Serge Gainsbourg (1928-1991) née Lucien Ginsburg, és relativament desconegut i subvalorat a Espanya. La raó podria ser que en els anys crucials de la seua carrera que van de la dècada dels 60 a la següent, la seua música va escandalitzar als benpensants del seu propi país per les seues connotacions eròtiques i polítiques. El tema “Je t´aime, moi senar plus” va ser l’únic que va travessar quasi totes les fronteres, menys l’espanyola on va ser prohibida, i també va rebre la censura del Vaticà.

La infància de Gainsbourg, en el si d’una família jueva asquenazita, no va ser afable. Va haver de portar una estrela groga que delatava la seua condició racial al París ocupat pels alemanys i va escapar a la persecució refugiant-se en províncies. Es diu que va passar diversos dies amagat en un bosc.
El pare havia sigut músic de cabaret abans de fugir dels pogroms a Ucraïna i va ser el responsable de la seua primerenca vocació artística en ensenyar-li a tocar el piano. El xiquet va créixer orientat a les arts i va voler ser pintor, però prompte es va adonar que no arribaria a ser tan gran com el seu mestre, el pintor cubista Fernand Léger o el seu admirat Picasso. Es guanya la vida fent treballs precaris com a professor de dibuix, o cant i comença una vida bohèmia, tocant en cabarets de mala fama, com a Madame Arthur i casinos de la costa francesa.
Gainsbourg va abandonar els pinzells i es va llançar a compondre cançons. En eixa època, anys 50, no existia quasi la figura del cantautor, de manera que per a ell no hi havia una altra eixida que eixa. L’èxit era passar de la riba esquerra del Sena (Rive Gauche) a la dreta, on es trobaven els ex bohemis triomfadors que tenien obertes les portes de les grans sales, com l’Olympia o el Casino de París. Mentrestant, el jove pianista jueu havia d’acompanyar a la diva dels existencialistes Juliette Gréco. En eixos ambients va travar amistat amb un altre jove, escriptor i cantant de jazz que compartia amb ell inquietuds intel·lectuals i rebel·lia contra la societat puritana. Amb Boris Vian tenia també altres afinitats, com la seua afició a l’alcohol, el tabac i la promiscuïtat sexual. “Germans en la crueltat, en el riure i en la tendresa”, diria la Gréco.

Maleït
D’allí sorgeix la llegenda de malditismo que sempre li va acompanyar. Sembla ser, diuen els seus biògrafs, que mai va poder superar els seus complexos físics: era esmirriado, amb un rostre en el qual sobreeixien les seues orelles de soplillo i un enorme nas ganchuda. Feia les nits dia, sempre de festa i a vegades treballant, i els dies nit.
Per damunt de tot Serge Gainsbourg, el personatge que sorgeix de Lucien, eixe xiquet lleig amb una estrela de David, als trenta anys es revela com un grandíssim poeta. Una de les seues primeres composicions cantada per ell mateix, “Le Poinçoneneur dones Liles”, és a dir el revisor de l’estació de metro d’eixe nom) va ser aclamada per la crítica per la forma en què relata l’absurd existencial. Parla d’un modest treballador que somia amb un vaixell que l’allunyarà d’eixe túnel infame on transcorre la seua vida sota terra, fent forats en els bitllets dels passatgers.
Lluny d’ell està la apostura viril d’altres grans de la cançó francesa, com Brel, o el lirisme d’un Brassens. En la televisió apareix amb actitud hieràtica al Buster Keaton, un xaval tímid però amb un toc de distinció. Quan un presentador li interroga sobre les seues afinitats amb la “nova ona”, eixe moviment cultural en voga en aquells dies a França, contesta que “no hi ha res més vague” , fent un joc de paraules amb la paraula “vague” (ona).
En el tercer àlbum ja es revela com un dels millors exponents de la cançó d’inspiració poètica, alguna cosa que ja no interessa tant al públic. Hi ha homenatges a Prévert, Víctor Hugo o Nerval en eixos temes que interpreta amb la seua veu lleugerament impostada i a vegades murmuradora. Ja té 34 anys i encara viu en la llar familiar i arriba a plantejar-se tornar a les belles arts en un moment en què els aires musicals apunten a un estil més popular, el rock de Johnny Halliday per exemple. No obstant això, després d’un retir torna a la batalla amb noves cançons, alguna d’elles (La Javanaise) amb un relatiu èxit en ser interpretada per la Gréco. Treballa ocasionalment al cinema, on li ofereixen xicotets rols de vilà. Més tard, farà els seus primers passos com a director, sense èxit.
Un poc fart de les tribulacions econòmiques incursiona, de mala gana, en el pop. És l’època Yeyé i a això s’adapta, escrivint cançons per a eixos artistes als quals en el fons menyspreava. En una ocasió va arribar a declarar que buscava intelectualizar un gènere popular” i justificava els seus fracassos per la incultura del públic que preferia intèrprets de cançons vàcues. Finalment, es proposa , com els pintors abstractes “desconstruir la música” adoptant percussions de ritmes del Carib i africans.
La segona meitat dels anys 60 és decisiva i en ella multiplica les seues aparicions en televisió. No obstant això, els intèrprets adolescents de les seues cançons, com France Gall , són els que embenen centenars milers de còpies. I Eurovisió, amb ella, guanyadora de la primera edició de 1965, ho fa conegut de l’ampli públic i el converteix en referència. Per a llavors, l’altre gran representant de la chanson intel·lectual ja forma part de la indústria del xou bussines. S’ha donat tornada la jaqueta, diu, i ha descobert “que és de visó”.
Malgrat tot, va seguir fidel a la seua tendència a la provocació i l’escàndol. Ofereix a altres cantants temes atrevits, com a la mateixa Gall amb Els sucettes (Les piruletes), una cançó que converteix a eixes llepolies en una clara evocació del sexe oral.


Vida heroica

Existeix un biopic titulat “Gainsbourg (vie heröique)” de 2010 escrita i dirigida per Joann Sfar, que escenifica d’una manera especial, quasi surrealista, la biografia d’aquest artista polèmic, la personalitat i l’obra del qual no s’havia explorat encara en profunditat. En el nostre mitjà, Felipe Cabrerizo ha narrat en “Elefants roses” les llums i ombres del personatge.
Però la vida i obra d’aquest protagonista descomunal de la cançó francesa continua sent difícil de definir. Estrela decadent, heroi popular, no existeixen paraules per a situar-ho bé. En el pla artístic estricte, és un poeta amb un gran domini del llenguatge, les seues rimes són perfectes, les seues referències revelen cultura i intenció satírica.
La tragèdia de la seua vida, arruïnada pels excessos, és figues d’un altre paner. Resulta dolorós contemplar les seues últimes aparicions en vídeos, com Gloomy Sunday i altres en els quals canta cigarret en mà, despentinat i amb l’etern cigarret entre els dits, donant xarrups a una botella de Kentucky Bourbon.
Encara que la política semblava no importar-li particularment, també es va veure embolicat en ella arran d’una composició en la qual convertia l’himne nacional en un reggae subversiu, la qual cosa li va valdre atacs quasi físics per part de grups feixistes que van anul·lar amb la seua presència un dels seus concerts.
Tal vegada la seua declaració feta pública en els mitjans francesos després de l’incident llança llum sobre el seu pensament i actitud:
“Conec els límits del meu pudor. En els temps en què Piaf venia 500.000 discos, i jo estava en la merda, vaig refusar escriure cançons per a Piaf. No vaig voler escriure cançons per a Yves Montand perquè ideològicament no estava d’acord amb ell. I tampoc per a Halliday i a una altra gent que venia sense parar. Si he de prostituir-me , que siga almenys divertit, que gaudi amb això”.
Gainsbourg no va voler “ser un més”, va assenyalar, perquè “les estreles de la cançó no tenen més talent que per al moment present, mentre que el gran geni visionari, ignorant els objectius immediats-com els discos d’or i altre- i apuntant el seu arc cap al cel seguint les implacables lleis de la balística, està predestinat a traspassar el cor de les generacions futures”.
Serge Gainsbourg, pintor i cineasta fracassat, va buscar en la música, el sexe i l’alcohol la seua felicitat o la redempció final. I com sol succeir, qui busca el plaer i la glòria en les addiccions acaba sent un suïcida a terminis. I una freda tard d’hivern, als 62 anys, el geni que havia oblidat tal vegada la seua medicació substituint-la pel bourbon, va abandonar el món per a passar a la glòria en el panteó de la música francesa.