Va vindre a la meua trobada com tot el que en la meua vida ha valgut la pena, per atzar. Tal vegada alguns dels quals lligen hagen tingut la mateixa sort, si no, els anime a buscar les seues gravacions. Un cantant i instrumentista excepcional, veu de cristall trencadís, murmurador i andrògina i una trompeta amb regnes de seda acompanyant les seues salmòdies.

Ángel caigut

En vida (els àngels caiguts també tenen biografia) va rebre el nom de Chesney Henry Baker en nàixer el 23 de setembre de 1929 en Yale, Oklahoma, els Estats Units. Els aires californians li van donar de ple quan els seus pares es van mudar en Glendale a la recerca d’una millor vida. El seu pare, un guitarrista alcohòlic li va regalar un enorme trombó, que prompte hauria de canviar per una trompeta per al xiquet que tenia només onze anys. Va ser l’inici d’un idil·li amb la música, una passió i un vici que només abandonaria a vegades per un altre, nefast, en els períodes més foscos de la seua existència terrenal.

Com tants joves del seu temps, es va enrolar en l’exèrcit per a poder continuar tocant el seu instrument , en les llargues gires europees de les bandes militars estatunidenques que formaven part de la imatge propagandística del “món lliure” en temps de la “guerra freda”. Així, va tocar al Berlín esbudellat per la segona guerra mundial i eixe va ser la seua primera cita amb el jazz en viu.

La resta és història, que ha encimbellat a aquest fill de la tradició clàssica del jazz amb fites com Bix Beirderbecke o Milers Davis, com un dels mites d’aquest estil musical.

Chet destacava per ser l’esperança blanca del jazz, però també per la seua imatge fotogènica que li va valdre el sobrenom de “el James Dean del Jazz”. Allí estan les imatges del fotògraf William Claxton que el mostren en els assajos , enfosquint a la resta dels seus acompanyants per la seua figura juvenil i les seues faccions entre infantils i demoníaques. No obstant això, els seus embolics amb la droga li van passar finalment una amarga i costosa factura, quan uns dolents enviats per algú a qui devia diners li van destrossar la cara. El succés li va costar perdre la dentadura i haver de reaprendre a tocar, la qual cosa va aconseguir al cap d’un temps en el qual degué emprar-se en humils treballs de subsistència.

De les timbes musicals neoyorkinos va passar als de París i altres europeus, on la seua figura era llegendària. A Itàlia va ser condemnat a presó després d’un confús incident en una estació de servei, amb la policia, que el va acusar de tinença de drogues.

La seua vida sentimental va ser atzarosa i les seues nombroses parelles i esposes van donar testimoniatge de la seua faceta fosca com a maltractador i manipulador en el documental filmat per Bruce Weber (Let´s get lost). No descobrirem res si diem que és consubstancial a la naturalesa o caràcter de qualsevol addicte a les drogues dures aquest tipus de comportaments. Baker no sols va abandonar a les dones, sinó també als seus fills.

Així i tot, l’artista és recordat per les seues víctimes amb una mescla d’indulgència i dolor. Començant per la seua mare, que en ser interrogada per Weber sobre si sentia alguna decepció malgrat l’orgull de tindre un fill tan famós, sembla que assente en silenci.

Baker va acabar malament. La seua mort mai ha sigut del tot aclarida. Ho van trobar amb el cap destrossat en una vorera d’Amsterdam, suposadament en haver caigut des d’un tercer pis de l’hotel on s’allotjava.

Només un xicotet grup de familiars, entre els quals es trobaven algunes de les seues esposes i amants, va assistir al funeral celebrat a Los Angeles. També alguns amics i músics que li havien acompanyat en el seu últim teló.

Somni profund

Els motius pels quals se sent admiració o fascinació per un artista, músic o cantant són sempre misteriosos. Respecte a Chet Baker, un no sap si va ser la seua vida tràgica, el seu aspecte i el seu fotogenia (algunes admiradores i amants li comparaven amb “un déu grec”) el que van prevaldre en aquesta atracció, que en el cas de moltes dones va ser fatal.

El ”James Dean del Jazz” ha sigut estudiat des de diferents perspectives. James Gavin , periodista musical, li va dedicar una extensa biografia titulada “Deep in a dream, la llarga nit de Chet Baker” i el cineasta i fotògraf Bruce Weber va realitzar un famós documental titulat també com un dels temes més populars interpretats per Baker, “Let´s get lost”. D’altra banda, un altre fotògraf, William Claxton, va explotar la seua imatge , així com la d’altres artistes del jazz, en diverses ocasions i es pot dir que el va descobrir davant el públic estatunidenc en la seua faceta més suggeridora com a símbol sexual.

Chet Baker, encimbellat per la premsa dels anys 50 i per alguns crítics , va arribar al cim per aquells anys. A partir de la dècada següent, la seua decadència va ser en picat, al que va contribuir decisivament l’abús de les drogues, especialment l’heroïna. El colp definitiu a la seua carrera va ser en 1966, quan en circumstàncies mai ben aclarides, l’artista va rebre una brutal pallissa, suposadament per encàrrec d’algun camell al qual havia estafat.

Baker degué aprendre a tocar de nou, amb la boca destrossada , després d’un llarg període d’inactivitat .Però les seues desventures no van acabar allí. Un divendres 13 de 1988, van trobar el seu cos en un carreró d’Amsterdam. Mai es va saber amb exactitud quina havia ocorregut.

Una de les seues cançons originals és, Deep in a dream, que expressa amb extraordinària precisió la seua manera de viure i de sentir:

Vaig apagar les llums i em vaig afonar en la meua cadira

El fum del cigarret grimpa per l’aire

les parets de l’habitació s’esvaeixen

en el blau

I estic somiant profundament en tu

El fum forma una escala

perquè baixes

Vens als meus braços

i tal vegada aquesta benedicció no acaba

Mentre estic en un somni profund

de tu

El seu lirisme transparent, perquè era un músic que tocava amb el cor abans que amb partitures que a penes entenia, sorprén i commou cada vegada en escoltar les seues múltiples versions de “My Funny Valentine” o “Angel eyes”. Un pot imaginar-ho amb el seu tupe a l’Elvis, la seua boca afonada , les galtes bufant suaument l’instrument, la seua figura prima que va conéixer el sòl de les presons i l’assot de les drogues.

Quan vinga un judici final, només li demane a Déu que siga l’est àngel caigut que toc l’última nota des del Cel o l’Infern.