Georges Brassens (1921-1981) cantautor i poeta francés, és conegut a Espanya i a Hispanoamèrica per les versions que de la seua obra han fet altres cantautors com Paco Ibáñez, Chicho Sánchez Ferlosio, Loquillo i Nacha Guevara, Claudina i Alberto Gambino , a l’Argentina, entre molts altres.

Brassens va ser una figura especial en la meua infància. Corrien els anys cinquanta del segle passat quan el meu pare rebia d’amics viatgers els seus temes regravats en cintes magnètiques, que ell reproduïa a la seua habitació estudie mentre escrivia o pintava, mentre el xiquet Alejandro (Jano per als familiars) s’asseia en un racó. Per descomptat, jo no entenia ni una sola paraula de francés i demanava als meus pares que em traduïren Brave Margot, per exemple. Al que la meua mare es negava, perquè segons ella eren coses no aptes per a la meua edat i enteniment.

Anarquisme

La infància de Brassens en un poble del Sud de França també va estar envoltada de música, el seu pare obrer entonava cançons mentre treballava i la seua mare, d’origen italià, era una melòmana empedreïda que anotava les cançons de la ràdio per a compartir-les amb les seues amistats.

A pesar que els seus pares no eren creients, li apunten a classes de catecisme i música a l’església, de les quals trau algun profit. Però no és sinó una mica més tard quan la seua trobada amb un professor anomenat Alphonse Bonnafé (amic de Sartre) ho porta a conéixer la literatura francesa. Georges no deixa de cantar i tocar la mandolina, per als seus amics, encara que la seua conducta no és del tot exemplar. Als díhuit anys la seua implicació en un robatori el porta davant els tribunals.

Després d’un temps desenvolupant treballs humils amb el seu pare, la família decideix enviar-lo a París en 1940. A casa d’una tia seua, que posseeix un piano, es dedica a compondre en el temps que li deixa el seu treball d’obrer. També és un assidu lector dels clàssics francesos que troba a les biblioteques públiques. Això li serveix d’inspiració per a començar a escriure poemes que ell mateix edita, copiats a mà, per als seus amics i coneguts.

Poc més es pot fer al París ocupat pels nazis i en 1943 Brassens és enviat a treballs obligatoris en una factoria de BMW a Berlín. Allí coneix a altres presoners com Pierre Ontinyent (àlies Gibraltar), que tindrà una gran influència sobre ell i en el futur s’ocuparia de les gestions i relacions públiques de la seua carrera. Brassens comença a animar les vetlades dels seus companys de captivitat i així naixen les primeres versions dels seus temes fonamentals com Brave Margot i Pauvre Martin. El primer d’ells conta la història d’una jove pastora que dona menjar a la seua mascota, un gatet, dels seus propis pits. L’assumpte es converteix en espectacle per als pobletans que s’amunteguen per a contemplar l’escena. Les dones del poble , furioses i boges de gelosia, finalment donen mort al felí.

Pauvre Martin (1954) té un to diferent, gens festiu. Relata la història d’un llaurador que va a la faena cada dia “sense ombra d’enveja ni maldat”, sotmés a un destí inclement. I quan sent que s’aproxima la seua mort, cava també la seua tomba sigilosament, “per a no molestar a ningú”.

L’amor cap a les gents humils travessa tota l’obra d’aquest gran poeta autodidacta, que va arribar a meréixer el més alt guardó que s’atorga a França, el “Gran premi a la poesia francesa” de l’Acadèmia en 1967. També a part de les seues cançons l’expressa en els seus primers escrits com a cronista en publicacions anarquistes . Els seus temes parlen de magistrats cruels que per justícia poètica són sodomitzats per un goril·la, de policies que reben pallisses per la seua brutalitat i de gents com ell que rebutgen l’autoritat, les marxes militars i les convencions socials. Als botiguers i xicotets burgesos els etziba que tindran fills cabelluts i poetes que venjaran els seus grollers apetits. Als amants que es besen en els bancs públics els beneeix i denúncia als quals els miren malament. I tot amb un llenguatge que expressat en un accent particular, molt sonor i meridional, és brillant, culte, perquè revela el seu profund coneixement de l’idioma.

En 1948 entra en la seua vida el seu segon gran amor (el primer va ser una dona trenta anys major, Jeanne, una modista amiga de la seua família) Joha Heyman, una jove jueva. Ella serà durant tota la seua vida una mica més que una amant, musa que li inspira cançons com “Saturne”, “La Pupée”, “J´ai rendez- vous avec vous” i ““La senar demande de mariage”. Aquesta última tot una declaració d’amor profund però també llibertari, perquè el matrimoni clàssic burgés repugna al gran artista anarquista.

Amiga, no pongamos 

Debajo de la garganta de Cupido su propia flecha

Tantos enamorados lo han intentado

quienes de su felicidad

han pagado este sacrilegio

Tengo el honor de no pedir tu mano

No grabemos nuestros nombres

Al pie de un pergamino

Dejamos el campo libre al pájaro

Seremos prisioneros bajo palabra

Al diablo las matronas cocineras

Que atan los corazones a las cacerolas

A menudo Venus envejece

Le quitamos sus atractivos 

Desvelando los secretos de Melusina

La tinta de los mensajes de amor 

Se desvanece pronto

Entre las páginas de los libros de cocina

Parece inofensivo  poner en un pote

La hermosa manzana prohibida

Pero una vez cocida

pierde su sabor natural 

No preciso una sirvienta

de limpieza y cuidados

Yo te dispenso

Como un novio eterno y amante

Pienso en la dama

de mis pensamientos

Le Testament

Amb la seua salut ja bastant deteriorada, Georges Brassens va donar un dels seus últims concerts en la llegendària sala Bobino, que en el transcurs de la seua llarga història ha acollit als màxims representants de la chanson. Era a meitat dels anys setanta i jo estava a París, vivint un poc com el jove Brassens , cames ajudeu-me. Només vaig poder contemplar el teatre des del carrer, no podia pagar-me l’entrada.

Pocs anys més tard, el 29 d’octubre de 1981, l’artista moria en la seua terra natal, alguna cosa que ja deixava com a última disposició en el seu testament musical.

La mort que mai em va perdonar

per haver sembrat flors en

els forats del seu nas

em persegueix amb un enverine imbècil

Així que seguit de prop pels enterraments

Em va semblar bé posar al dia el meu testament.

(Súplica per a ser enterrat a la platja de Sète)

La cançó està plagada de referències molt cultes, al mateix temps que populars, hi ha personatges de Victor Hugo o de Musset i la tomba marina que desitja a la platja de Sigues-te és comparada amb la de Paul Valery. Brassens era un bard excel·lent, meitat trobador medieval, o joglar i al mateix temps un testimoni fidel i irònic d’una època, orada i irrepetible, en la qual va conviure amb altres grans personatges de l’art i la literatura al París etern.