L’escriptor Mateo Darrán va nàixer a la ciutat valenciana i pròxima d’Ontinyent. Ell des de sempre, ha desenvolupat els dies imparells una activitat artística entorn de la paraula, com a cantautor, actor i autor de teatre, i com a escriptor a l’ús. És autor de la novel·la El horror, la chica y Marlon Brando Els dies pareixes és professor de literatura en secundària on aprofundeix amb l’alumnat en les emocions cap a la lletra escrita.
Des de fa més d’un any col·labora en la revista LOBLANC amb una columna literària titulada Confessions d’un lector de merda, en la qual ret homenatge a escriptors de la literatura contemporània.
Toda la verdad sobre Charles Bukowski, Henry, no és només una novel·la de ficció, sinó també un homenatge a la figura i l’obra de l’escriptor. Els títols dels capítols, són títols de poemes de Bukowsky. És una novel·la que et lliges en dues vesprades, contruída en un serial de capítols curts que li donen intensitat i rapidesa de maniobra.
La novel·la comença amb una baralla, sense saber-ho encara, amb Charles Bokowsi que donada la seua edat estava descompensada en origen.
Fortuïtament, el nostre protagonista s’anava a convertir en un detectiu privat a la cerca d’un ancià a la ciutat encara que realment la seua professió era la de reposador d’un supermercat que tenia un cap, al qual anomenaven el pistoler, que boicotejava permanentment el seu temps de treball. Li agradava especialment fer repartiments a domicili perquè li permetia fumar algun cigarret i conéixer a diferents persones de diferents edats i necessitats.
La frase amb la qual li tocava sentir-se identificat era l’afirmació “eres un idiota”, fins i tot un patètic, que li deien totes les dones que havien viscut amb ell i fins i tot altres dones. Aqueixes dones són una constant en tota la novel·la i encreuaven juntes els braços sobre el pit quan li veien.
Ell havia d’investigar sobre Henry, algú conegut en el barri i un pobre borratxo. Però Henry, posteriorment es descobreix, era en realitat probablement Charles Bukowski i el nostre protagonista va acabar en una llibreria i es va fer amb tot el que va poder trobar de l’autor. Per això, només pensava –era l’encàrrec que li van donar- tornar al seu apartament i llegir el que tenia escrit. Essencialment era un gran lector i un gran desordenat, fins i tot amb els llibres, a la seua casa.
A Charles Bukowski, la beguda, lectura, l’escriptura i posteriorment també les dones van fer les quatre columnes que sostenien la seua vida. Després es va unir apostar en l’hipòdrom. Ell durant una dècada deixa d’escriure i el seu treball que detestava era en una oficina de correus. Arribe a estar casat, fins i tot va tindre una filla però només era important beure i escriure i aqueixa forma de vida també li porte al caos. Va aconseguir deixar el seu treball en correus i va passar a fer-ho en una editorial i va preferir “jugar a ser escriptor i morir-me de fam”.
A 70 pàgines d’acabar el llibre torna a pegar-se el nostre protagonista amb Bukowski. Mateo Darrán repeteix quasi exactament el text complet del capítol I però ara li posa un altre títol-verse diferent. En qualsevol cas, he descobert que això fet era essencialment una estratègia per a cridar l’atenció del lector i l’aconsegueix des de les primeres pàgines.
-Sé quién eres –dije tuteándole por primera vez.
-¿Ah sí? –dijo-. Me importa una mierda.
-Sé que eres Charles Bukowski.
-Pues para no ser nadie me estás tocando mucho las pelotas, ¿sabes?
Finalmente el renuncia a conocer el manuscrito porque desaparece Bukowski. No se llega a saber el final de este hecho porque nuestro protagonista renuncia a conseguirlo y no sabemos ni sabremos si el que le hizo el encargo lo consiguió por otras vías. En cualquier caso, su plan era convertirse en Charles Bukowski, esa era la revelación que le alcanzó.
Inesperadamente nuestro protagonista asiste a una fiesta de antiguos alumnos y encuentra, después de tantos años, a Silvia que era alguien sobre la que nunca pudo aspirar. Un mes después sintió que aquello era lo más parecido a la felicidad aunque él debe reconocer que es un idiota porque acaba acostándose con una prostituta.
No sé si por inseguridad, Mateo Darrán, en tres o cuatro ocasiones en el libro destensa algunos principios en su redacción matizando que algunas de sus frases quizá no necesitan el detalle de las cosas, “pero se acerca bastante”, probablemente para hacer más realista a los personajes y como recurso estético.
Este libro, recomendable, te permite reconciliarte con Bukowski, el personaje, no tanto el escritor en sí y a la vez te entran unas ganas grandes de leerle en otro momento.
Devoraste las páginas de una antología que reunía relatos, poemas, fragmentos de sus novelas. Como el disco de grandes éxitos de una estrella del rock. Eso es lo que era, piensas. Luego querrías más. Leíste toda su narrativa en un estado de fascinación permanente. Después vendría la poesía. Cientos, miles, millones de versos que te acompañarían y te zarandearían para siempre, provocando en ti un vértigo continuo. Te empeñabas en encontrar un libro puro. No una antología de poemas que se repiten como versiones de una misma biblia. Sino un poemario publicado en vida como tal, concebido como una obra. Uno de sus verdaderos hijos, decías. Y lo encontraste: Ruiseñor, deséame suerte. Es el libro que hoy abres al azar. Lees: «el horror de la vida es ese enjambre de trivialidades que matan más aprisa que el cáncer y que siempre están presentes». Cierras el libro.
Confesiones de un lector de mierda. Bukowski. Matero Darrán.
Comentarios