El Museu de la Universitat d’Alacant (MUA) en col·laboració amb la Col·lecció Ars Citerior, presenten l’exposició “Joan Hernández Pijuan. Caminant 1967-2003”,dedicada al pintor català quan acaben de fer-se 15 anys de la seua defunció (desembre del 2005). La mostra s’obri avui al públic i podrà visitar-se fins al pròxim 14 de març.

El col·leccionista i comissari de l’exposició, Javier B. Martín, conservador de la Col·lecció Ars Citerior, explica que “recordar el seu llegat és la millor manera de retre-li homenatge”. L’exposició revisa el llegat artístic del protagonista, a través d’una trentena d’obres, quasi 40 anys de trajectòria (1967-2004), amb un recorregut expositiu que permet aprofundir en els seus processos i conèixer els seus contextos, sempre tan determinants, com ho va ser la Casa Gran de Folquer a Lleida, aquell espai físic, creatiu i emocional que va habitar des dels anys 70 i que es convertiria en el seu estudi, segona residència i últim domicili.

El paisatge sempre va ser el detonant inspirador i un referent constant en la creació d’Hernández Pijuan; aquest paisatge que habitem i ens habita, amb el qual establim una fusió primordial; un paisatge de formes essencials, sintètiques, pures, plasmat des de l’observació però també reinterpretat des de la memòria a través de l’evocació de formes, colors, sensacions, estats d’ànim… Els quadres de grans superfícies, només interrompudes per elements-signe (síntesi expressiva d’una muntanya, una casa, la pluja, el sol, la lluna, un arbre, la línia de l’horitzó o els solcs de l’arada), parlen de buit i silenci, de subtilesa i matèria; realitat abstreta en formes elementals, interioritzades a costa de viure-les i assimilar-les.

A través de fils invisibles, Javier B. Martín torna a entrellaçar els camins de Joan Hernández Pijuan i l’artista alacantí Eusebi Sempere –que dóna nom a la sala que acull aquesta mostra–, l’amistat del qual comença al París dels anys 50, continua en els anys 60 a través dels pintors del Grup de Conca, i perduraria fins a la mort de Sempere a mitjan dels anys 80. Un d’aquests pintors vinculats al Museu d’Art Abstracte de Conca, Fernando Zóbel, va definir Hernández Pijuan com un pintor “net, subtil, rigorós i elegant”.

Afirma el comissari que “és la nostra voluntat que la seua evolució coherent i el seu treball incansable –que ell deia ‘l’acte de no desertar’– romanguen com a elements identificadors de la seua poètica personal i siguen inspiració per a tots”.