Sorprén i no sorprén la reacció dels diputats de la cambra en la presentació “en societat” del nou membre del Consell. L’estrena del militar, la “gran esperança” de Mazón, no va ser el grandiós ni exitós que s’esperava per part d’ell. Caldrà esperar esdeveniments, el meu pronòstic o vaticini és que finalment el General Gan acabarà per tirar els galons de conseller esgotat per l’esforç d’entendre els vaivens de la política. Com a autoexiliat d’un règim militar dictatorial (Xile, 1973, colp d’estat contra Allèn) sé molt bé l’al·lèrgia que l’estament castrense té al que ells denominen “política” que no és més ni menys que l’exercici de la voluntat ciutadana, errada o no.

En eixe país, tan llunyà en el temps i en l’espai per a mi (no l’he visitat en dues dècades) a l’inici del règim militar es va substituir als rectors i catedràtics universitaris no lleials per delegats militars. A vegades aquests enviats del govern militar s’instal·laven a les aules per a vigilar que en les classes no es lliscaren les opinions o ideologies contràries, és a dir les “polítiques”. El General Pinochet ja l’havia advertit amb els seus modals cuarteleros : “A tots els polítics els enviaré a Putre!”. Eixe era el lloc d’un camp de concentració que es trobava en la serralada andina en un paratge desèrtic, que se sumava a altres Auschwitz que el dictador (que ja tenia experiència en això en l’època de la persecució als comunistes en els anys 50) havia establit en el llarg territori xilé.

No vull amb això comparar a un militar que presumisc de conviccions democràtiques amb eixe funest personatge històric que forma part de la galeria oprobiosa d’Hitler, Franco i Mussolini. Però també crec que el Tinent General (retirat) però amb salari actiu, participa també de l’al·lèrgia castrense a la política de la qual he parlat anteriorment. Anem, al temps. I veurem que les seues conviccions i les seues intencions, encara que lloables, xoquen amb la realitat.

En 1848, Marx i Engels començaven el seu famós manifest amb la frase cèlebre “un fantasma recorre Europa”. Eixe espectre que s’oposava als poders i a l’opressió capitalista era el comunisme. Hui, el fantasma que no porta llençol blanc ni falçs i martells és certament el feixisme, neo feixisme o segons l’encertada definició d’Umberto Eco el “Ur Feixisme” o “feixisme etern”. Les noves generacions d’espanyols, alemanys o italians semblen no haver estudiat la Història dels seus països i així tenim a un jove polític que pregona en un fòrum ciutadà que el franquisme va ser un recés de pau social i progrés.

Quan vaig pel carrer escolte veus que s’oposen a la formació igualitària entre els sexes a les aules, a l’eixida del col·legi on arreplegue diàriament a mi nietecilla de cinc anys. Els pares parlen dels seus quefers diaris, dels seus entreteniments i aficions, les senyores de les vicissituds de les agobiantes tasques casolanes (“la setmana se’m passa laaarga, vaig amb la llengua fora, corre que et corre”). Pel que sembla res ha canviat realment des dels anys 50. Ells no s’ocupen de tasques domèstiques, la criança és cosa femenina la major part de les vegades. En una reunió de mares de col·legials amenitzada amb unes copes, alguna llisca que ha enviat al seu cònjuge al sofà en càstig per la seua falta d’empatia i col·laboració.

Em pregunte què diran els seus fills i filles en el futur d’aquesta època de “normalitat democràtica”.

El “fantasma” de Marx ha passat a la història, està enterrat en els cementeris de la memòria i espanta als que passegen la seua decepció i la seua ira pels carrers de l’Havana. El fantasma del feixisme no, gaudeix de molt bona salut.