Hi ha qui es creu intel·ligent i en realitat és un exemple perfecte del cuñadismo. Quan no és un brètol de set soles. I hi ha persones que no destaquen massa pel seu intel·lecte brillant però són bones gents, s’esforcen i obtenen millors resultats en les seues metes i objectius en la vida. És el que em confirma la lectura de l’últim assaig de Juan Antonio Marina, La vacuna contra la insensatesa, tractat d’immunologia mental (Ed. Ariel, 2025). El filòsof i pedagog suma així a la seua llarga trajectòria un compendi de bones raons per a realitzar la crítica, és a dir l’anàlisi, de tanta manipulació mentidera que abunda en les xarxes socials i que sovint prové de les canonades subterrànies per on circulen les aigües tòxiques que emeten els poders, és a dir les institucions: la religió, la política, la democràcia també i per descomptat, l’autocràcia dominant en àmplies zones del planeta.

Marina detalla capítol a capítol com funcionen aquestes enginyeries de la distracció i ens recorden els experiments del psicòleg estatunidenc Skinner, que va tancar en una caixa a uns cobais a les quals va incentivar per a obtindre llépols premis alimentosos. Les màquines escurabutxaques es basen també en aquest mecanisme i el mateix ocorre amb les xarxes socials, que ofereixen likes i la possibilitat d’escopir agressivitat des de l’anonimat.

Però la cosa no queda ací ni és tan senzilla. El nostre cervell, que és la sala de màquines de la nostra capacitat cognitiva, té dos sistemes que governen el seu funcionament. Un és la intel·ligència generadora i una altra l’executiva, que venen a ser, diu Marina com els treballadors d’una fàbrica i els tècnics i directius que aprofiten eixe treball, el dissenyen, el cuinen i donen llum verda a l’obra que era abans un projecte.

Al llarg del seu desenvolupament, l’autor entrega les pautes per a resistir a la manipulació i ens convida a pensar adequadament. I ens deixa algunes frases per al bronze, com que “la intel·ligència no ens fa més savis, només més eficaços en el que decidim fer”. Per tant, la intel·ligència no ens capacita per se per a executar decisions assenyades. Una persona intel·ligent pot actuar de manera irracional, i cita casos com aquell Premi Nobel de Química que deia haver sigut abduït per extraterrestres, també era negacionista respecte al virus VIH, i el d’un president dels Estats Units que tenia un alt quocient intel·lectual però prenia decisions desastroses.

Sabem perfectament el que està bé i el que està malament, però sovint actuem incoherentment : “l’estupidesa és el divorci entre el que sabem i el que fem”.

Igual que existeixen patògens biològics que ataquen el nostre sistema immunitari, existeixen patògens mentals. “Són “errors de raonament” que ens fan deixar de pensar amb claredat, ens desmotiven i ens fan víctimes de la inèrcia. Ens deixem portar pel fàcil, per “el viral”, sense analitzar, verificar ni qüestionar res.

El caldo de cultiu per a aquests microbis i virus, és l’entorn tòxic d’informació al qual estem sotmesos, que apel·la a les nostres emocions, a la pura irracionalitat.

Hi ha els qui es postulen com a defensors acèrrims d’una certa llibertat, que sobreposen a la moralitat i a la solidaritat. Abunden entre els apòstols del liberalisme econòmic i la defensa a ultrança de la propietat i el capital. És el que es denomina “llibertat negativa”, perquè no existeix eixa llibertat egoista, individualista, sinó la que és dictada per l’ètica. No hi ha salut mental sense aquesta condició, afirma l’autor, no hi ha benestar ni pau social, o estabilitat emocional si no tractem als altres com cal. Vivim en un món interconnectat i això implica un compromís. El filòsof proposa una definició de la llibertat com a ”necessitat coneguda”, i el comportament ètic és “la creació més alta de la intel·ligència humana”.

La verdadera intel·ligència, en suma, és racional i s’assimila a la bondat. Per això, no hi ha ximple bo, com diu un vell refrany. I hi ha molts intel·ligents estúpids, a vegades carregats de medalles i títols. Més que fiar-nos d’un test “I.Q.” de 140 hauríem d’observar la conducta dels nostres semblants. I no hi ha millor manera de conéixer-la que mirar el que han fet en el passat, que ens permet preveure el seu futur comportament, de manera infal·lible. Perquè canvien les paraules, però no els errors i els defectes morals. D’allí que existisquen punts “inteligentontos”, malvats, violadors, experts això sí en intel·ligència financera o en manipulació política. Posem que parle de l’ancià autòcrata de la gorra roja o del seu antic adulador, el sud-africà fabricador de cotxes i naus espacials.