Tiñalpa

Un ínclit acadèmic de la llengua i best seller ha restaurat el terme “tiñalpa”, que s’usava en el seu terrer en temps de Maricastaña. En les seues pròpies paraules és “un pobre home, un do ningú”. Ho aplica també als qui en època de canícula visten de curt, xancletes i samarreta de tirants, és a dir al noranta-nou coma nou per cent de la població en aquesta paella mediterrània assotada pel xaloc africà inclement.

Lluny queda el temps en què l’insigne periodista usava caçadores bèl·liques i casc, embolicat en parracs heroics en les trinxeres del món. Ara vist com un lord anglés, de tweed , jaqueta de davant , sabates d’isard color caramel i fins a corbatí. No estranya que use el vell palabro cartagenero per a denigrar-nos als quals no portem xinesos i camisa blava celeste de mànega llarga estil pepero en plenocaloret .

A mi no m’agrada massa l’uniforme estival, bermudas i sandàlies, que fa que tots semblem pobres mendicants. Però aporofòbies a part i classismes indumentarios, és el que hi ha, senyor acadèmic.

El filòsof francés Jean Baudrillard va dir que cada classe social es distingeix pel seu sentit del gust particular. La indumentària “tiñalpa” ha abolit en part les diferències, però si filem prim descobrirem que hi ha samarretes blanques bàsiques que costen un renyó , sandàlies estil italià i gorres de moda que valen un ull de la cara. I últimament, la moda dels calçats barefoot, que malgrat semblar-se als dels pallassos de la tele es cotitzen a preu d’or.

Dinosaures nocturns

Un amic , sanvicentero de pro i derechoso, encara que ell es diu “anarquista”, em recomana un programa d’és ràdio, Cowboys de mitjanit, en el qual participen com a tertulians ancianes glòries: un vell director de cinema, un vell poeta, un vell diplomàtic, un vell periodista i un jurista, també molt major. Lliure’m Déu de l’edatisme, ja que soc bastant vell també. Però aquest programa radiofònic destil·la el pitjor del viejuno quan evoquen coses del passat o utilitzen expressions que remeten a polítics de fa mig segle. La sintonia, de la pel·lícula famosa, també és bastant antiga (jo la vaig veure en estrena, poden figurar-se). En el pòdcast que vaig escoltar van sonar Els Sabandeños, banda multitudinària de temes folklòrics i boleros, que com a resident a Canàries durant un quart de segle vaig suportar estoicament. Diuen que eren tants, que no cabien en els avioncitos de Binter que fan les rutes aèries interinsulars.

El programa , diu Wikipedia (que està molt pesada demanant diners als seus usuaris) “gira al voltant de la cinematografia actual i de l’intemporal”. És a dir, de l’acrònic, del que està fora del temps. A mi se m’assembla a la dona de Lot, mirant en direcció a un passat en el qual hi havia vaqueries en el centre de Madrid o quan Pedro García Cuartango perdia la fe per la mort d’un xic de la seua edat. La nostàlgia és un error, no sé qui ho va dir. La memòria em falla, afortunadament. I que Déu, en el qual no crec, em deslliure de comptar batalletes com l’avi Ceba tendra.

El meu amic, que espere que el continue sent després de llegir això, diu que a ell li dona el mateix qui governe, al final tots corruptes. Però votarà a la dreta, si és que li ho permet el seu anarquisme sui generis. Diu que després de tota una vida laboral com a autònom té una pensió tiñalpa , malgrat que els autònoms són els que més mouen l’economia nacional. Segons les últimes estadístiques hi ha més de dos milions i continuen creixent gràcies la crisi de l’ocupació. El portaveu de les associacions d’aquest sector , Lorenzo Amor , assenyala que les perspectives són pitjors que les de 2024 a causa de la incertesa econòmica, la pujada de les cotitzacions i l’excés de regulació. Dubte que l’adveniment de la coalició PP-VOX millore la seua situació. I el meu benvolgut amic anarco populista, com tants jubilats, que inverteix la seua minsa pensió a ajudar als seus, millore la seua.

És turismedestrueix

Veig un reportatge a Lanzarote (Amb vista a la mar, L’escarabat verd, La 2) eixa illa canària on vaig passar un quart de la meua vida, vint-i-tants anys, quasi nada. Es pretenia reflexionar sobre els límits del creixement i la càrrega ecològica que pateix eixe xicotet territori on va nàixer César Manrique, el genial artista que va ser un capdavanter de la conservació natural i arquitecte (sense escola) de monumentals projectes que encara conserven el seu llegat, com l’amfiteatre natural en un tub volcànic anomenat Jameos de l’Aigua, el Jardí de Cactus o el parc natural de Timanfaya. Vaig arribar allí en 1992, dies després de la seua mort a causa d’un fatal accident. I vaig poder veure el declivi de Lanzarote, amenaçada per la corrupció i el caciquisme, com denuncien les persones entrevistades, excepte les de la patronal turística que s’escuden en una creació d’ocupació (que no beneficia a tots) per a defensar el seu espoli. En el seu moment vaig estar en el grup inicial de Quaderns del Sud-est, publicació ecologista que va ser posteriorment segrestada per la màfia turístic-política-judicial insular. No van posar noms a eixa màfia en el reportatge de La 2, però jo els conec. Una figura destacada va ser el diputat i president del Cabildo Insular, Dimas Martín , amb la complicitat de diversos alcaldes, magistrats i advocats. També periodistes. Darrere, en l’ombra, la figura de l’empresari Juan Francisco Rosa, perpetrador d’atemptats contra el medi ambient com a establiments hotelers, un en l’abans idíl·lica platja de Papagai i un celler en l’espai protegit de La Geria. No va parar fins a fer-se amo d’un dels principals mitjans informatius insulars, amplificant així el seu poder.

“És turismedestrueix “:El turisme destrueix, deien els ecologistes del GOB a Menorca, on vaig viure deu anys. Un altre territori entregat al capitalisme salvatge que ve també de l’estranger. El que destrueix és la cobdícia, el poder de la pasta oca , que ha acabat amb espais naturals en els arxipèlags espanyols i en el litoral llevantí, entre molts altres.

Fira sanvicentera

El diumenge de Pentecosta es va celebrar la primera edició de la fira del llibre a Sant Vicent del Raspeig. Fins a la Plaça Joan XXIII van arribar llibreters, autors locals i comarcals i alguna autoritat edilícia. Molt de públic, no. Tal vegada la calor, l’horari (partit des de les 8 i fins a les 20 hores) va conspirar, potser el lloc triat, allunyat un poc del centre no haja sigut l’idoni. Donava un poc de penita veure que on tocaven uns músics entusiastes hi havia més gent en l’escenari que publique. I més xiquets al parc annex que en els tallers organitzats per a ells.

Xarrem uns moments amb l’autora de la Vila Joiosa Susi Rosa Egea, que ha publicat algunes novel·les de tipus feminista/eròtic i que ha guanyat ja diversos guardons. A ella, com a tots els altres, els desitgem que seguisquen en la seua obstinació, encara que a aquest juntaletras escriure literatura li sembla un salt mortal enfront de l’Eternitat.

I a les autoritats municipals de la meua ciutat els inste a repetir l’esdeveniment, amb major difusió i millor emplaçament, si és possible.