El psiquiatre i escriptor Carlos Castella del Pi , agut observador de la vida i els costums va escriure que existeix una forma de narcisisme: “el narcisisme moral. És la decència com a pedanteria: insuportable i fins a temible, perquè es tracta d’una perversió”. En aquests dies d’enrenous judicials escoltem soflamas mitineras i galimaties en els quals els protagonistes es llancen acusacions a veu en coll i es reclamen immaculats i nets de tot peculado.

Ni tant ni tan calb, que diria aquest metge que com a esquerrà en temps de la dictadura va patir tota classe de represàlies. La memòria ciutadana encara no pot estar tan afectada per l’oblit d’episodis de corrupció que no tenen ni cent anys ni haurien de tindre perdó. La fracassada PSV amb la seua esfera armil·lar faraònica, els ERE d’Andalusia, el Sr. X, Roldán, Barrionuevo i una llarga llista d’atacs a la democràcia i les arques públiques comeses pel PSOE.

El Congrés de Sevilla ha llançat un mantell espés sobre Chávez i Griñán i ha posat en relleu sobretot la figura del líder. No va haver-hi autocrítica, no va haver-hi projectes concrets, no va haver-hi res. Bé ho va deixar en evidència García Page en les seues dolgudes i estupefactes declaracions després del magne esdeveniment.

Ningú sap cap a on anem, per consegüent per a usar una vella expressió d’un ancià líder que ara és assessor d’un multimilionari mexicà. S’està intentant ressuscitar el SEPES, però no se sap com s’aconseguirà el sòl per a eixos habitatges que ara després de molts anys de govern es trau el PSOE de la mànega. Una altra empresa pública, que com totes les d’eixa categoria acaben sent privatitzades. Conec personalment el cas d’AENA, on vaig poder veure com es pispava i es burlava a preu fet, amb contractacions d’obres i actuant amb els treballadors més joves amb contractes laborals que acabaven en els jutjats a causa de la seua manifesta irregularitat.

No és millor el panorama que es presentaria de triomfar Feijóo en les seues pretensions d’arribar al poder de la mà dels companys de viatge el pelatge del qual anem veient amb horror amb cada actuació o declaració d’intencions.

Estem en una cruïlla perillosa, en la qual abunden les manifestacions de cru narcisisme polític i no hi ha explicacions.

El meu llibre de capçalera en aquests moments és un llibre d’un historiador (Espanya diversa, d’Eduardo Manzano Moreno) en el qual es passa revista a les persecucions de jueus, a les iniquitats del descobriment i conquesta americana. Passant per la Constitució de Cadis, episodi en el qual apareix una de les primeres dones actuant en l’arena política, Manuela María Pérez de Ulloa, a la qual van titllar de “marisabilla” i li aconsellaven que millor s’anara “a fer calça i compondre el perruquí del seu ancià papà”. En aquell temps (1812) no existien ni supermercats ni tampoc caixeres, és clar.

La Història, diu Manzano Moreno no és “la mestra de la vida” i la d’Espanya no acaba ací i ara, és impredictible. Les aragoneses i els mals costums sí que semblen eternes.