La tardor és l’estació de les collites i els seus fruits, gestats en la primavera o l’estiu. I tal vegada és el temps per a emprendre un acurat exercici de descarte i també d’aprofitament d’experiències i memòries. Abandonar el que no funciona, treballs o relacions. Ja les nits són més llargues que els dies i toca arreplegar-se. Veure alguna pel·lícula o sèrie en caseta, evitant abusar del mòbil, que està comprovat que provoca insomni a unes certes hores en què la nostra activitat mental i física ha de rebaixar la seua intensitat.

Aquesta estació que ja ha començat amb alts i baixos climàtics es presenta de nou càlida, anuncien els meteoròlegs. A vegades encerten, tant com els economistes, la qual cosa no és molt dir. En èpoques passades, es parlava d’una “tardor calenta” i era quan les organitzacions sindicals amenaçaven amb eixir al carrer a protestar per millores. Ara ni això, encara que no es reduïsca la jornada i els salaris seguisquen a nivells prehistòrics.

Els filòsofs solen encertar més que eixos experts que esmentava i Jean Baudrillard (1929-2007) , un dels pensadors de capçalera que guarde a la meua biblioteca transhumant, és un d’ells. Encara que es va equivocar en algunes coses. Per exemple, quan en una llarga entrevista publicada en 1988 (El paroxista indiferent. Converses amb Philippe Petit. Anagrama) el filòsof i sociòleg francés analitza la societat de consum. Deia allí:

“Estem atrapats, condemnats a la realització automàtica del sistema. Però existeixen formes inconscients de revolta social, de rebel·lió larvada contra la participació obligada a la qual ens referíem. Així ha aparegut recent i progressivament la consciència (o la inconsciència) popular la idea (vella idea del 68) que el consum és un parany per a babaus”.

Consumir menys com a arma de rebel·lió contra el sistema? Una “traïció social al liberalisme dominant”, com sembla dir Baudrillard. Ni per remei. Consumim des del bressol fins a la tomba, sense parar, ajudats per Jeff Bezos o Juan Roig, o Amancio.

A la fi del S.XX, quan tenia lloc aquest diàleg amb el politòleg i també filòsof Petit, ressonaven les rajoles caigudes del mur de Berlín i s’escoltaven els responsos fúnebres del comunisme, eixe fantasma que havia recorregut la història d’eixe segle. “Pot ser que ho faça amb major eficàcia com a mort que com a viu”, sentència Baudrillard, que era un home de la pléyade de pensadors francesos que van participar en les revoltes parisenques, però no era un dogmàtic ni un apocalíptic.

No obstant això, rescate d’aquesta llarga conversa algunes frases per al bronze i que fan pensar:

“L’Estat i el poder viuen en una cúspide molt, però que molt fràgil, agafada amb agulles, per dir-ho d’algun mode, d’una societat translúcida, com una ficció ordida de múltiples complicitats. I tots dos es deixen regenerar per tots els que els combaten. La classe política es deixa examinar i regenerar pels jutges”.

“En el moment present, la democràcia és una forma social tan ancestral com l’intercanvi simbòlic de les societats primitives. I la imaginem d’igual manera. La política en general continua sent el somni de les societats occidentals, de les societats exotèriques, on tot es tradueix en la tècnica. Les societats esotèriques, per la seua part (les societats pobres o tradicionals), han acomodat des de fa molt temps la política a la seua ser tribal”.

“Fixe’s en com es lluita ara per onsevulla en uns fronts podrits: el del sistema electoral, on els individus es veuen impulsats a lluitar per uns clans equivalents, i el de l’ocupació, on tothom és impulsat per trobar el seu lloc en un sistema d’explotació, d’acord amb una taxa variable d’alternança del mercat de treball que serveix al mateix temps de chantage al govern. A tot arreu estem immersos en uns falsos problemes, en unes falses alternatives, en uns falsos desafiaments, dels quals eixirem perdedors en qualsevol cas”.

Alguns han qualificat a Baudrillard com a “poeta de les catàstrofes” i hem de recordar que va viure en una cruïlla , un “paroxisme”, és a dir el moment anterior a l’últim (que seria l’adveniment del nou segle) . Així, el filòsof observa el seu temps amb una mirada humanista, crítica però també amb una certa indiferència.

“Mariconeo”

Alejandro Amenábar, amb la seua pel·lícula sobre Cervantes, ha despertat reaccions diverses: des de les furioses i homòfobes fins a les elogioses d’un autor fachosférico que escriu novel·les amb rerefons històric. Llig que en una entrevista en un mig culinari, el director va afirmar en una conferència de premsa celebrada a Montpeller que encara que va nàixer (com el que això escriu) a Santiago de Xile, es considera espanyol “perquè li agrada la paella”. El plat valencià que ha saltat a les taules del món li sembla al guanyador d’onze Goyas i un Oscar que representa una senya d’identitat. No discutiré això, però em sembla que la gastronomia patriòtica és tan discutible com la seua versió de la captivitat de l’autor del Quixot. El meu pare solia convidar-me a paella en un restaurant basc de Santiago de Xile, el Pinpilinpausha (“papallona”, en basca), que encara existeix i la serveix com a plat típic espanyol, al costat d’uns altres en la carta, com els calls a la madrilenya que allí es diuen “guatitas”. Però no em vaig sentir espanyol per menjar-la, ni tampoc per tindre un avi d’arrels madrilenyes. Jo crec que encara que diga el contrari , Amenábar és molt xilé. Som camaleónicos i daus a fer-la grossa.

La paella podia haver vingut d’altres lares, ací no es coneixia ni s’apreciava l’arròs fins a l’any 330 A. C. I van ser els àrabs els que van introduir eixe definitiu ingredient, el safrà, el mateix que sistemes de regadiu al llarg del territori que és hui valencià. Els japonesos van degustar els arrossos valencians en el regnat de Felip II, quan una ambaixada va desembarcar a Alacant. Ignore si algun es va sentir espanyol després de la golafre preparada per Martínez Montiño, xef oficial del monarca. Hui la paella a més de bé d’interés cultural és un plat tan internacional com la pizza, per tant hi haurà molts que cantaran en la sobretaula l’himne de Manolo Escobar o cridaran “Olé!” a les postres amb la crema catalana.

Que Cervantes hi haja o no mantingut escarceos homosexuals a Alger, ja siga per a salvar la seua vida o per afició, em dona el mateix. I supose que a molts també, que faran seua la frase de Mario Vaquerizo sobre aquest tema : “el mariconeo és això de menys”. Aquest singular personatge del pop glamurós a vegades té més raó que un sant, al seu pesar, perquè solta per la seua boca el que li ve a la ment, de manera torrencial.

No pensa el mateix Hipòlit Ledesma, que publica en Jot Down “El Cergayntes de Amenábal, o la pulsió de convertir la captivitat en miratge del desig propi”. Tal com anuncia des del títol, l’autor denuncia a Amenábar per “erotización” de la captivitat. I de crear un Alger de cartó pedra ( i això que com sabem ací va rodar en escenaris reals, com el castell i altres localitzacions històriques). I fins arriba a comparar “El captiu” amb “La passió turca”. Ledesma conclou que no és una pel·lícula històrica, quin descobriment.

La crítica de Ledesma no és cinematogràfica en sentit estricte, més aviat sembla una anàlisi psicològica, alguna cosa antojadizo i amb biaix homofóbico.

Camilo José Cela era un gran homòfob. Una vegada va intentar agredir-me quan li vaig preguntar si “gaudir de l’amor dels efebos” , com va dir una vegada com una cosa irrealitzable, era per falta d’ocasió. En la seua Enciclopèdia de l’erotisme , que vaig comprar en una fira de llibres vells, tracta el tema extensament i cita a Cervantes:

“”No és pitjor ser herege, o renegat, o matar al seu pare i mare o ser solomico?

-Sodomita querrá decir vuesa merced, va respondre Rincón:

(Rinconete i Cortadillo. Obres IV. pàgina 72).

Quod erat demostrandum. El mariconeo és això de menys.