La Casa de Cultura del Campello es va transformar ahir en un espai per a la memòria i la reflexió. La fotoperiodista Pilar Cortés, convidada per l’Associació Fotogràfica local que presideix José Alfaya i la regidoria de Cultura que dirigeix Dorian Gomis, va oferir una xarrada que va ser molt més que un repàs a la seua carrera. Va ser una reafirmació del fotoperiodisme com a testimoniatge històric i eina de compromís.

Va començar la seua trajectòria en 1995 en el Diari Informació, del grup Premsa Ibèrica. Cortés ha viscut des de dins la transformació d’una professió que ja no s’assembla quasi res a la qual ella va conéixer. Al llarg de la seua trajectòria ha participat en exposicions i projectes on el periodisme i el compromís social van de bracet. Ha col·laborat amb mitjans nacionals com La Vanguardia i amb publicacions internacionals, i ha sigut reconeguda amb la beca Sony pel seu reportatge sobre les barraques de “Montoto” de la capital alacantina.

“Vaig començar amb una llanda de negatius”, va recordar davant un auditori que l’escoltava amb atenció. Aquells anys obligaven a carregar el xassís en la foscor, disparar a penes 24 o 36 fotografies i triar amb cura una sola imatge per a contar tota una història.

Hui, la realitat és molt distinta, amb galeries de desenes de fotos, vídeos pensats per al posicionament digital i una immediatesa marcada per les xarxes socials i els algorismes. “Abans era més reflexiu. Sabies que només tenies una imatge per a explicar-ho tot”, va aclarir. Ara, a més de fotògrafa, grava vídeos, s’adapta al llenguatge audiovisual i ix al carrer carregant micròfons al costat dels objectius. “Renovar-se o morir”, va resumir amb fermesa.

Un dels moments més interessants de la xarrada, que va presentar la periodista Sonia Marcos, va arribar quan el públic que omplia la sala (entre el qual es trobava l’alcalde Juanjo Berenguer) va plantejar el tema de la dualitat entre els drets a la imatge i la informació. Pilar va afirmar que en circumstàncies normals «prima la informació”. No obstant això, “l’última paraula semrpe la té un jutge”.

Un moment que va emocionar especialment al públic va ser quan la fotògrafa es va referir a la pandèmia. Durant setmanes, els redactors treballaven des de casa i els fotògrafs eren dels pocs professionals del periòdic que continuaven eixint al carrer. Cortés va documentar balcons, aplaudiments, carrers buits i xicotets històries domèstiques quan li tocava quedar-se a casa. Però el moment més dur va ser accedir a una UCI. Després de moltes gestions, va aconseguir entrar equipada amb un EPI complet. Va fotografiar les marques en el front dels sanitaris després d’hores de treball sota protecció màxima, la soledat de les habitacions, la tensió…

Més enllà de les anècdotes i la tècnica, el missatge final va ser clar: l’arxiu és memòria. “Estem contant la història d’on vivim”, va afirmar. Una fotografia aparentment quotidiana pot convertir-se en document històric amb el pas del temps.

La xarrada va acabar entre preguntes i aplaudiments. En temps de consum ràpid, titulars fugaços i vídeos de pocs segons, Pilar Cortés va recordar que “la imatge continua sent una eina poderosa. No sols informa, sinó que construeix memòria”.