Ve la tardor i és temps d’arreplegar-se al capvespre o passejar per un parc sentint sota els peus el cruixit de les fulles mortes. Llegir poemes, o escoltar velles cançons de l’immortal cançoner francés, del qual ampre aquest títol per a una nova sèrie, reposada i travessada per un vent com el del poeta Verlaine (“Els sanglots longs/ Dones violons /De l´ automne /Blessent mon coeur/ D´uneix langueur/ monotone”). Per això, us oferisc a partir d’aquesta estació, daurada de senderes i grises en els cels, aquesta col·lecció de fulles mortes:

Tornen les coses al seu lloc,

l’advocat indispensable, les mans, l’oli,

les botelles,

tots els indicis de la vida: els llits sobretot

estan plenes d’un líquid sagnant,

la gent deposita la seua confiança en sòrdides orelles,

els assassins baixen escales

però no és això sinó el vell galop

el cavall de la vella tardor que tremola i dura.

El cavall de la vella tardor té la barba roja

i l’espuma de la por li cobreix les galtes

i l’aire que li segueix té forma d’oceà

i perfum de vaga podridura tancada

(Torna la tardor, fragment. Pablo Neruda)

Oh, je voudrais tant que tu te souviennes

Des jours hereux oú nous étions amis

En ce temps-lá la vie était plus belle

Et le soleil plus brûlant qu´ aujord hui

Les feuilles mortes se ramassent á la pelle

Tu vois, je n´ai pas oublié

Les feuilles mortes se ramassent á la pelle

Les souvenirs et les regrets aussi

(Les feuilles mortes, Jacques Prévert/Joseph Kosma

Aquesta bella cançó, amb lletra d’un gran poeta francés i d’un famós compositor musical hongarés-francés, deixeble de Bartók, ha sigut interpretada , entre altres, per l’actor i cantant Yves Montand. És la versió que jo preferisc. La seua entonació és perfecta i plena de matisos un tema que parla de la tristesa d’un amor perdut però mai oblidat. Les fulles mortes s’arrepleguen, igual que els records i penediments, i el vent del nord les dispersa “cap a la nit de l’oblit”.

En l’estiu de 1934 el compositor americà Vernon Duke va escriure una altra bella cançó celebrant la tardor, que a través dels anys han versionat grans artistes com Billie Holiday, Bing Crosby, Ella Fitzgerald i altres en versió instrumental :

Autumn in Nova York,

Why does it seems sota inviting?

Autumn in Nova York

It spells the thrill of first nighting

(Tardor a Nova York,

per què sembla tan atractiu?

Es lletreja l’emoció de la primera nit.)

La cançó parla de” multituds brillants i núvols lluents” mesclats en el tráfago de la gran mega urbs. Encara que la tardor a Nova York “es mescla amb el dolor”. Hi ha “somiadors amb les mans buides” que somien amb terres exòtiques. Però els amants beneeixen la foscor en els bancs del Central Park.

Diari tardorenc

M’agraden els diaris d’escriptors i artistes. Salvador Pániker, escriptor, editor i filòsof català (1927-2017) va deixar constància dels seus moments “marginals” en una col·lecció de dietaris , i en Diari de Tardor, tercer lliurament d’ells diu en arribar la tardor de 1997 :

“Contemple escenes en directe dels funerals de Diana Spencer, ex princesa de Gal·les. Irreprotxables les preses televisives, excel·lent la música (exceptuant la cançó carrinclona de Elton John), l’ambientació, tot. Això de menys ací era el personatge mort, eixa pobra xica sobrepassada per la vida; el rellevant és eixa necessitat de mite i sacralitat que el poble mostra. Aplaudiments de comiat al fèretre per part de la multitud amuntegada als carrers, silenci previ en el camí a l’abadia de Westminster. Victoria dels símbols arquetípics”.

(…)Arquetips: la princesa Diana, Humphrey Bogart…el poble els necessita. I això només s’explica des d’una perspectiva retro/progressiva. Des del punt de vista de la secularització, l’espectacle de l’enterrament de lady Vaig donar, amb milions de britànics plorant no té cap explicació.

El cas és : per què l’assenyat i moderat poble anglés s’ha bolcat en la santificació d’eixa pobra xica anoréxica, amiga de joies i vestits cars, obres de caritat a part? Al meu judici per una raó fart senzilla : perquè eixa dona estava ungida ja. Ungida per la fama-diuen que era la dona més fotografiada del planeta-ungida pels mitjans de comunicació que són els actuals depositaris del poder social de sacralització. I quan un ser ungit mor, i mor jove, la santificació és inevitable”.

(6 de setembre).

A continuació, l’escriptor aborda el mes d’octubre, un mes “amb calor d’estiu”.

Mor Teresa de Calcuta i el Vaticà s’afanya a anunciar la seua beatificació. Un personatge “decimonònic” o “medieval”, diu Pániker, ja que reivindica la cura als pobres . El filòsof, que era un apóstata del catolicisme, sospita que darrere de la defensa de l’ortodòxia cristiana hi ha a vegades una certa “increencia personal soterrada”. El concepte de “retro progressió” freqüent en els seus escrits es refereix a la necessitat de transcendir la religiositat cap a un estat laic o secular, que no obstant això pot o deu conduir cap al místic. En la seua formació i pensament Pániker arreplega l’herència cultural i religiosa oriental, que li ve del seu ancestre indi, per part de pare. Va ser un fervent defensor de l’eutanàsia en fòrums públics.

Els dietaris són fulles mortes, encara que revisquen en qui les llig l’emoció i les reflexions de qui les va escriure en vida. Moren també les fulles del calendari, l’una després de l’altra, sigil·losa però inexorablement. “La tardor s’acosta, amb molt poc soroll”, va escriure el poeta Ángel González.

Manuel Machado, germà d’Antonio, ho va expressar amb desesperada melancolia:

“La hoja seca, vagamente/ indolente/ roza el suelo/ Nada sé, /nada quiero, /nada espero”. (Alma).

“ Me siento a veces triste/ como una tarde del Otoño viejo / de saudades sin nombre/ de penas melancólicas tan lleno”.

( Melancolía)

Neruda, finalment, ens dona una visió més vigorosa i amable de la tardor, al qual compara amb un modest llenyataire que s’encarrega de traure les fulles de tots els arbres de la terra:

“Por eso, otoño,

camarada alfarero,

constructor de planetas,

electricista,

preservador de trigo,

te doy mi mano de hombre

a hombre

y te pido me invites

a salir a caballo,

a trabajar contigo

Siempre quise

ser aprendiz de otoño

ser pariente pequeño

del laborioso

mecánico de altura

galopar por la tierra

repartiendo

oro,

inútil oro.

Pero mañana,

otoño

te ayudaré a que cobren

hojas de oro

los pobres del camino.

(Oda al Otoño)