No solc anar al cinema a veure pel·lícules d’animació. Tampoc llig còmics o com sol etiquetar-se novel·les gràfiques. No obstant això, l’estrena de Flow va cridar la meua atenció i vaig pensar a acompanyar a la meua neta de cinc anys, a la qual com a tots els xiquets agradats pels dibuixos”.

Flow, una producció dirigida per l’animador letó Gints Zilbalodis, ve precedida per una quantitat impressionant de premis, entre els quals destaca l’Óscar d’enguany en la seua categoria, i té indubtables mèrits. D’una banda, la seua senzillesa de mitjans (van utilitzar un programari gratuït) i la nul·la intenció de antropomorfizar als animals. I per una altra, el seu vetlat però suggeridor missatge : una catàstrofe mediambiental o un cataclisme provocat per l’acció de l’home podria resultar en eixe paisatge violent i desolat que a moments ens sacseja des de la pantalla. Un gat, un capibara, una au , un lèmur i un esbart de gossos escapen a la catàstrofe (una inundació universal) en una barca a la deriva. En la seua odissea a través de les aigües tempestuoses arriben a ciutats semi submergides en les quals no hi ha rastre de supervivents humans. En el trajecte, els animals s’amenacen i sembla que la seua obligada convivència està condemnada al fracàs, però finalment aprenen els uns dels altres i fins s’uneixen per a sobreviure en condicions extremes.

No resulta tan fàcil per a l’espectador suportar la velocitat i el moviment oscil·lant de la càmera, que arriba a provocar marejos. També una certa angoixa davant l’espectacle d’eixa desolació en la qual els animals, uns domèstics i altres salvatges, han d’enfrontar-se a la fúria dels elements i a l’escassetat d’aliments.

Eixim de la sala alguna cosa baqueteados, tal vegada com si haguérem sigut allí en eixa closca d’anou durant els 80 minuts que dura la projecció. Però encara més, amb les imatges de la devastació d’eixos paisatges que ens recorden inevitablement a la potència de la naturalesa i com a vegades la ignorem o desafiem sense tindre clara consciència d’això. Anem, com a civilització, a la deriva també? El món que embrutem i sobrepoblamos, la urbanització salvatge dels espais naturals, les deixalles industrials i la contaminació acabarà inevitablement, inexorablement, passant-nos factura. Flow (en letó “straume”, que significa rierol ) ens avisa sigilosament en la figura d’eixe gat gris fosc, protagonista de la història. El corrent d’aigua que flueix cristal·lina i peresosa en l’inici pot convertir-se de sobte en un tsunami. L’ésser humà és una espècie que tal vegada no deixa petjades després de l’apocalipsi que ha suscitat amb la seua eixelebrada carrera cap a cap part, muntat en les rodes de Tesla, fascinat per la paqueteria de Bezos i abstret en els cants de sirena del trumpismo i el neofeixisme galopant. Pot ser que els animals hereten el que quede del planeta. Anem a la deriva, que ho sàpien.