Varenagh Aznavourian, més conegut com a Charles Aznavour (1924-2018), per a alguns un baladista romàntic que cantava a amors perduts en els canals venecians o en la boira parisenca. Era un dels cantants francesos preferits de la meua mare, al costat d’un altre homònim seu, Charles Trenet, precisament un dels mestres de la cançó gal·la que va inspirar al jove descendent d’immigrants armenis que va afrancesar el seu nom i cognom per a fer oblidar que era, com els seus pares, un “métèque”.

Ferits

Però no va bastar eixe detall perquè Charles Aznavour arribara a ser acceptat. També va haver de sotmetre’s a una operació de cirurgia estètica, diuen que perquè no ho parara la Gestapo al París ocupat creient-ho jueu. Durant anys degué cantar en tuguris i a pesar que a partir de 1955 el seu nom era ja conegut també com a actor, la crítica continuava perseguint-ho. Deien d’ell que un home amb el seu físic no convencia cantant cançons d’amor. I encara que va escriure moltes cançons per a altres artistes que triomfaven, van arribar a dir que quan les interpretava ell mateix estava “imitant-los”. “Per què han ficat a aquest lesionat en un escenari?”, van arribar a escriure.

En 1961 va aparéixer un àlbum seu que portava, significativament el seu nom com a signe d’afirmació enfront d’eixa crítica inclement. Un dels temes (Je m´en voyais déjà) parlava de la dura vida d’un artista que ha de lluitar contra els prejudicis. La història d’un jovenet que vol menjar-se el món i els escenaris i que acaba amb l’ànima tan gastada com el vestit que va comprar per a eixes gales que mai van existir.

“Mai em van donar una oportunitat

Uns altres ho van aconseguir amb poca veu

I molts diners

Jo era massa pur

O tal vegada massa avançat

Però un dia arribarà en què els demostraré

Que tinc talent”.

Sens dubte, es podria afirmar que Aznavour és el portaveu d’una espècie d’éssers ferits per la vida, d’allí que la meua progenitora se sentira també molt identificada. Especialment, quan després de la separació del seu marit, el meu pare, degué refer-se de les cendres, passar de ser mare i mestressa de casa a estudiant i finalment professional. A mi m’agrada especialment eixa cançó en la qual Aznavour descriu el moment dolorós d’un divorci, situació que no sap com enfrontar encara que diu que cal retindre els crits d’odi, que “són els últims de l’amor”, i finalment confessa que no sap com fer-ho.

Però és a “Venècia sense tu “ (“Que c´est trista Venice”) quan la melancolia de l’amor perdut aconsegueix la seua cúspide:

“Que trist és Venècia en el temps dels amors morts

Que trist és Venècia quan ja no ens estimem

Busquem les paraules , però el fastig se les emporta

Volguérem plorar, però no podem més”.

I continua dient-nos que la bellesa monumental de la ciutat, els museus i les esglésies plenes d’història ja no signifiquen res, quan l’amor ha mort.

A la fi, la fama

La vida del jove parisenc que volia la fama no va ser fàcil. Per a subsistir com a fill d’una llar sempre en falencia i que no obstant això es prodigava ajudant als perseguits pels nazis, venia periòdics, llenceria, xocolates, la qual cosa fora, sovint en el mercat negre. Alguna cosa va canviar gràcies a una figura que va ser providencial, el pianista Pierre Roche, que al costat de l’editor Raoul Breton li va portar a travar relació amb Edith Piaf, que els va convidar a formar part de la seua gira per França i els Estats Units.

Però, malgrat guanyar al públic estatunidenc, la seua veritable consagració va ser quan va cantar en el llegendari escenari de l’Olympia de París.

Al voltant de les grans figures de l’art sempre existeix una suculenta xafarderia. Es diu d’Aznavour que va patir en les seues carns el maltractament de la Piaf, que encara que li va donar recer a la seua casa ho va tractar com a un criat. I que les cançons que li va escriure no sempre van ser ben acollides per la temperamental diva de la cançó francesa. Poc importa si va anar així, la veritat és que ell mai va parlar mal d’ella.

La Bohèmia

La cançó insígnia d’Aznavour ha sigut i continua sent La Bohéme, en la qual relata la vida miserable però romàntica dels quals han perseguit la fama en els carrerons i golfes del París canalla.

L’escenari és Montmartre, el bohemi aspirant a artista torna als llocs on va transcórrer la seua joventut i van morir els seus somnis. Ja no existeix res, no reconeix el barri i la bohèmia alegre ha desaparegut. El cantant estreny amb la mà un mocador que assembla el drap de les pintures.

“La bohèmia, la bohèmia

Érem joves

Estàvem bojos

La bohèmia,

Ja no significa res en absolut”.

La seua faceta com a actor ha sigut també significativa, amb més de seixanta pel·lícules, entre les quals es recorda Tirez sud le pianiste, dirigida per Truffaut, també algunes aparicions en la televisió.

Molts i canviats de nom artistes de l’espectacle van voler no sols cantar els seus temes sinó participar amb ell en gravacions de duetos i en Duos ho va fer amb diversos d’ells de diferents generacions, com Sting o Laura Pausini. Igualment, el seu llegat com a compositor ha sigut important. Va ser un treballador infatigable fins als seus últims anys i se l’ha considerat com una de les figures més importants en el seu gènere musical. Més de 1200 cançons en set idiomes i 180 milions de discos venuts ho avalen, però no obstant això va manifestar abans de morir que li bastava que els seus drets d’autor afavoriren als seus hereus. La fama, allò per què tant havia lluitat en la seua joventut bohèmia , li importava ja poc, perquè no creia en la memòria de la posteritat. Tal vegada per això, es va mantindre actiu fins als noranta anys d’edat, quan va oferir un dels seus últims recitals en diversos països, incloent-hi Espanya, a Barcelona.

El cinema, un dels seus oficis, l’ha rescatat de l’oblit amb l’estrena d’un “biopic” (Monsieur Aznavour) que ha sigut, aquesta vegada, ben rebut per la crítica. Encara no ho he vist, em costa treball acostar-me a una sala i no sé si , a part de l’interés que em desperta la seua figura artística, podré substituir la seua imatge vista tantes vegades en la pantalla per la d’un actor. Aznavour era un monstre escènic afable, amb una mirada tendra, profunda, insubstituïble. Com la seua veu, suau a vegades, altres aspra, però exquisida, com un bon vi. D’eixos que abelleix beure en vesprades grises, quan ataca el fred i la melancolia de la tardor.