M’he assabentat que el Rei d’Anglaterra, S. M. Carles III, prenia café per l’alternativa, és a dir per via anal, mitjançant un ènema. Tan nou tractament per a la greu malaltia que pateix no és per a prendre-s’ho de broma. Però tenint en compte que eixe monarca no em llegirà, ni potser els seus lleials súbdits, em prenc la llicència d’usar-lo per a deixar nota registrada de les coses que a la meua edat, la mateixa que la seua règia majestat, mesos més mesos menys, ja no suporte, és a dir que em donen per l’alternativa, però sense cafeïna :

– Els que van conduint amb les finestretes baixades del cotxe i amb la ràdio a tota llet amb eixa horrible, fastigoses escombraries de soroll, en la qual el cant és un galimaties inintel·ligible amb accents estranys acompanyada de ritme pesat.

-Els tertulians de tots els programes de la tele que s’enreden en insulses, banals discussions, perdent les formes i fins a la respiració. No se’ls entén res, per sort.

-Eixos cuiners, ara anomenats “xefs”, que promocionen productes amb els quals segurament no cuinarien mai. Perquè si ho feren caurien en oberta contradicció en els seus discursos mentiders sobre l’excel·lència en l’art culinari, la salut alimentària i altres herbes.

-Els programes de “tendències”, de promoció turística i gastronòmica, només per a fatxendes que desitgen anar a Bollullos de la Serra a degustar platitos diminuts a preus enormes. Per a després dormir en cavallerisses decorades amb mobiliari “bufó”.

-Els certàmens literaris de tota mena en els quals es premia a bunyols precuinats, pseudo històrics i escrits fins per tres o quatre mans. Mai eixirà d’allí un bon novel·lista per a la posteritat, ni menys encara un geni literari.

-Els modistes, que van de “alta costura” i es presten per a realitys en els quals es tracta tant de cosir com de cuinar en els de cuina dels tals “xefs”.

– Aquests “escriptors(as)” de best sellers, mala literatura on n’hi haja, que es venen com a rosquilles en supermercats del llibre i fires on es planten a signar als papanatas que els compren les seues escombraries.

– Els mals poetes, desconeixedors del ritme i la mètrica, que proliferen com els fongs i que , per fortuna, ningú llig. En el seu descàrrec cal dir que pel mateix (ho deia Hans Magnus Enzensberger en el seu personatge Senyor Z) són totalment inofensius.

– Els actors, cantants i presentadors que, com a aquests “xefs”, es presten a la publicitat del que siga. Fan la penosa impressió que o han fracassat en la seua carrera, estan desfasats pel seu estil o edat, o que han de pagar ingents deutes a Hisenda, o han sigut estafats pels seus agents.

– Els que exigeixen insistentment que dimitisquen els polítics, quan saben de sobres que no està en el seu ADN la decència d’admetre els seus errors o trapacerías.

– Els homes i dones del Temps en la televisió, quan sembla que venen a exhibir vestuari i tipus, o quan posen cara de circumstàncies i adverteixen de perills climatològics, com si no saberen que la gent ix igual , ploga o trone, a fer els seus quefers diaris perquè a la força pengen en la faena. O perquè els encanta fer surf en una mar embravida, muntanyisme en plena tempesta o esquivar ones en la costa.

– Els que presenten magazins mañaneros esguitats de successos sagnants i altres desgràcies. Pur amarillismo de color rosa.

-Els humoristes de tota mena i pelatge, especialment aquells que no s’adonen que el seu temps ja va passar. Serà que algun “bri” de pols enfosqueix la seua visió. O tenen la jeta de “formigó”.

– La publicitat enganyosa d’eixos supermercats que sabem que posen a la venda a menor preu els seus productes quan estan a punt de caducar.

– Eixos programes “culturals” en els quals el presentador i entrevistat es soban els lloms mútuament. I els “creadors” que parlen del sexe dels àngels en comptes del que els pregunten, que d’altra banda és prescindible absolutament, perquè l’obra, escrita o arts plàstiques, s’explica per si mateixa en la lectura o en la visió de la mateixa o no tenen sentit. Capítol a part mereixen eixos cursis que van a festivals de cinema i a exposicions en museus , fires d’art, etc. Són un “amor”.

– Les xarxes socials, per raons òbvies i a les quals crec innecessari assenyalar, a les i els influencers.

Podria estendre’m fins a l’infinit. Però seria en eixe cas tan pesat com eixos altres als quals he criticat anteriorment. Perquè he de ser un criticón, un vell de merda. I si vosaltres, si esteu d’acord almenys amb el cinquanta per cent de la llista, ho sereu també, segur.

Visca el Rei. (D’Anglaterra, clar). I que li senten bé eixos cafés.