Garrick

David Garrick (S. XVII) va ser un dels més grans actors de la comèdia anglesa. I se’l considera un precursor de la “risoteràpia”, ja que els metges del seu temps solien recomanar als seus pacients afligits de melancolia o “spleen” que anaren a veure els seus espectacles. Un poeta mexicà (Juan de Dios Peza) va escriure el cèlebre poema Riure plorant en el seu honor. És la història d’un galeno que aconsellava diversions a un pacient deprimit, entre elles viatjar. El malalt li contestava: “Tant he viatjat!”. Finalment, el metge, que li recomana anar a veure a Garrick, s’assabentava que estava en presència del famós humorista.

Jo dic La síndrome de Garrick al fastig i la tristesa davant la perspectiva de viatjar, perquè el patisc en les meues carns fa temps. De jove vaig travessar moltes vegades l’oceà entre continents buscant no sé què, tal vegada al món que ja estava dins dels meus ulls. Ara, si em proposen pujar a un vaixell, a un tren o a un avió sent angoixa i nàusees. Perquè el món ja no existeix, “no és real”, com afirma el meu benvolgut filòsof francés (Baudrillard). S’està fent virtual. Urbs mítiques com París o Nova York són simulacres hiperreales. O parcs temàtics plens de gom a gom de turisme i comerços , hostaleria, etc. Dedicats a alimentar la il·lusió d’una realitat que ja no existeix. Oci proletaritzat. Engrunes del sistema per a mitigar la soledat col·lectiva i l’alienació del treball.

Fa cinc dècades vaig conéixer una Roma per la qual es podia caminar tranquil, conversar amb la gent al carrer, beure un modest però deliciós vi amb un plat reconfortant en una taverna. Quan he tornat, fa uns anys, només hi havia esbarts de turistes després d’un guia vociferant amb una bandereta i pizzeries pitjors que les nostres, regentades per asiàtics.

Això sí, ix més barat viatjar fora del país que llogar qualsevol habitatge enfront de la mar. Millor fer com en la cançó de Mecano, encendre el ventilador i anar fins a Hawaii o Bombai amb la imaginació.

Pitxers trencats

Felipe i Aznar, en vestit de bany i camisa hawaiana, xarren en una platja mentre esperen la consumició del quiosquet. És una animació de IA, bastant graciosa, en l’Intermedi de Wyoming. No és real, però resulta versemblant. El vell líder ha jurat que no votarà al seu partit. Quan, si no hi ha eleccions a la vista? Però és igual, sabem que ni ell és ja socialista i que el PSOE tampoc ho és. Tal vegada espanyol, solament. Seria millor que es dissolga d’una vegada i que l’esquerra supervivent a la seua erràtica gestió (per dir-ho de manera elegant) es reagrupe en un gran front antifeixista, que no guanyaria les pròximes eleccions però podria en un futur liderar una veritable revolució que acabe amb la monarquia, instaure la república i l’estructure com a federal.

Davant la desfeta del PSOE alguns artistes es pronuncien i es declaren indignats per la corrupció (Ana Belén i consort cantautor). Convide als lectors al fet que consulten l’hemeroteca i agreguen als seus noms el de l’illa de Menorca. Apareixeran altres noms il·lustres, velles glòries de l’esquerra socialdemòcrata del passat, que van gaudir allí de favors molt especials en temps de Felipe González.

Una última qüestió sobre el panorama polític actual. VOX, a través de Buxadé, nega la major sobre els seus tripijocs financers. El portaveu i eurodiputat li va entregar un lot a d’objectes promocionals (bolis, adhesius) a Sentidiño Fortes, dient que això és l’única cosa que hi ha. També que estan d’acord amb Trump a gastar el que siga en armament perquè “cal reforçar la davantera Sud”. Quina por li tenen al Marroc. La monarquia alauita no necessita armes ni soldades, això sí, té gent de sobres com es va demostrar en la Marxa Verda. Però el destropopulismo, com ho anomena Santiago Alba Rico, necessita enemics. Que són els altres, els més febles, els diferents a la seua manera de ser i de pensar. Per a ells volen exclusió, mentre les lleis no els permeten exterminar-los.

Cubans

Quan un veu documentals de viatges sobre Cuba, fets per europeus, es meravella en veure que els nadius es desemboliquen alegres i animosos “davant les adversitats” (diuen els documentalistes). Una escena mostra a un grup d’ancians tocant el so a Santiago, mentre el públic (majorment dones també añosas però amb una vitalitat sorprenent) es venta i balla.

Crec que eixa alegria de viure i eixa humilitat són sinceres. Pot ser que tal vegada eixos músics veterans i eixes dones no podien exiliar-se a Miami o a Europa, per a gaudir de les delícies del nostre acollidor capitalisme, això sí per als que vulguen realitzar labors de servitud en cures, hostaleria, neteja. En fi, no cometré ací l’error d’un xic fatxenda que vaig conéixer, que en desembarcar en el seu iot al Marroc va cridar alegrat. “Que bell és el subdesenvolupament!”. Però em fa pensar en els que havent rebut formació en eixa illa aïllada, professionals que són l’excepció a la regla, s’afilien a les hosts ultradretanes ja que no van poder combatre el castrisme des de dins. Bon consol és llogar un iot a Eivissa i dir que els únics que donen suport al socialisme són els que viuen d’ell, manant al vell filòsof jueu alemany a l’escombriaire de la Història. Ull, jo tampoc vaig poder combatre al feixisme des de dins a Xile i vaig haver d’exiliar-me. En aquest país (i en uns altres) vaig haver de passar per la pedra dels treballs penosos i mal pagats, encara que ara soc un jubilat amb una pensió decent, gràcies a l’estat de benestar.

Els uns pels altres

L’ajuntament de Sant Vicent (Sanvi per a nosaltres, els veïns “coreans”) sempre presumeix de superàvit. Ens frig a impostos. Però no és capaç de netejar els carrers, repintar els senyals de trànsit ni de fer la vida més còmoda als seus majors. Em vaig inscriure en unes classes que es donen en el Poliesportiu (gimnàstica sènior) i vaig veure a senyors i senyores suant la cansalada en un pavelló sense climatització, a penes un ventilador i finestres obertes, amb 30 o més graus.

L’anterior govern (socialista i socis) va estar enganxant una pròrroga amb una altra en el tema de les escombraries, i l’alcalde (PSOE) va haver d’anar als tribunals. Actualment hi ha una empresa que treballa en precari amb una altra pròrroga. Així està la casa, els uns pels altres i Sanvi sense agranar. No falla els diners, falla la gestió, m’asseguren les meues fonts ben informades.

El Parc El Torrent, orgull sanvicentero, evidencia descuit i falta de vigilància. Millor no apuntar-se als lavabos sense màscara. Els jocs infantils envaïts per colles de mocosos entre dotze i díhuit anys que els converteixen en un parc d’atraccions per a disbauxats. Li vaig comentar la situació a un securata, que em va donar les gràcies i es va anar al bar..