Si revisem les pàgines de la història de la literatura trobarem nombrosos escriptors que van ser seduïts o abduïts per les sirenes del feixisme i altres ideologies afins, com el nacionalsocialisme alemany. La llista és llarga i en ella figuren noms d’autors genials com Ferdinand Céline, Ezra Pound i Gabriele D´Annunzio. A Espanya destaquen Giménez Caballero i Sánchez Mazas, entre altres anomenats “escriptors blaus” de la cort literària de José Antonio, que proclamaven que “l’art havia d’educar a les masses”.

A França enmig de l’auge del neofeixisme representat per l’horda lepenista, s’està produint un fenomen sense precedents, com és la reedició de les obres d’intel·lectuals feixistes, entre els quals es troben l’abans citat Céline, Charles Maurras (1858-1952), teòric d’un “nacionalisme integral” i ideòleg d’Acció Francesa un moviment ultradretà, Lucien Rebatet , un altre feixista “il·lustrat” i Robert Brasillach , col·laborador del nazisme i combatent a Espanya pel bàndol nacional. D’aquesta manera, amb l’ajuda de la famosa editorial Gallimard que els edita sota el rètol de “escrits polèmics”, aquests textos que abans es podien trobar d’amagatons en llibreries de vell a la riba del Sena i també per Internet, coneixen ara un nou aire de best sellers. Gens estrany si veiem que en aquests dies el nacionalisme més groller s’ensenyoreix dels mitjos radicals francesos d’ultradreta, que s’empoderen esgrimint les ràncies idees de Maurras , la influència de les quals en el passat va arribar fins a països com l’Argentina. I encara que Gallimard va tirar peu arrere davant l’onada de crítiques per la seua exhumació de textos feixistes i antisemites, Amazon va prendre el relleu i els embene com a rosquilles.

Debat a part és si es deu o no censurar aquests llibres infectats de populismes marrons. Però la veritat és que els escriptors feixistes han sigut legió i que encara tenim bons exemples de l’espècie actualment al nostre país, com Arcadi Espada o el filòsof Albiac. Un altre , no sé si qualificar-ho de “feixistoide” o simplement “facho il·lustrat”, és el celebrat, per alguns, Arturo Pérez Reverte. D’ell no he llegit més que el seu famós debut en el món literari fa tres dècades. Territori Comanxe. En eixe llibre escrit com un reportatge de corresponsalia de guerra, l’autor empra un llenguatge brut, ràpid i efectiu en el qual es mostra equidistant i gèlid davant l’horror de la guerra dels Balcans, un episodi que va viure en els seus 21 anys com a periodista especialitzat en conflictes bèl·lics. La vida nómade i atzarosa dels seus companys d’ofici, les seues debilitats és relatada amb accents satírics i no deixa canya dreta, sovint esmentant amb noms i cognoms, unes altres amb sobrenoms a altres col·legues de professió als quals denigra. Amb el temps s’ha convertit en un escriptor exitós amb adaptacions de les seues novel·les al cinema i també com a actiu polemista en xarxes socials, on opina de l’humà i el diví. Sense “enuig”, com va aclarir fa poc, però “descojonándose” de tot. Per exemple que en una versió cinematogràfica de Guillermo Tell isqueren “amazones amb faldes” derrotant a forts guerrers. Lamenta que el fill amb la poma al cap siga àrab i que “només va faltar que el rei fora negre per a tindre la pel·lícula ideal”.

Qui millor va caracteritzar a aquest escriptor i acadèmic de la llengua va ser el valencià Rafael Chirbes en el volum 1 i 2 dels seus celebrats “Diaris”: “Reverte escriu per als hereus dels oficials africanistas que retrata Sender”. Es refereix Chirbes a la seua lectura de Trafalgar, en la qual critica el llenguatge castís i anacrònic empleat i l’exaltació d’un ardor guerrer dignes de “un Primo de Rivera pare i un Queipo a Sevilla amb el seu perfum a conyac de garrafa”. Al seu judici, lapidari, sobre Reverte afig : “malbarata dosi de populisme i demagògia”. I no obstant això, es diu, sorprés: “la crítica sesuda ha comentat, favorable i fins i tot admirativament el llibre. Algú pot vindre a explicar-m’ho?”. Chirbes va morir en 2015 i no crec que ningú ho haja fet. Perquè no té explicació que Reverte agrade tant. O sí, tal vegada està encimbellat en l’ona del neofeixisme que ens amenaça.

Fatxes il·lustrats han existit i no és per a sorprendre’s que entre ells hi haja tipus com un famós científic francés , Pierre P. Grassé, canviat de nom biòleg, zoòleg i paleontòleg, autor d’un llibre molt conegut titulat “L’home, eixe déu en miniatura”, en el qual postula una societat aristocràtica i autoritària i critica l’anticoncepció i arremet contra “éssers de sexe dubtós, escabellats, embriacs de droga” en una delirant descripció d’un futur (escriu això en els anys 70 del segle passat) apocalíptic provocat per la modernitat. I afirma que “el marxisme es refereix a un home de raó, fora de la realitat”, ja que la classe treballadora és comparable a uns certs insectes, com les abelles o els tèrmits.

D´Annunzio, que va pertànyer a la noblesa italiana, va anar a més d’un precursor del feixisme i una inspiració important per a Mussolini, un gran poeta. D’ell són aquests versos, d’alguna manera profètics, dels quals he amprat el títol d’aquest article:

Ara convé el silenci.

Fosc és el somni del futur

Nova mort ens espera

Més en quin dia suprem

Oh fat, reviurem?”

(Del Tercer Llibre de Canto Nuevo)