ressorts principals del qual eren la llibertat, la tolerància, la bondat, l’amor al proïsme i en general a l’ésser humà, serien presents en els desenvolupaments posteriors de Altamira respecte a Cervantes i El Quixot fins a quasi el final de la seua vida.

Altamira va posar totes les seues forces en la solidaritat, l’enteniment i la concòrdia entre els pobles, sobretot en la seua etapa com un dels onze primers jutges del Tribunal Permanent de Justícia Internacional de la Haia des de 1921 fins a 1940, encara que aquestes forces es veren minvades per una història bèl·lica d’Espanya i d’Europa inassumible per a qui va acabar sent emblema del pacifisme. “Mèxic va ser l’asil en el qual viure eixa llibertat per la privació de la qual a Espanya no va poder mai plantejar-se la possibilitat del retorn”, va emfatitzar Eva Valero.

Per part seua, Ignacio Ramos Altamira va assenyalar en la presentació que la relació del seu besavi amb Cervantes “ens va fascinar des del principi”, i per això tots dos han dedicat un any de treball a estudiar eixa faceta de l’intel·lectual.

Ignacio Ramos va aportar dades interessants, com que l’any 1914 Rafael Altamira va aconseguir la presidència de la “Lliga Cervantina Universal”, que amb caràcter general es considera el germen de l’actual Institut Cervantes.

El director de l’Institut Cervantes, Luis García Montero, va intervindre en l’acte per a destacar que “la figura de Miguel de Cervantes va ocupar un lloc central en el pensament de Altamira, qui va saber llegir el Quixot des de la seua dimensió profundament humana, destacant la lluita per la justícia, la dignitat i la convivència que subjau fins i tot sota les aparents bogeries del personatge, valors que el director va identificar com el nucli de l’herència cervantina”.