“Som qui no som i la vida és veloç i trista”. La frase és d’un dels escriptors portuguesos més importants, al costat de Camoens o Saramago en el nostre temps. Fernando Pessoa (1888-1935) va deixar rastres de la seua intimitat i pensaments, quasi sempre tan melancòlics com profunds, en el “Llibre del desassossec”. El poeta i novel·lista posseïa una hipersensibilitat malaltissa i és el que s’adverteix especialment en els passatges del seu diari personal quan tracta el tema de l’amor.

“L’amor vol la possessió, però no sap el que és la possessió. Si jo no soc meu, com seré teu, o tu meua? Si no posseïsc el meu propi ser, com posseiré un ésser alié? Si ja soc diferent d’aquell al qual soc idèntic, com ser idèntic a aquell de qui soc diferent?

L’amor és un misticisme que vol exercitar-se, una impossibilitat que només és somiada com havent de ser realitzada.

Metafísic. Però tota la vida és una metafísica a les fosques, amb un rumor de déus i el desconeixement de la derrota com a única via.

La pitjor astúcia amb mi de la meua decadència és el meu amor a la nostàlgia i a la claredat. Sempre he cregut que un cos bell i el ritme feliç d’un caminar jove tenen més competència en el món que tots els somnis que hi ha en mi. És amb una alegria de la vellesa, per l’esperit com seguisc a vegades -sense enveja ni desig- a les parelles ocasionals que la vesprada junta i caminen del braç cap a la consciència inconscient de la joventut. Gaudisc d’ells com gaudisc d’una veritat, sense pensar si ha o no de veure amb mi. Si la compare a mi, continue gaudint-les, però com qui gaudeix d’una veritat que fereix, unint al dolor de la ferida la consciència d’haver comprés als déus”.

“Et vull només per a un somni”, diuen a la dona estimada, en versos que no envien, els que no s’atreveixen a dir-li res. Aquest “et vull només per a un somni” és un vers d’un vell poema meu”.

(Llibre del desassossec, pàgines 209- 210.)

Pessoa es mou pels carrerons de Lisboa i en llargs passejos, després del tediós treball oficinesc que fa per a viure, arriba fins a la mar. En el camí ha somiat o ensoñado amb figures femenines o masculines (és igual, per a ell són com a estupends quadres, obres d’art) sense atrevir-se a imaginar amb elles una trobada carnal:

“Amo així: fix, per bella o atraient o, d’una altra manera qualsevol, amable, una figura de dona o d’home -on no hi ha desitge no hi ha preferència de sexe- i eixa figura em obceca, em captiva, s’apodera de mi”.

L’escriptor podria ser com el professor Aschenbach de Mort a Venècia, subjugat per la bellesa d’un rostre o la figura d’un efebo. El món és per a ell una immensa galeria de pintures l’interior i la realitat de les quals material no li interessa en absolut. “No podem mirar, contemplar amb llibertat a qui coneixem personalment”, explica. Enamorat de les formes externes de les persones i els aspectes de la naturalesa, li resulta impossible estimar o ser estimat:

“Només una vegada he sigut verdaderament estimat(…) em vaig quedar atordit i confús, com si m’haguera tocat un premi gros en moneda inconvertible. Em vaig quedar, després perquè ningú és humà sense ser-ho, lleugerament envanit; aquesta emoció, no obstant això, que sembla la més natural, vaig passar ràpidament. Va vindre a continuació un sentiment difícil de definir, ero en el qual sobreeixien incòmodament les sensacions de tedi, d’humiliació i de fatiga”.

Tal vegada algun que llija aquesta frase se senta identificat, no seria rar. Com continua dient Pessoa, “la fatiga de ser estimat. De ser estimat de veritat!”.

Més endavant, en el seu diari, trobem unes sentències que afirmen de manera definitiva el seu rebuig a l’amor, i per tant a la vida mateixa:

“No toquem a la vida ni amb la punta dels dits.

No estimem ni amb el pensament.

Que cap bes de dona, ni tan sols en somni, siga una sensació nostra”.

Amor problema

El metge i psiquiatre Carl Gustav Jung (1875-1961) fundador de la psicologia analítica, es mostrava aclaparat davant “el problema de l’amor”, a l’estudi del qual va dedicar gran part de la seua obra. En un xicotet volum compilatorio titulat “Carl Gustav Jung, Sobre l’amor”, llegim el següent:

“El problema de l’amor se m’apareix com una muntanya monstruosament gran que amb tota la meua experiència no ha fet més que elevar-se”. Ho va dir en 1922 i quatre dècades més tard confessava que “la meua experiència com a metge, igual que la meua pròpia vida, m’han posat incessantment davant la pregunta sobre l’amor i mai vaig ser capaç de donar una resposta valguda”.

“L’amor és sempre un problema, amb independència de l’edat de la persona que es tracte. En l’etapa de la infància el problema és l’amor dels pares, per a l’ancià és el que ha fet amb el seu amor. L’amor és una de les grans potències del destí que s’estenen des del cel fins a l’infern”.

“El problema de l’amor pertany als grans patiments de la humanitat, i ningú hauria d’avergonyir-se d’haver de pagar el seu tribut”.

Com a psiquiatre, Jung va trobar a éssers desesperats que no tenien amor sinó sexualitat, que no tenien fe “perquè la ceguesa els espanta” i sense esperança perquè “el món i la vida els han desil·lusionats i que no tenen coneixement perquè no han comprés el seu propi sentit”. “Nombrosos pacients cultes es neguen categòricament a dirigir-se a un teòleg”, diu , i tampoc acudeixen a la filosofia “que els deixa freds i l’intel·lectualisme els resulta més àrid que el desert”.

Fe, esperança, amor i coneixement, quatre grans conquestes de l’afany humà no es poden ensenyar ni aprendre, donar ni rebre, retindre ni meréixer, perquè es troben units a una condició irracional i que se sostrau a tota arbitrarietat humana, és a dir a la vivència, pensa el psiquiatre suís. Per a ell, l’amor té molt en comú amb l’experiència religiosa per la seua exigència de lliurament i sacrifici. “Tot amor veritable, profund és un sacrifici”. I conclou : “Mal cavaller de la dama del seu cor és qui es tira arrere davant la dificultat de l’amor. L’amor es comporta com el fa Déu: tots dos s’entreguen només al seu servidor més valent”.