Vaig ser testimoni de la destrucció del matrimoni dels meus pares. També de tants uns altres en el meu entorn, i per descomptat, també dels dos meus. Tanmateix, això no em fa una autoritat en la matèria, per la qual cosa preferisc cedir la paraula als experts que he vingut citant en l’edició anterior d’aquestes fulles que arreplegue com a collita tardorenca a la meua biblioteca.

Nosaltres

Té algun sentit plantejar-se la parella , o el matrimoni com un “nosaltres”? Adam Phillips, el psicoanalista autor de Monogàmia, ens diu que és una pretensió, una exageració de la paraula “jo”. Nosaltres és el jo desitjat, el jo com a colla, el jo com algú més també. “Si la vida en parella pot desanimar tant és perquè l’altre mai s’uneix de veritat; o millor dit, perquè vol exactament el mateix, però d’un punt de vista totalment distint”.

Per a Phillips, la monogàmia és la religió o l’art dels realistes o els desenganyats. Perquè per a creure en això cal tindre una capacitat de sofriment que fa sospitar d’una certa tendència al masoquisme:

“En altres paraules, no podem més que preguntar-nos si són artistes, o sants, o realistes. És difícil saber-ho, perquè el desenganyat sempre creu actuar d’una manera realista, i el realista sempre pensa que diu la veritat”.

No és molt optimista aquest autor sobre el delicat i transcendental tema que li ocupa. Suggereix que es tria la vida monógama per la necessitat de trobar a algú amb qui morir o envellir. Altres vegades és “una cura contra el terror d’estar vius”.

Un promiscu, es creu, envelleix malament, sense gràcia, i sovint desemparat. O “mor com un gos” com se sol dir citant un vell refrany popular. Hi ha casos en els quals éssers solitaris deixats de la mà de Déu o dels seus familiars apareixen convertits en mòmies després d’anys de soledat i abandó.

Si la vida eròtica reorganitza el món, es planteja Phillips, després és política. I es pregunta quina classe d’idees tenen els monógamos, quina és la seua tendència de vot, una pregunta molt interessant. Jo diria que els casats són de dretes, de centre, o d’esquerra moderada. I la resta, militants o simpatitzants dels extrems.

Odi i menyspreu

Per què o quins motius es destrueix una relació monogámica matrimonial? Cedisc a la paraula a Carl Gustav Jung, el psicoanalista suís que al costat de Freud va ser la figura més poderosa com a investigador de la psique humana.

“Quan algú es queixa que no s’entén amb la seua dona o amb persones a les quals estima, que sempre succeeixen entre ells escenes terribles i resistències, llavors notarà vosté en l’anàlisi d’eixa persona que pateix un atac d’odi. Ha viscut amb aquells als qui mestressa en una “participation mystique”. S’ha estés sobre els altres fins a ser idèntic amb ells, i això és una violació del principi d’individualitat. Després, naturalment, experimenta resistències i ha de retrocedir. Llavors, li dic: “Per descomptat que cal lamentar que vosté sempre tinga dificultats, però no s’adona del que fa? Vosté mestressa a algú, s’identifica amb ell, i després vol naturalment afirmar-se enfront de l’objecte del seu desig i l’oprimeix mitjançant la seua identitat que dona per descomptada. Vosté ho tracta com si fora vosté mateix, i naturalment, hi haurà resistència. És una violació de la individualitat de l’altra persona, i és un pecat contra la seua pròpia individualitat”.

“De l’amor a l’odi només hi ha un pas”, es diu. “Odi”, “ira”, “avorriment”, són grups de paraules que en el lèxic de diverses llengües s’assimilen “amb l’aversió, el malestar contra algú i la violència explícita o implícita” , assenyalen José A. Marina i Marisa López Peñas en el seu Diccionari dels sentiments, en un dels seus capítols dedicat a l’odi i el fracàs de l’amor. En els diccionaris del segle XIX troben que l’amor és descrit com a breu mentre que l’amistat és duradora. Citen un poema de Rilke (Liebe und Abschied, Amor i comiat):

“Així l’eternitat us prometeu

de l’abraçada. I, no obstant això, quan sobrepasseu els primers esglais

de la mirada, i l’enyorança de la finestra,

i el primer passeig junts, pel jardí, una vegada:

llavors, amants continueu sent-ho encara? Quan un a l’altre

alça la boca i-xarrup a xarrup-pren,

oh, què estranyament el bevedor s’evadeix del seu acte!”

La taxa de divorcis a Occident s’acosta al seixanta per cent, a Espanya el percentatge varia segons algunes dades estadístiques, però és probablement major.

Si un dels components de l’amor és l’estima, el seu revers és el menyspreu. Que és negar a algú respecte o dignitat.

Quan el professional de la psicologia enquesta a les parelles sobre el seu fracàs matrimonial descobreix que entre les motivacions està el desengany en comprovar que tots dos esperaven una cosa distinta de la seua relació. La infelicitat i l’avorriment desencadenen una sèrie explosiva de retrets o imputacions. Lluny queda l’etapa d’enamorament, que afavoreix imatges positives de l’altre.

Hi ha els qui busquen afirmar-se en les seues inseguretats a costa de la persona estimada i es troben finalment decebuts o busquen a una altra persona quan eixos sentiments han desaparegut.

Si l’amor és un conjunt de desitjos pot ser que aquests siguen tan desmesurats que no puguen complir-se. El desig de conquesta, és el primer que en complir-se deixa un immens buit. Si els desitjos de tots dos són radicalment diferents, estaran condemnats al fracàs.

El major assassí de l’amor és, en definitiva, l’avorriment. L’odi i el menyspreu arriben després, per afegiment.

Cedim la paraula novament a Jung :

“De res pot afirmar-se que siga veritable o fals. Com podria jutjar-se? La vida humana i el destí humà són tan paradoxals que a penes si pot erigir-se una llei vinculant. Quan determinada dona es casa amb determinat home sol ser cert que existeix una relació sexual entre tots dos, però alguna cosa molt més fort que el poder de la sexualitat podria haver-los unit per a altres objectius totalment distints. Hem de tindre en compte tals coses, perquè realment succeeixen, i quan es tracten tals casos s’adquireix una tolerància extraordinària enfront dels múltiples camins del destí. Les persones que han de viure determinat destí es tornen neuròtiques quan se’ls impedeix que ho facen, fins i tot quan això, mesurat des d’una veritat estadística, siga un terrible absurd. L’aigua a vegades flueix cap amunt. Considerat des d’un punt de vista racional potser siga fals, però tals coses succeeixen, i hem d’acceptar-les”.

El psicoanalista afig que en el matrimoni es veu la palla en l’ull alié, no en el propi, la qual cosa desencadena conflictes larvats que no s’enfronten i repercuteixen en els fills. “Sabem que els xiquets tenen somnis que tracten sobre els problemes silenciats pels pares”, adverteix i aquests són la causa de les neurosis infantils.

Els nostres fills, els nostres nets poden ser les víctimes “col·laterals” de tants matrimonis o parelles que van quedar en el camí llarg i tortuós del fracàs.

En el meu veïnatge encara queden matrimonis longeus, els veig cada dia eixir puntualment , ben d’hora. Fa més de mig segle que fan el mateix, anar plegats de compres, visitar als fills i nets els diumenges. Mai m’he atrevit a preguntar-los com ho han fet, si han sigut i són feliços. Com han aconseguit eixa alquímia psíquica per a mantindre’s junts. O , com diu Adam Phillips, “la desil·lusió és la clau d’un romanç per a tota la vida?”.