El pròxim dia 14 de novembre, la Casa de Cultura de Villena acull la inauguració de l’exposició “Todo papel es un lugar” de l’artista Fernando Ayelo que podrà visitar-se fins al pròxim 17 de gener de 2025.
L’acte de mirar els dibuixos de Ayelo es torna molt interessant. A la Doctora en Arts Ángela Albero li convida a presenciar les obres amb calma i en directe. Existeix una cosa més anacrònica i, per això, suggeridor? Com un d’eixos paisatges en els quals com més temps mires fixament, més coses eres capaç de descobrir, les seues obres estan plenes de motius, detalls i les seues composicions tanquen una gran complexitat. Línies, figures, geometries, moviment, punts de fuga… es combinen, superposen, deixen veure la seua estructura interna. De sobte, apareixen xicotets quadrats en blanc, com a silencis meditats enmig de tota eixa informació. Però també poden ser finestres a altres mons.


Un cirurgià. L’aspecte formal i material de les seues obres és fonamental. La tècnica que utilitza per a dibuixar és lenta, depurada, física. Imagine la tensió en els tendons de la mà, en els ulls que aguanten el parpelleig, els muscles lleugerament encongits en dibuixar. Crec que es necessita un esforç important per a arribar a tal precisió. O potser no és tal i represente per a ell un moment de descans, de mànegues folgades i evasió. De qualsevol mode, el negre talla el blanc trencat del paper. És similar a un bisturí. La preocupació per l’asèpsia és constant en un treball de cirurgià. La precisió és mil·limètrica, l’anàlisi de la imatge, científic. Com en les creacions d’Elena Asins o Eusebio Sempere, ací si volguérem, podríem comptar quantes fines línies paral·leles té cada part, com si foren bits que componen un sistema.
Els retratats. En la seua obra està la importància de la terra pròpia, del context alacantí, com a lloc de treball i de vida. Com en el poeta Miguel Hernández, les lletres li acompanyen literalment. La necessitat de comunicar i exposar les seues idees batega en els seus dibuixos.
Art clàssic. Els busts i caps retratats refereixen a altres escultòriques. Amb la cura d’un artista clàssic, subratlla el modelatge, l’ombreig, la figuració mimètica dels motius humans. El món grecollatí descansa en els seus papers com la sal sobre la pell.
L’error. El meu ull recorre la superfície del dibuix buscant una possible imperfecció. Busque un senyal que confirme que qui ha realitzat aquesta obra és una persona i no una màquina. En l’era de la imatge digital i la intel·ligència artificial sembla que la intuïció encara ens diu quines són les diferències entre el dibuix humà i la reproducció automàtica. Quant temps haurà dedicat a fer-ho? per què invertir tot eixe temps? és l’error la fi no buscada d’aquestes obres?
Fernando Ayelo Hernández (Villena, 1965)
De formació autodidacta, comença a prendre’s de debò això de la creació plàstica començant la dècada dels 80, en plena bullícia cultural de la crida “moguda”. Com qualsevol xaval inquiet de la seua edat, devora tota revista, còmic, còmic o llibre que arriba a les seues mans. I amb això arriben els primers traç, vinyetes i tires de còmic, dibuixos al llapis i negres, principalment. Mes tard vindria l’interés per la pintura i les primeres composicions en color. Participant en exposicions tant individuals com col·lectives, així com en diversos concursos i certàmens de pintura.