No ens ensenyen a envellir, tampoc a morir. Eixes experiències capitals són estrictament individuals i intransferibles. Un deu, doncs, experimentar en soledat i com a millor puga i li isca. És la moralitat que s’aprén en llegir L’edat experimental de l’escriptor italià Erri de Lucca (Nàpols, 1950). Obrer, camioner, alpinista d’afició i actiu com a voluntari en labors humanitàries a Bòsnia i Ucraïna, és un home de lletres singular i inclassificable.

“L’edat avançada ha deixat de ser sàvia, ha deixat de ser assossegada. Sent sorpresa per prosseguir a ultrança: com si. La llista dels com si seria llarga. Escric un només: com si cadascun dels dies fora l’últim, per al qual hem d’esgotar totes les reserves d’entusiasme. Com hauria de ser l’últim dels dies? És aquell que no té cap dret natural l’endemà. És el que comença amb l’agraïment d’haver arribat al seu matí”. Així comença aquest volum, breu, concís i amb l’ascètica claredat de la seua prosa. Erri de Lucca aconsegueix embolicar-nos amb un llenguatge que cavalca entre la poesia i la lògica, llançant traços perquè el seguim pel bosc on diu que en meandres i estretes senderes sotja per fi el futur. Un futur que, per cert, ja no li pertany. Res és el nostre per sempre, ens recorda. La vellesa sí, és nostra i només nostra, ningú abans ha sigut vell com arribem a ser-ho ara i l’experiència dels altres no ens serveix de res.

En aquest viatge, que ell diu “l’edat experimental”, l’acompanya durant les pàgines del llibre l’ex model i actriu Inés de la Fressange, que complementa la mirada femenina de la senectut. Ella, que va ser una de les belleses més cotitzades en les passarel·les parisenques portant vestits de Chanel o Lagerfeld, s’expressa amb saviesa:

“Ací estic per fi en eixa edat en la qual ens preguntem què quedarà després de la nostra mort, quina ha sigut el més important en les nostres vides, què temem per als anys esdevenidors”. Als seus 68 anys, la famosa aristòcrata francesa que va ser icona de l’estil en els anys daurats de París, ens diu que més que els èxits professionals, a la fi el que compte és la vida amorosa i familiar i es contempla el passat gloriós amb distanciament i desdeny. En aquesta etapa, creu ella, “hem d’exercitar-nos per a ser optimistes”, i per a això ajuda l’exercici físic. Respecte al que va ser el seu ofici i passió, la moda, reflexiona així:

“Tinc la impressió que les persones elegants de veritat són les que menys es preocupen per la seua aparença. El que més estima d’ells és la seua ànima. Aquells als qui admire s’assemblen més a monjos que a ídols!”.

No és d’estranyar-se que entre aquestes persones que prefereix es trobe l’escriptor italià. Erri de Lucca viu una existència quasi monacal en la seua cabanya dels Apenins, des d’on s’exercita per a escalar sense cordes ni arnesos muralles de pedra de dos-cents metres. Als seus 76 anys conserva una silueta ascètica, prima, la qual cosa li permet eixa gesta sense esforç ni temor. Quan li pregunten per això, sempre diu que la por és per a qui realitza una cosa arriscada per obligació, els obrers o els soldats. El dur treball al qual es va dedicar en els seus anys mossos, per exemple, carregant pesats pals en la reconstrucció d’una Nàpols devastada per un terratrémol.

Tres cavalls

L’escriptor és amic de les tradicions, és un bon lector i traductor de les escriptures, en les quals s’ha especialitzat. També li agrada memoritzar versos com un exercici mnemotècnic. Recorda una antiga dita segons el qual una vida humana dura la de tres cavalls. “Des de fa uns anys, em trobe a lloms del tercer”, escriu. I agrega : “També la marxa es correspon amb el ritme de l’edat: era galop en la joventut, trot d’adult i ara avança al pas”.

Erri de Lucca camina pel bosc pròxim al seu estatge, una hora al matí i una altra a la vesprada.

“A què s’assembla l’edat? A la pujada per un bosc de muntanya. Entre les espesses coníferes penetra molt poca llum; només puc veure el que m’envolta, però a mesura que puge, es enralece, s’obrin clars, hi ha més llum. A aquesta edat d’altures del bosc, veig, al lluny, centellejos del futur, no el meu, el que serà sense mi”.

Quan era jove, en el seu Nàpols natal, s’envellia prompte i malament. El seu pare ja era un ancià als quaranta anys i ell va veure com els treballadors que aconseguien la jubilació morien prematurament abans de poder gaudir d’un merescut descans. Però, precisament, la raó d’eixes morts era la inactivitat, l’abrupta transició del dispendi físic intens a la inèrcia, que resultava mortífera.

El cos humà , “és màquina antiga i misteriosa”, en paraules de l’autor, necessita moure’s, caminar, també crear, afegiria jo mateix.

Envellir pot ser com escalar cada matí una muntanya. També aprendre, perquè com ens diu de Lucca, som una branca d’un arbre major. Cada vellesa és diferent, per cert.

L’edat experimental és també un curtmetratge que ha sigut presentat a festivals. Allí es veu a de Lucca escalant àgilment la seua paret de pedra, caminant per la neu i refugiat en la seua cabanya del bosc.

Recomanem calorosament aquest llibre als qui es troben a lloms del “tercer cavall”. No com una guia ni un manual d’autoajuda, sinó més prompte com un estímul per a viure la vellesa amb entusiasme i harmonia, també per als qui ja cavalquen en les seues rocinantes més joves i coratjosos. Pot ser que es miren en l’espill i sotgen el rostre que els oferirà el futur i l’accepten amb dignitat i tal vegada, alegria.