El Museu de la Universitat d’Alacant (MUA) ha donat la benvinguda aquest matí als cinc artistes seleccionats pel jurat de les XI Residències de Creació i Investigació Artística: Lydia Plaza, Beatriz Freire, Laura Salvador Payá, Lucía Cassiraga i Andrés Rivas. Des d’avui, els residents desenvoluparan els seus projectes artístics fins al pròxim 19 de setembre, dia en què culminaran els treballs amb la inauguració de l’exposició del MUA.

La convocatòria d’enguany ha desbordat les previsions respecte a edicions anteriors, amb 222 projectes rebuts, d’àmbit nacional i internacional, xifra que és un èxit rotund de participació. La convocatòria inclou qualsevol disciplina artística dins de les arts visuals. Bernabé Gómez, coordinador del programa Residències de Creació i Investigació Artística i tècnic del MUA, fa una valoració de l’evolució d’aquest programa i explica que “L’alt nivell de participació, la qualitat i la internacionalització de les propostes rebudes en la convocatòria d’aquesta onzena edició confirmen la consolidació del programa de residències del MUA com una plataforma de referència per a la creació visual contemporània. Ens enorgulleix veure com el MUA s’ha convertit en un espai d’acolliment per a artistes que cerquen investigar, experimentar i desenvolupar projectes artístics amb una clara connexió amb el pensament crític i el context actual. Aquesta edició demostra, una vegada més, el paper fonamental del MUA com a motor i espai institucional de producció artística, i com a pont entre la universitat, l’art i la societat”.

Els projectes

BIND – Lydia Plaza

El projecte BIND (lligar, enllaçar; referència a la paraula binder, peça de roba que es fa servir per a comprimir el pit) es construeix a partir d’imatges sensibles o, millor dit, imatges sobre la sensibilitat. A través de l’acoblament i el dibuix creem una composició de formes suspeses, buits, retalls… un espai emocional, un paisatge corporal. Parlar des de la virtualitat també és parlar des de la meua generació: una que ha tingut accés a internet des d’edats primerenques. Des de llavors, he estat expuesti a una multitud d’imatges i signes que m’arribaven a través d’una pantalla. Eren lluny i, alhora, a prop. Des d’aquesta posició vaig començar a relacionar imatge i emoció, a construir una memòria a partir del digital. Aquest treball construeix algunes d’aquestes imatges i formes que, per alguna raó concreta, han quedat ancorades en la meua memòria. Imatges que omplin buits d’expressió, que em calen per a entendre com em componc, quin tipus de memòria m’habita i com travessa la meua pràctica artística. Ritmes frenètics, emocions intenses, símbols de joventut i de pertinença es reuneixen al voltant d’aquest procés. Compondre’s en relació amb l’espai; explorar les maneres de mostrar —i sostenir— l’emoció com a potència.

The Construction of the Word – Beatriz Freire

Aquest projecte és una instal·lació tèxtil composta per set teles suspeses en l’espai, unides entre si per un sistema continu de brodat. A través de totes les teles es cus una mateixa paraula: WORD. Aquest terme funciona com una literalitat oberta que conté en si la possibilitat de representar qualsevol paraula, concepte o significat que cada persona desitge projectar. També suggereix, per la proximitat visual i fonètica amb WORLD, la idea que cada paraula és una forma de món, i que el llenguatge construeix —o fragmenta— la realitat que habitem. L’obra proposa una reflexió sobre el llenguatge com a teixit col·lectiu, inestable, travessat per ideologia, context, materialitat i temps. The Construction of the Word es presenta com una metàfora del llenguatge, no com un sistema tancat o neutre, sinó com una construcció viva, en permanent tensió entre claredat i soroll, entre intenció i deriva. En visibilitzar tant les formes com els defectes del brodat, la instal·lació també posa en qüestió la idea que el llenguatge siga un codi precís: revela, en canvi, el seu caràcter ambigu, corporal i subjectiu, permanentment obert a la distorsió i a la relectura.

Imatges que es mouen i traspassen i no passen – Laura Salvador Payá

Els espais —com les imatges— no s’entenen mai de manera estàtica, sinó des de l’experiència corporal, temporal i relacional. En aquest trànsit, categories com dins/fora, presència/absència o figura/fons deixaven de ser estables i fermes. El que estava ocult no era una mancança, sinó una possibilitat. L’absència es convertia en condició per a una presència palpitant. És precisament aquesta resta invisible, aquesta reserva d’espai que no es lliura per complet, la que genera desig, activa la imaginació i propicia una visió no lineal, fragmentada, afectiva. Aquesta proposta és una experiència situada, on la percepció està lligada al lloc i revela el sentit en la mesura en què el cos el travessa. M’interessa traslladar aquesta experiència a una reflexió visual i material sobre la imatge com a dispositiu de construcció d’una realitat/identitat i d’ordenament simbòlic del món.

Aquest projecte es planteja una cerca de tensions entre la imatge, el relat i el cos, proposa maneres d’atenció que desactiven la violència simbòlica del relat únic i predeterminat, i òbriguen espai al fragmentat, el vivencial i el situat.

L’etern femení- Lucía Cassiraga

El projecte es planteja com un atles visual i conceptual que cartografia i qüestiona la iconografia associada al denominat etern femení. A través d’una estructura no lineal, el treball proposa una lectura oberta i crítica de les formes en què el cos i la sexualitat de les dones han sigut representats, construïts i reproduïts culturalment a través de l’erotització, la sacralització i la domesticació. Aquesta cartografia de l’etern femení opera com un arxiu visual expandit i, també, com un espai d’interrogació. La noció de l’etern femení es planteja com un artefacte sociocultural que persisteix com a mite; és a dir, com un residu simbòlic que travessa èpoques i que actua sobre els cossos de les dones des del desig, la moral, la religió, la ciència i l’art. El projecte dialoga amb la idea d’utopia (assenyalada per Foucault), que em permet pensar el display expositiu com un exercici de desplaçament simbòlic. Les representacions de l’etern femení han funcionat històricament com a utopies projectades sobre els cossos de les dones —ficcions sense un ancoratge real ni ideals construïts— que han actuat com a formes de control.

AdŽdâd. L’engany de l’ortiga – Andrés Rivas

Els gramàtics àrabs empren el terme adŽdâd per a referir-se a una paraula polisèmica que engloba dos oposats (traduïda generalment al valencià com a autoantònim): mai, per exemple (segons figura en el DNV), significa tant ‘cap vegada’, com ‘alguna vegada’; al-salīm significa, en àrab, tant ‘la persona que escolta’ com ‘qui fa escoltar’. Roland Barthes diu, sobre l’adŽdâd, que es tracta d’una paraula mitjançant la qual es destrueix la noció d'»oposats irreconciliables”, és la subversió de la lògica clàssica que argumenta que “dos oposats no poden ser vertaders al mateix temps”: “podríem —i potser hauríem de— prendre ara cada paraula de la xarxa i d’algun mode llançar-la més lluny per a estendre la xarxa el més lluny possible”. En l’àmbit visual, coneixem també imatges que comporten aquestes polisèmies (encara que no siguen com a tal antònims): il·lusions òptiques, dobles imatges, etc. Però a més de les imatges i les paraules, en la natura, a través del camuflatge i el mimetisme, podem observar també aquestes ambivalències. El projecte cerca aprofundir en totes dues idees, tant en l’engany com en l’ambivalència, o l’ambivalència com a engany. Per a fusionar i treballar amb aquests conceptes, es desenvoluparà un estudi visual, pictòric i d’instal·lació que travesse els camuflatges, els mimetismes i la confusió d’oposats en connexió amb aquests exemples, fonamentalment des de la qüestió material, formal i relacional.