Apagada

Continuem veient la televisió, una altra droga del pobre. I la pitjor de les addiccions, que és Eurovisió. Sabíem per endavant que l’aspirant al micròfon de cristall s’estavellaria. Com altres tantes vegades, Espanya es quedaria de cuera. Uns diuen que el Benidorm Fest no serveix, uns altres que la culpa és de la cançó, dels votants, etc. Jo tinc una altra teoria: crec que tots els certàmens, siguen aquests talent xous, o literaris , d’una modesta municipalitat o el Nobel mateix són un frau. Només premien la mediocritat, la qual cosa pot agradar a la mitjana , és a dir la mitja intel·ligència i sensibilitat de les masses. Mai ha eixit d’ells ni un músic autèntic ni un escriptor genial. On està el Nobel d’un Henry Miller o d’un Malcolm Lowry? Potser alguns dels quals em lligen no saben qui són o si ho saben no els han llegits. I no obstant això les seues obres, proscrites o ignorades en el seu temps, estan entre les millors de tots els temps. Quan el Cervantes per a Enrique Vila Matas? I quan li van donar el de Poesia al nostre Hölderlin o Artaud, el nostre gran poeta boig, Leopoldo María Panero? El que va dir que “l’acte poètic és com un vell xuplant una llima seca”. Mai.

El tema guanyador d’enguany no es pot ni tan sols taral·larejar ni és pegadizo. Té pretensions operístiques i si els traduïm és tristíssim.

Ací ho deixe. Si volen guanyar Eurovisió, quant pitjor, millor. Ah, obliden-se de formats flamencs typical spanish. Manen un reguetón “ben saborós” cantat per algun dels que participen en la cara sonora de la tele.

Per cert, gran tripijoc en l’anhelada compareixença de la cantant Melody. No va dir gens interessant, excepte per a venjar-se de Broncano. Ara promociona la seua Apagada. Bonic títol, molt oportú.

Bah

Un jove (africà i de pell fosca) deambulava per l’aeroport de Gando, en Gran Canària, i amenaça amb una arma blanca al taxista que es nega al servei. Posteriorment es veu com diversos policies ixen a la carrera desenfundant les seues armes. El xic fuig i derroca a un d’ells. El següent és una execució a l’estil americà, mortal de necessitat. Un representant sindical de la policia canària ix en la tele declarant que una pistola Taser mai hauria sigut la solució per a dissuadir-li, “perquè podria fallar i l’agent o els agents podrien resultar ferits”. Es deia Abdoulie Bah i havia arribat només sent menor , en una pastera. Havia cursat l’ESO i ajudava a uns altres en la seua situació com a monitor. En complir els 18, el 5 de maig de 2024 ho van tirar al puto carrer a buscar un treball.

Sorgeixen molts dubtes sobre aquesta actuació policial i s’ha sol·licitat una investigació, que espere que estiga en marxa i llance prompte resultats. És clar que es pot i s’ha d’actuar amb proporcionalitat davant una situació com aquesta. El 23 d’aquest mes, a Novelda, uns policies alacantins van reduir amb èxit a un home armat amb un ganivets de grans proporcions .

“La vida és absurda”, diu algú en una vella pel·lícula de Hollywood (Vull viure). I Susan Hayward , l’actriu protagonista que interpreta a una condemnada a mort injustament, respon “Respecte a què?”…

Un home de 73 anys mor accidentalment mentre passejava a Sabadell per la caiguda d’un bloc de formigó armat de deu tones.

Civils, ancians, dones i xiquets, moren sota les bombes d’Israel, i la fachosfera els defensa i vota a la seua candidata en Eurovision.

No hi ha més proves, Sr. Jutge.

AENA agrana la seua caseta

Vaig treballar en AENA i un terç de la meua vida el vaig passar en aeroports (Menorca, Barajas, Lanzarote). En un començament, quan era un ens dependent de l’Exèrcit de l’Aire els seus caps pertanyien a la casta militar, més tard, sent ja ens públic, alguns provenien de famílies aristocràtiques, en alguns casos del Opus, que gaudien de prebendes inimaginables: casoplones pagats, viatges, regals, etc. Actualment, aquesta empresa estratègica i opulenta té un 49 per cent de capital privat i cotitza en borsa.

Ara agranen sota la catifa als sense llar que acudeixen a Barajas per a no continuar sent infra humans, llançats en les cunetes amb fam i fred.

Ara, quan el problema és una gran bola, AENA s’ofereix per a col·laborar amb l’Ajuntament de Madrid en la solució.

No ens passarà?

Confesse que aparte la mirada quan apareixen en la pantalla del televisor les imatges de xiquets palestins ferits o morts per les bombes d’Israel. Veig en els seus ullets els de la meua neta, de sis anys. Sent por, fàstic i odi cap als genocides. No obstant això, arrepleguem als nostres xiquets de l’escola sans i estalvis demanant un joguet, un gelat, una llepolia, i no sentim un àpex de culpa ni temor en eixe moment. “No ens passarà”, ens diem. Tal vegada estem equivocats. Però si eixe destí terrible ens aconsegueix algun dia, ja tenim la seguretat que ningú, fora d’ací i de nosaltres, mourà un dit. Tal com estem fent ací i ara.

Esperanza Aguirre, en La nit en 24 hores, la setmana passada, es mostrava escèptica davant les dades de civils morts a Gaza. El PP, eixa bossa de gats (el mateix que el PSOE, però aquests “tancats”) no s’aclareix: Feijóo ja avança tímidament una condemna, Ayuso parla de “antisemitisme”. En què quedem?..

I mentrestant, Mazón, tretze són tretze.