Va existir , fa la barbaritat de 50 anys , una sèrie televisiva o “serial” mexicà amb el nom de Barata de Primavera. És també el nom del meu “boutique” favorita a Sant Vicent del Raspeig, un vell local regentat per Ricardo, un equatorià, que es dedica a reciclar tota classe de coses, des d’electrodomèstics a vestuari passat de moda i reutilitzat unes quantes vegades. Jo ho empre ací per a desgranar reflexions i qüestions vàries, miscel·lànies, amb la intenció de reciclar l’actualitat. Agraïsc al genial Arcimboldo, per prestar-nos la seua famosa il·lustració de la primavera

Espanyols felices

Encara veiem la televisió, especialment els majors. En la nacional tiren una antigalla anomenada Espanyols en el món. Crida l’atenció que eixos espanyols autoexiliats declaren que estan tan feliços fora, a Tailàndia, Malàisia o en remotes illes de l’Índic o el Carib, i que no està en els seus plans tornar a la pàtria, on diuen que es van anar per a respirar aire pur i viure una vida més relaxada. Certament, es tracta de perfils laborals especials, consultors, professionals de l’hostaleria o de la banca , també esportistes, que van decidir canviar de vida i activitat en un mitjà més propici per a emprendre i en un entorn natural “paradisíac”. Troben a faltar, si potser, la gastronomia (el pernil, la paella) , el grup d’amics o familiars. Normal, són humans després de tot. Però és significatiu que per a ells Espanya no siga més que un record afectiu, no un lloc on es pot viure amb una certa folgança i felicitat. No ho diuen expressament, però es comprén. Qui pot viure en un Madrid o a Barcelona, on es tarda el que no es pot suportar a arribar al treball? En un país, saturat de turisme, on ambient laboral és tòxic, masclista i en el qual les jornades són eternes i mal pagades? Per a això, millor deixar la corbata i el vestit i plantar-se en Manzanillo o Punta Cana, canviar-ho pel vestit de bany i posar un quiosquet de kite surf. O una acadèmia de ioga en qualsevol lloc del planeta. Lliures a la fi d’Hisenda, dels caps tirans, del trànsit i les aglomeracions.

Fi de la fanfàrria

Bona campanya de rentada de cara li han fet tots els mitjans informatius d’aquest país a l’Església Catòlica Apostòlica i Romana, amb les exèquies de Francisco i les fanfàrries de l’elecció de Lleó XIV. No ens han deixat respirar amb els detalls d’eixe funeral i les travesses del conclave. Com si al comú dels mortals ens importara tant el que un grup xicotet de gerontes purpurados decideix en un estat teologal, gens democràtic i ancorat en preceptes medioevales. Diu el nou pontífex que lluitarà contra els infidels que consideren que la fe cristiana és “absurda” i es mofen d’ella. Sona malament, a eixos advocats que arremeten contra la llibertat d’expressió cada vegada que algú s’atreveix a tocar amb humor els dogmes. I això que vivim, teòricament en un “estat aconfessional”.

Almenys, espere, s’hauran acabat els fastos i els informatius a peu de Vaticà. Tenim coses més urgents que ocupar-nos.

Recomane la lectura de l’obra recopilatòria d’autors com Lucreci, Spinoza, Darwin, Einstein, Dawkins, entre altres, que va realitzar el talentós escriptor britànic Christopher Hitchens sota el títol de Déu no existeix. Ho va dedicar a la memòria de Cosí Levi, escriptor que va patir els camps d’extermini nazis. Eixos mateixos que ara visiten, contrits, els nostres governants, que no adverteixen que estem a les portes d’un nou Reich feixista.

Una altra vegada, el fascistódromo

La Plaça de Colón, a Madrid, torna a ser el fascistódromo d’Espanya. Allí es van mesclar els de la derechita covarda i els de la derechita audaç. Fa feredat veure a tipus com Ortega Smith, que es va retratar amb un fusell d’assalt i va llançar un botellín a un adversari polític, parlar de democràcia i de justícia. I als de la massa seguidora amb les seues pancartes demanant llibertat. Ignoren el significat d’això els que van adorar a Franco i continuen defensant la seua doctrina, portant les banderes de l’aguiló fatxo.

És cert que el tren de Sánchez sembla haver arribat a un moment d’aturada i descarrilament, com eixos trens que tant estan pesant en la seua gestió. El PP ja ha fet un cridat a estrényer files per al moment que esperen. Qualsevol dia d’aquests la coalició governant pateix una “apagada política” i salve’s qui puga. I no vull ser Casandra, però es veu tot molt fosc. Color de formiga. Serà la primavera, a vegades mortal (Lajos Zilahy) i aquesta vegada molt tempestuosa, en tots els sentits.