Es va armar el pesebre per una boutade en boca d’una dona amb nom floral i cognom taurí. Va esmentar una frase, atribuïda a un personatge d’una sèrie americana molt famosa: “meitat tetas, meitat ximple”, va dir, referint-se sense nomenar-la expressament a una tertuliana de la televisió pública en horari matinal.

L’altra, una senyora que porta maquillatge estil Cleopatra i escot a joc, va reaccionar amb prestesa, el mateix que la seua suposada parella, el presentador del programa. Quasi no és necessari aquest fatigós preàmbul, perquè mitjana Espanya sembla haver estat en coneixement de l’enfrontament suscitat per unes paraules, tal vegada enginyoses, però que no venien molt a conte. Però, en fi, els que hem hagut d’expressar opinions ja siga en mitjans escrits o audiovisuals, tenim el deure de responsabilitzar-nos pel que fem i diem. I, per descomptat, el linxament a causa d’aquestes està inclòs en el sou o en la gratificació i privilegi en fer-lo ars gratia artis (com és el meu cas, ací) sense una altra satisfacció o benefici que exercir la nostra llibertat d’opinió.

Una vegada dit això, em pregunte si la escandalera era per a punt. Hem vist i oïda en l’últim temps tota classe d’injúries i calúmnies en el rode polític, en què es profereixen insults referint-se a l’aspecte físic (“galant de tramvia” va dir Cayetana de Sánchez, i de tot menys bonic li ha dit Feijóo) o fins i tot la salut mental (“psicòpata” va dir Rufián, que no és psicòleg ni psiquiatre, a Mazón), la moralitat, els costums sexuals de l’oponent, que una més ens sembla ja cosa insignificant, banal, peccata minuta. Dir que algú és vulgar, fill de puta, puter o carallot és ja habitual. Però jo diria que qüestionar la vàlua intel·lectual d’algú entra en l’exercici de la crítica encara que hauria d’explicar-se amb detall, no llançar-ho al voleo així, sense més, presumint d’enginy.

Pel que sembla estem davant una agressió masclista, que a més ve d’una dona. Perquè s’esmenten els atributs evidents i prominents d’una dona, o perquè li la desqualifica en el seu aspecte intel·lectual. O perquè es relacionen totes dues coses, alguna cosa que no té molt sentit, no casa en absolut. És com si diguérem, citant al misògins filòsof alemany “cabells llargs, idees curtes”. L’afectada va reaccionar en primera instància queixant-se del primer: “he sigut humiliada pel meu aspecte físic”. Doncs no, no ho crec. Més aviat s’han referit a la seua “línia de pensament”, com la va anomenar el seu valedor en prime time, en el seu programa mañanero.

Saben ací que no soc precisament de dretes. Però qualificar d’eixa manera a les soflamas i manipulacions noticioses que observe en eixe espai és excessiu. No estem enfront d’un programa de debats d’alt nivell sinó davant un noticiari fortament escorat cap al govern socialista, en què són interrogats els panelistes de sempre. Les seues aparicions i discursos poden preveure’s per endavant.

Quant als atributs femenins en qüestió crec que són innocents i de cap manera esmentar-los és necessàriament pejoratiu, cite a Camilo José Cela, el del Nobel, personatge que no és exactament del meu grat ni de la meua corda, però al qual li concedisc erudició en aquesta matèria. De la seua Enciclopèdia de l’erotisme extrac el següent:

TETA: (…) prové del germànic titta , però Corominas (Diccionari crític-etimológco, la considera creació expressiva infantil, indicant que existeixen vocables semblants en diverses llengües: Titthós, mugró, en grec, titta, en cèltic, zitze, teat, titt, en algunes llengües germàniques”.

Continua estenent-se Cela i cita versos dedicats a aquests ”òrgans grandulosos i sortints”, des d’ara mateix en els principis de l’idioma en autors com Gonzalo de Berceo. També, en el segle XX en Rafael Alberti:

“¡Fuentes que sin disimulo

bañan en agua a las ninfas

desde las tetas al culo!”

(Roma, perill per a caminantes, pàgina 45)

Escriptors com Juan Marsé no es priven de descriure perfils anatòmics com aquest, de la seua famosa novel·la Si et diuen que vaig caure : “ Una xica esvelta, fràgil, però de turmell gruixut, de grans i fluixes tetas”.

I la cosa segueix, amb refranys populars que tothom sap: “Més tiren tetas que carretes”. Així també, “teta de novícia” significa una cosa molt bona.

Sé que és políticament incorrecte hui referir-se a les persones pel seu aspecte físic. Podria un incórrer en “gordofobia”, per exemple, o “simiofobia” quan algú ens recorda pel seu aspecte o mode de ser a un primat (no sé si existeix això). La veritat és que en aquest país tan ric en insults ens l’estem agafant amb paper de fumar, amb perdó. Per descomptat, ja no s’usa això i fins està prohibit fumar a tot arreu, excepte en la intimitat, el mateix passa amb els insults i tacs, no està permés a casa ni en la barra del bar. Queda això sí, obert un grandíssim espai en les xarxes socials, la televisió i els fòrums polítics de la democràcia, que ens permet expressar-nos…però amb conseqüències si el presentador, tertulià, polític, és incorrecte o incorrectament polític.