El Museu Nacional de Colòmbia, al llarg de la seua història, ha sigut un pont entre generacions. La seua aposta museològica no sols preserva el patrimoni, sinó que dialoga activament amb les memòries vives del país, reconeixent la seua dimensió simbòlica, col·lectiva i política. Les sales permanents del museu són pensades per a romandre una dècada, i fa ja quasi quatre anys l’equip de curaduría antropològica va emprendre la renovació de la Sala 17: Força, fe i substància. Mixturas i tensions del sagrat a Colòmbia.

Aquesta exposició reconeix el sagrat com un fenomen social, fluid i universal, les expressions del qual estan travessades pel cos, el gènere, la identitat, el territori i la política. Des d’aquesta mirada plural, la sala convida a reflexionar sobre les formes diverses de sentir, habitar i transformar el món, entenent el sagrat com un camp en constant disputa, resignificació i creació col·lectiva.

Conscients del caràcter profund i plural d’aquesta sala, l’equip curatorial va voler dialogar amb Manuel Antonio Velandia Mora —artista colombià, alacantí per adopció, activista i referent en la història de l’art queer i la memòria VIH a Colòmbia— convençuts que la seua obra encaixaria amb força en “Defecte” una secció centrada en els fluids vitals i la memòria corporal de la sang a Colòmbia.

Així va ser com l’escultura InVIHsibles (2001), en vidre bufat, i el poema L’amor no és suficient (1997), peces fonamentals en la història de l’art sobre VIH-sida al país, van passar a formar part de la col·lecció permanent. La instal·lació de l’escultura va implicar un acurat muntatge tècnic, no sols per la fragilitat del material, sinó també per la necessitat de protegir l’obra com a testimoniatge viu d’una memòria que ha sigut històricament silenciada, negada o robada: la memòria dels cossos dissidents que també han fet país.

Versos en carn viva

Exposar un poema imprés en una sala d’art no és només mostrar paraules: és permetre que l’emoció s’encarne en el paper, que la memòria es faça visible i que el llenguatge poètic dialogue amb els cossos, els objectes i els silencis que habiten l’exposició. El poema no adorna, travessa. No decora, nomena. Li posa carn al simbòlic i pell al que tantes vegades calla.

En l’obra de Velandia, la paraula també és matèria. La poesia és una forma de ARTivismo: un gest de resistència, una carícia o un crit, segons el que cada persona necessite escoltar. Per això el poema és ací, imprés, palpable, acompanyant l’estètica amb sentit, donant-li grossària política al gest visual, teixint ponts entre l’art, la substància i la vida viscuda.

La fragilitat feta memòria

L’escultura en vidre bufat —una representació del virus del VIH— gira entorn de la sang com a substància vital, territori simbòlic i camp de disputa. La sang no és només fluid biològic: és herència, llinatge, comunitat, memòria encarnada. En ella es creuen secrets, pors, dolors… però també promeses, vincles i desig de futur.

En paraules de l’artista:  “El vi es consagra i es torna sang divina. En moltes cultures, es jura per la sang i es transmet per ella la vida, la història, la malaltia i, a vegades, l’estigma. Amb aquesta obra vull parlar d’eixa tensió entre el sagrat i l’exclòs, el vital i el mortal. El virus viu en la sang, però també en la por social cap als qui la porten.”

L’elecció del vidre com a material revela una veritat fràgil, invisible i poderosa: el cos queer, malalt, dissident o resilient continua sent un territori de lluita, de bellesa, de dignitat.

L’equip que ha fet possible la renovació de la Sala 17 està conformat per:

Muntatge: Tatiana Valderrama (Conservació); disseny del suport: Camila Laorni; museologia: Santiago Rojas; curaduría d’arqueologia: Natalia Angarita i Laura Agudelo, els qui van imaginar, al costat de l’artista, que l’escultura i la poesia podien ser també una manera de dir memòria, cos i veritat en aquest país.