Etimològicament, la paraula “cafre“ (bàrbar, bèstia, animal, brut, cruel, rude, brusc, groller, salvatge, segons defineix la RAE) deriva de les Cafreries, terra dels cafres, com des denominava a unes certes poblacions de pell fosca en la colonial Sud-àfrica. Però en aquest país els cafres, blancs de rostre majorment, són legió. Quan veiem un banc d’un parc destrossat, quan ens creuem amb un grup de mocosos en actitud de tabola, cridant i tirant-se llandes de cervesa, trencant retrovisors o el que troben en el seu camí, són, no hi ha cap mena de dubte, una tribu de fills de cafres. El cafre adolescent és fàcilment recognoscible pel seu estil capil·lar i abillament (“oufit”, com diuen ara) : temples rapades i a la part alta del crani una espècie de niu, de pèls arrissats. Encara que també n’hi ha calbs com a boles de billar, i a vegades amb alzacuellos. I si hi ha dubtes, tirar d’hemeroteca.

D’on sorgeixen aquests engendros de mala mare, em pregunte? Crec que la resposta està en eixos tipus que van en un imponent carruatge a tota llet en vies urbanes, sense respectar ni semàfors ni passos de vianants. En la senyora que en el supermercat es planta a la meitat del passadís per a xafardejar amb la veïna (com si no la vera tots els dies) i malparlar contra els immigrants. Cafre és també el que en patinet desafia les normes i les lleis, també la de gravetat, avassallant des de la seua tarima rodant, sense casc, sense llums i sovint per les voreres. I no oblidem el de la motillo que es cree en una pista de GP i accelera i tira fums muntat en el baluern que provoca el seu rossí barat de dues rodes.

Llambregant un manual de psicologia social (J.W.Vander Zanden) trobem unes certes conclusions interessants: “No som humans des que naixem, només posseïm la capacitat potencial d’arribar a ser-ho”. Tot depén del procés de socialització, cognitiu, que dura tota la vida, i segons estudis duts a terme amb ximpanzés i xiquets carenciados, per a produir una personalitat humana són necessaris una dotació genètica apropiada i a més un ambient favorable. No naixem com a éssers “morals”, els nounats manquen de consciència social.

No hi ha bons costums, ni modals innats. Sovint sona en la meua memòria eixe tema genial, com tots els seus, de Leonard Cohen (The future). Hem perdut el rumb, ens diu, la vida privada ha explotat: “el torb del món ha travessat el llindar i es va bolcar l’ordre de l’ànima”. I així estem, en un món de cafres, sota tota mena de vestimentes i parapetats en tota classe d’institucions, seglars o religioses.

Cafres en les xarxes socials, cafres en la televisió contant acudits absurds o colpejant un bombo davant un públic de cafres.

Cafres que escriuen i cafres lectors que els ovacionen i els compren els seus revertianas novel·les.

Cafres que no escolten més que als seus comentaristes radiofònics cafres. Mai res que s’allunye del seu ferm biaix ideològic cafre ultra reaccionari.

Cafres que tenen a flor de llavis l’insult “marieta”.

Cafres homòfobs , com els del kebab de Lorquí.

Cafres que entonen per peteneres cants obscens en els transports públics.

Cafres torejant el trànsit a risc de les seues vides i les dels altres.

No té sentit parlar de valors o de “immaduresa”. No hem vist la famosa serie Adolescència, ni falta que ens fa. Ja veiem en la crua realitat del dia a dia successos esgarrifosos protagonitzats per menors. I encara que ells són els actors d’eixos crims, la societat sencera és també responsable, diguem, “subsidiària”. Tampoc creiem en què la resposta estiga “en Jesucrist, l’home nou”, figura aquesta última que recorda a l’era Castro a Cuba. Sí que creiem i pensem que, per exemple, el Jesús bíblic (existira o no) es preocupava constantment pels pobres i desvalguts amb les seues paraules i els seus gestos. I que quan els deixebles suggereixen que el seu mestre acomiade a les grans multituds reunides prop del llac de Galilea perquè es busquen la vida, ell els respon: “Doneu-li vosaltres de menjar”. Per tant, dubte molt que aprovara discursos xenòfobs que associen immigració amb delinqüència. Tal com diu Armand Puig (sacerdot i escrit catòlic, president de l’Agència de la Santa Seu AVEPRO) en la seua biografia de Jesús: “Les relacions personals són l’epicentre de l’ètica de Jesús i defensar-les significa evitar la mort del proïsme en qualsevol de les seues formes”.

I com deia el meu admirat Carlos Castella del Pi, eminent psiquiatre i escriptor:

“La religió és un recurs eficaç per a l’individu. Com a institució és una estafa, útil per als qui estafen” (Aflorismos, 381, pàgina 94).

I arribat a aquest punt, millor no tirar d’hemeroteca. No siga que ens cremen en la Inquisició els advocats cristians o algun prelat.