Yussef Mustacchi , més conegut com a Georges Moustaki (1934-2013) va nàixer en la mítica i llegendària ciutat egípcia d’Alexandria, en el si d’una família d’immigrants grecs d’origen jueu. Aquesta circumstància va fer que la seua música estiguera influenciada per la cultura oriental i que també incloguera elements i llenguatges exòtics. Moustaki abans que jueu o grec va ser un cantant universal, encara que la seua fama fora de França, la seua pàtria d’adopció, ha estat limitada a un parell o més de cançons com “Le métèque” (L’estranger) o la Balada de Sacco i Vanzetti.

Le Métèque

El seu aspecte (de “jueu errant o pastor grec”, com diu la cançó més famosa) era exactament el del jove Moustaki quan va arribar a París amb els seus estudis secundaris i alguns llibres sota el braç, que venia de porta a porta. Li interessava molt la literatura, especialment la poesia, que començava a escriure en aquells dies. Les seues trobades amb artistes francesos establits, la Piaf i Brassens, van ser decisius perquè començara a cantar i gravar alguns temes. Per a Edith Piaf compon Milord, que acaba sent un èxit i Moustaki troba l’impuls per a continuar component i cantant en el segell Pathé Marconi. Es canvia el nom en honor del seu admirat amic Brassens.

Le Métèque , és en 1966, la seua carta de presentació, però anteriorment havia sigut rebutjada. L’origen de la cançó insígnia de Moustaki és el problemàtic i fallit romanç entre l’autor i una jove francesa, menor, que havia causat un escàndol familiar. Aquesta temàtica amorosa continua sent medul·lar durant la seua carrera artística, perquè malgrat estar en idil·lis amb la mateixa Piaf i altres figures femenines de la cançó, Moustaki continuava sent el que Francisco Umbral cridava “menorero” , actualment “pederasta”, per la seua atracció a les xiques que no sobrepassaven encara la majoria d’edat. Escolten, per exemple “Dix sept ans”.

Altres temes i motius formen part de la seua inspiració en els anys següents i en 1973 apareix Déclaration , àlbum amb ressonàncies de la bossa nova brasilera. De Moraes, Toquinho, Dorival Caymmi i altres artistes són el seu passaport d’entrada a la música exòtica tropical. Moustaki canta als sanfoneiros brasilers, que recorren els llogarets per a animar les festes populars, a les platges i paisatges d’un país llunyà que recorre de la mà d’eixos artistes abans esmentats. Però retorna sempre al seu París, on ja és reconegut i admirat.

Ibrahim

No oblida per això els seus orígens, especialment la seua condició judaica. I on millor es manifesta és en la seua faceta d’escriptor. Algunes de les seues obres literàries, que han sigut també publicades a Espanya, són “Les filles de la memòria” (Gedisa, 1990), “Fill de la boira” (Plaza6 Janés, 2001) i “Set contes fronterers” (Belacqua, 2007). En aquest últim destaca un relat titulat “Ibrahim”, la història narrada en primera persona d’un colon israelià que arriba a Gaza als deu anys i compte la seua vida fins a l’edat actual, 66 anys. Quan Ibrahim, que en arribar sent xiquet de la mà dels seus pares jueus es diu Abraham, s’adona que la seua família i altres enviats pel govern d’Israel no són precisament “colons” sinó ocupants -per la gràcia de Jehová- de territoris poblats per palestins es produeix en ell una contradicció o dissonància cognoscitiva. Les friccions entre els mal anomenats colons i els nadius palestins van en augment i molt prompte es produeix una escalada d’agressions que acaba en un conflicte armat entre ells. Els ocupants jueus han arribat amb el posat encara que secundats políticament pel seu govern , però amb el temps prosperen a costa de la misèria dels gazatíes. Tot anava bé fins que les relacions entre tots dos pobles, manipulats pels seus respectius governants es deterioren. No parlen la llengua de l’altre, no respecten la seua cultura i hi ha una opressió d’eixos ocupants cap als més febles, els palestins que no posseeixen la tecnologia ni la capacitat militar per a oposar-se a l’invasor. Un dia qualsevol, a causa de la pressió internacional (els europeus i americans) els colons israelians són comminats pel seu propi govern a abandonar Gaza. Abraham, que no comprén per què ha de convertir-se en un pària desheretat com els seus veïns musulmans es resisteix a deixar la seua llar i és detingut i traslladat a la força al seu país d’origen. Com encara és jove i fort, aconsegueix escapar-se del transport en què viatjava i intenta tornar al seu poble. Però es troba que només hi ha ruïnes, cases cremades i es veu obligat a acceptar l’hospitalitat d’aquells als qui havia despullat del seu terrer i que ara viuen en un campament de refugiats. La forçada convivència amb l’enemic li transforma en una persona diferent, que pot veure, a la fi, que per damunt d’ideologies darrere de cada home, indistintament de la seua ètnia, religió o nacionalitat, batega un ésser humà. Els que abans van ser les seues víctimes i enemics ho han acollit i li donen una segona oportunitat per a subsistir encara enmig de la misèria que ells viuen. L’enteniment i l’acceptació de l’altre, el diferent, el que creia enemic irreconciliable, ens diu l’autor, és el camí. El mateix que recorre eixe Abraham, que porta el nom d’un fundador jueu i que es transforma en el gazatí Ibrahim.

La música de Moustaki va en el mateix sentit i per això la va interpretar en diversos idiomes, entre ells el basc i l’hebreu. Els seus temes han sigut interpretats per cantants de tot el món, particularment també al mateix Israel, on tenia familiars.

En els últims trenta anys de la seua vida va viatjar incessantment pel món. Entretant, es va donar temps per a participar en el cinema com a protagonista (Mendiants et orgulleux (1971) i “Livingstones” (1981). També realitza aparicions en altres pel·lícules , Trans Europe Express (1983), “Els mouettes” (1990) , “Alla rivoluzione sulla Due Cavalli” (2001), “Akoibon” (2004) i “Navarro” (2004).

Com a compositor va escriure la música per a més de 20 produccions cinematogràfiques i algunes obres de teatre.

En 2009, amb la salut seriosament clivellada, cessa la seua activitat i dos anys més tard, als 77 anys anuncia que és definitiu. Es dedica llavors a pintar i escriure, activitats que a causa de les seues gires ja no podia fer.

Capítol a part mereixen les seues gestes amoroses, perquè sens dubte sempre va ser un gran seductor. La seua efígie bohèmia captivava a les fans de tot el món i jo mateix vaig sentir gelosia d’ell perquè la meua núvia a París bevia els vents per la seua veu, la seua mirada somiadora i els seus cabells rullats “ als quatre vents”, com es descrivia ell mateix en la seua cèlebre cançó. Una de les seues parelles va ser la cantant Barbara, amb la qual va gravar alguns temes, entre ells una cançó que parlava d’amors molt lliures. “Jo no t’espere al final d’una línia recta”, cantaven a duo, donant a entendre que entremedio hi havia altres homes i dones i la cosa era més aviat sinuosa o amb racons no culpables però sí molt plaents. Com a bon anarquista confés, Moustaki pregonava un amor libérrimo, absent de tabús i lligams burgesos.

En aquests dies revise la seua discografia, de la qual conserve diverses gravacions tant piratejades com legals. Entre aquesta últimes hi ha un àlbum en la qual el ja ancià trobador li canta a l’actriu britànica Emma Thomson. Fent un graciós joc de paraules (“Emma, je vous aime comme personne vous aima”, és a dir que la mestressa com ningú l’ha estimada, i sona al final com “Emma”) li declara el seu enamorament total: li diu que estima el seu somriure un poc trist, les seues formes estupendes i fins als seus defectes. Per descomptat, l’actriu anglesa , que dialoga amb ell en el tema, es fon i parlant en excel·lent francés es rendeix al seu galanteig.

Moustaki, per a mi, és eixe amic o germà que sempre vaig imaginar: errant, vagabund, encantador, “flâneur” i “nonchalante” . Més aviat , com sempre vaig voler ser. Danya que mai vaig aprendre a tocar la guitarra i solo em queda el consol de fer un duo imaginari, a casa, amb els seus inoblidables i entranyables cançons.