Antonio Scurati (Nàpols, 1969) assagista i escriptor italià, és creditor dels premis literaris i distincions honorífiques més importants del seu país. La seua àmplia trajectòria acadèmica avala els seus coneixements sobre la política i la història contemporània i particularment sobre l’era feixista. En 2018 publica M. Il figlio del secolo, iniciant una exhaustiva i àmplia trilogia sobre Benito Mussolini i el llibre obté el Premi Strega, el màxim guardó literari a Itàlia. A aquest li va seguir M. L´uomo della provvidenza i posteriorment altres volums fins a formar cinc dedicats a aquest tema monogràfic. En 2025 es publica M. La fi i el principi, tancant el cicle dedicat a la Itàlia feixista.

El llibre comença en l’estiu de 1943, quan Mussolini ha sigut arrestat, el feixisme ha caigut, els aliats bombardegen cada centímetre del territori italià, especialment Milà que queda reduïda a enderrocs, amb les feres del zoològic campant pels carrers. El Rei ha ordenat la detenció del Duce, que no aconsegueix comprendre la traïció ni accepta el seu estat. “Els seus botxins de demà només veuen a un home en cos de camisa, assecant-se nerviosament el front amb un mocador ronyós”.

Scurati avança per les pàgines d’aquesta història a galop, oferint-nos una ficció que és no ficció si pensem que ell no era allí i no va poder presenciar eixa escena d’un Mussolini macilent, decrèpit i vençut. Tampoc pot ser al seu cap quan imagina els seus pensaments. “El rei sempre l’havia enganyat, el poble, degradat a plebs, va seguir el seu exemple”. Roma està de festa, a Milà els revenedors rebutgen l’òrgan de premsa feixista i els obrers derroquen el seu gegantesc rètol, la gent s’arranca les insígnies del partit i altres les emprenen contra les efígies i símbols del règim caigut. Un bust del líder suprem ha sigut traslladat a un urinari públic.

 

La Història ens conta, també l’autor, com finalment Mussolini va poder escapar a aquesta primera presó, gràcies al seu aliat Adolf Hitler. Les relacions entre el Führer i aquest mai van ser bones, no obstant això. L’homòleg alemany mai el va apreciar, com tampoc ho feia amb els italians, als qui considerava “un poble de gitanos”, inútils, indisciplinats i covards.

Scurati dibuixa amb precisió el perfil de Mussolini, es recolza en testimoniatges dels partidaris més fidels i en documents militars, també en les cartes entre ell i el seu amant, Clara Petacci. Al mateix temps desgrana una quantitat aclaparadora de dades i dates que formen una completa cronologia d’eixe període negre de la Història d’Itàlia i del món. Però això no converteix la lectura de l’obra en alguna cosa així com un assaig o estudi lat en el sentit històric sinó més prompte en una apassionant novel·la, que a estones estremeix amb la descripció de la crueltat sense límits del feixisme. Una ferotgia que es va tornar contra ells mateixos quan “eixa idea destinada a forjar el segle” , com assenyala Scurati, es dissol per una llei inexorable, com és que “els dictadors no tenen alternativa, no poden declinar, estan obligats a caure”.

Estem en presència, com adverteix l’autor en la pàgina inicial, d’una novel·la documental que no és fruit de la imaginació, excepte el monòleg final d’un condemnat a mort, que com sabem va acabar penjat com un animal en un ganxo de carnisseria.

Scurati dedica el llibre, molt recomanable “a tots els que encara creuen en la democràcia (que es preparen per a lluitar)”, en aquests moments en què els pitjors feixistes , que són els que no saben que ho són, s’apresten a prendre el poder.