En 2014 la Unió Europea va manar a jubilar-se als setrills, eixos recipients en els quals s’abocava l’or líquid en bars i altres establiments d’hostaleria. Això formava part d’un pla d’un ampli pla de mesures destinat a posar fi al frau en l’oli d’oliva, que van ser celebrades i impulsades per Espanya. Doncs bé, una dècada més tard un altre decret brussel·lés les torna a traure de l’oblit i de la categoria d’objectes obsolets o de col·lecció amb la intenció de reduir els recipients d’oli, sucre, llet i altres productes en envasos de plàstic d’un sol ús anomenats “monodosis”. La nova mesura, que començaria a ser efectiva en el termini d’un any, ha provocat reaccions a favor i en contra, el mateix que en el seu moment van provocar la retirada dels setrills i pels mateixos sectors, l’hostaleria entre ells.

Lloable és que la Unió Europea s’adone que l’abundància de plàstic d’un sol ús és perjudicial per al medi ambient i de pas, per a la salut humana i animal. Però, en bona hora, mànegues verdes. Vivim en un món plastificat com advertia el llibre del biòleg espanyol Álvaro Luna, L’Era del plàstic, publicat en 2020. Aquest material, descobert i popularitzat en la meitat del segle passat, és, en paraules de l’investigador autor del llibre, “un símbol inequívoc de la nostra era”. Fàcilment emmotlable i adaptable per a múltiples usos, s’ha convertit en un inseparable element de la nostra civilització, marcada per l’economia de consum capitalista. La seua importància i l’extensió del seu ús s’hi haja avalada pel sistema , és barat i això fa que ho trobem en grans quantitats com a deixalla en països pobres d’Àsia i Àfrica. El biòleg va quedar impressionat en veure les enormes muntanyes d’escombraries plàstiques en els afluents del Nil a Egipte i va poder observar que es trobaven també al voltant de les piràmides.

Es calcula que es produeixen uns 500 milions de tones de plàstic a l’any, i les deixalles formen illes en els oceans, on l’activitat pesquera els augmenta i també envaeixen la terra, una vegada que s’ha esmicolat i triturat. Les espècies marines i les aus són les seues víctimes immediates. Posteriorment, la cadena tròfica fa arribar la intoxicació per plàstics als humans, provocant danys en la microbiota intestinal i en el sistema endocrí, fonamentalment.

Però com el que no es veu sembla que no preocupa, seguim en la dansa del consum, tan contents. I acceptem amb gust la bossa que ens ofereixen en el súper, ja que oblidem portar-la de casa o les col·leccionem alegrement per a després tirar-les a les escombraries.

Moltes vegades he vist com en rebutjar envasos de plàstic o bosses en pescateries i carnisseries, especialment en els supermercats on el seu ús “és obligatori” per a controlar la mercaderia i passar per caixa, segons diuen els seus empleats, notem cares de sorpresa o no gaire bones. Per descomptat, aquests treballadors no són culpables, estan complint ordres superiors dels seus encarregats i empresaris, aquests últims còmplices molt voluntaris i interessats del consum de plàstic.

La Unió Europea fa un tímid passet, que ja sabem alçarà protestes dels de sempre. Però no s’atreveix a més, perquè el seu seria obligar a les distribuïdores d’aliments i cadenes de supermercats a reduir el plàstic d’un sol ús en verdures, fruites i altres productes frescos. Sense contar que pel que sembla els serveixen per a camuflar el seu mal estat. En l’envàs no es pot veure que en el fons les fruites estan calfes, evidentment. I que els pits de pollastre o els filets de peix estan passats.

Vaig créixer i vaig viure en temps en els quals no existia el plàstic, només la bakelita amb la qual es fabricava el meu primer i únic tren de joguet. Era trencadissa i la destrossa provocava llàgrimes infantils. Però prenia llet directa de la vaca, que calia bullir, i la meua mare anava al mercat amb una cistella o li donaven una borsa (“cartutx”) de paper gruixut. El peix i fins a la carn venien embolicats en paper de periòdic, quan eixe material era cel·lulosa i no majorment sintètic, plàstic, com ara.

No sé si haurem de retornar al passat, no s’ha inventat una màquina del temps a l’H.G. Wells fins ara. Però sí que crec que serà necessari no solament recuperar el setrill (un invent àrab que té més de mil anys) , la sucrera de cristall amb canó de metall i la cistella de jute o vímet, o en cas contrari ens ofegarà la marea de deixalles, com ocorre amb els elefants, tortugues, camells i altres víctimes de la “basuraleza”asfixiats, víctimes del puta plàstic.