I´veu read the news today, oh boy

Un revisa les notícies i no és el dia de la marmota, és pitjor. Perquè a la repetició pesada de temes (polítics majorment) se suma l’estupidesa dels comentaris dels opinólogos matutins, vespertins o nocturns (que són sempre els mateixos, potser es muden només de roba). De sobte, després dels enderrocs i cossos sanguinolentos en la pantalla, els esports. Però també venen esguitats. Un esportista famós s’ha estavellat amb un cotxe d’eixos que acceleren de zero a dos-cents quilòmetres per hora en un tres i no res. Un altre jove esportista cau atropellat per altres motoristes en una competició. Em ve a la ment el cèlebre tema dels fab four, Sgt. Peppers Lonely Hearts Club Band, en el qual les gents es pregunten si l’home accidentat en una carretera és una celebritat, tal vegada un lord. Però després les estrofes es desgranen de manera surrealista, perquè en el fons res importa, la banalitat de la vida i els que seguim sobre la faç de la terra, ensangonada, s’imposa. L’important, deia el filòsof francés Larruelle, no és entendre el món sinó rebutjar-lo en una espècie d’indiferència estoica.

Quant els paguen a eixos periodistes o pseudo periodistes (com Mejide, que no ho és, sinó un intrús en la professió, i s’atreveix a pronunciar eixe qualificatiu sovint) per dir bajanades a tota hora? Un sap abans que òbriguen la boca el que diran, que és més o menys el mateix que han dit ja uns altres en anteriors edicions del estupidiario nostre de cada dia.

El bodorrio

Amb les imatges del bodorrio del boss de Amazon en la ment pense en els obrers i obreres que treballen en les seues naus i que empaquen dia i nit andròmines que l’endemà molts retornaran, ja siga per defectes o per comprar de manera compulsiva. Que és del que es tracta el negoci d’aquest Bezos, que es va iniciar venent llibres en un garatge amb el capital prestat per la seua família. No és que em caiguen mal tots els ricachos, però amb aquest i altres de la casta trumpista (per conveniència mercantil) tinc una cosa personal. Perquè sé que en la furgo amazònica molts conductors porten una botella de plàstic per a pixar, perquè ni per a això hi ha temps. Però el supermillonario que es casa en segones “nàusees” a Venècia (però aquesta vegada blindant la seua fortuna) pixarà en vàter d’or, el mateix que la seua distingida esposa.

Caminador

Els joves d’ara es jubilaran amb caminador, ens diuen. Si el seu futur és fosc i penós, el seu present també ho és. Hem vist les llargues files a Santiago de Compostel·la d’estudiants a la recerca de pis. Fa anys, quan vaig viure a Canàries, moltes famílies de les illes menors, on no hi ha universitats, compraven immobles a Tenerife o Gran Canària perquè els seus fills pogueren allotjar-se. Jo vaig decidir vindre a Alacant perquè estudiara la meua filla en millors condicions d’allotjament. Per sort, gràcies al seu esforç hui és una de les poques propietàries joves. No té problemes d’ocupació per ser una treballadora qualificada en el camp de les noves professions digitals. No obstant això, malgrat que treballa des que va començar la Universitat en oficis diversos i mal pagats, li espera un futur incert gràcies a un sistema que ja arriba al seu esgotament sense que successius governs de distint signe hagen fet res més a gastar la famosa guardiola. Ens han obligat a trepitjar el palito dels fons de pensions, quina estafa, que com tot el que ens proposen com a favorable, al final és a retornar en forma d’elevats impostos.

Henry

Tengo en un altar en la meua modesta casa a l’escriptor americà Henry Miller, al qual vaig llegir sent un xic imberbe, quan la seua lectura va arribar a estar prohibida a Amèrica però celebrada a França i països nòrdics. Miller va fugir d’un Estats Units purità, on campaven Al Capone i els seus còmplices polítics però hi havia llei seca, per a viure els seus “dies tranquils en Clichy”, famolenc i sentint ereccions davant les estàtues nues de París. Vaig seguir el seu rastre pels carrerons parisencs i vaig llegir quasi tota la seua obra en francés en les llibreries que em facilitaven una certa, diguem, gratuïtat.

Hui llig, gratis per estar descatalogat a la biblioteca municipal, Henry i June, el llibre memòries de la qual va ser el seu amant a París, l’escriptora Anais Nin. Que estava casada amb un ric banquer, al qual posava adorns en la finíssima i antiga tradició gal·la del “ménage á trois”, sense cap problema, ja que era “un mari complaisant”.

En passar les pàgines en què Anais pateix per la infidelitats d’Henry, que no acontente amb chulearle els seus diners li ho gastava en putes, he pensat a retirar el retrat on el tinc posant somrient en un balancí, ja molt ancianito , amb la seua última conquesta (platònica) , l’actriu porno Brenda Venus. Però pensant-ho bé, el que posa banyes no pot o no ha de queixar-se que li’ls posen al seu torn. Amor amb amor es paga, però també al revés. Només cal retraure-li a Miller la seua afició a la prostitució, però crec que cal ser just amb personatges del passat que van viure en una època en què unes certes coses que hui es condemnen eren naturals o estava permés. No és el cas de puters que a més van pagar suposadament amb diners públics. I dels quals ara reneguen les seues antigues amigues i correligionàries feministes, que si bé és cert no tenien per què saber el que feien aquests golfs en els seus entrepiernas, tampoc devien chamuscarse les mans proclamant el seu honor.

La prostitució hauria de desaparéixer, va anar en els seus inicis ritual (“sagrada”) i practicada en temples també per homes en l’Antiguitat. En els temps actuals, en què les relacions sexuals s’han normalitzat i civilitzat, ja no té un altre sentit que la supervivència d’una explotació comercial més del sistema.

(President Sánchez: dimitisca. No espere que el tàndem PP/VOX acresca la majoria absoluta que algunes enquestes els auguren). Vosté diu que amb anar-se “no arregla res”. Cert, si ho fera ja per dignitat i conseqüència, el prestigi perdut és irreparable. Fa olor de cadàver polític, com Mazón.

La llei de la toga

Segons la Constitució la justícia emana del poble i és administrada en nom del Rei. La seua representació simbòlica és eixa dama amb els ulls embenats que significa que la justícia no distingeix entre les persones.

Però s’ha vist que els seus representants són més iguals que uns altres: fan vaga i no els descompten els seus salaris.

Per cert, vaig veure entre les files de vaguistes a un fiscal molt conegut a Lanzarote. Una revista satírica local (L’Agitador) va pagar amb una elevada multa en cridar-ho “Callaré”. Poden buscar-ho els lectors curiosos si punxen en el seu veritable nom: Pallarés.

A Xile, en el retorn a la democràcia després de 17 anys de dictadura, la justícia ha anat donant llargues de manera temorosa davant les denúncies de tortures i execucions, segons denúncia una associació de víctimes, dones. Les togues callen davant els uniformes. Però reaccionen quan veuen amenaçats els seus privilegis.