Visca el pessimisme!

Gonzalo Suárez ve a presentar un llibre en La Nit en 24 hores , pretext per a una entrevista que es fa llarga, penosa, per l’esforç del nonagenari cineasta, que manifesta una certa dificultat. El presentador acaba preguntant-li si “és pessimista”, al que Suárez assente sense vacil·lar. Xabier Fortes li rebat i li explica els seus motius, entre els quals està que l’optimisme ajuda a continuar il·lusionat per canviar les coses.

A mi, que soc pessimista des del bressol, tal vegada per un naixement traumàtic (un fòrceps va travessar el meu front) o el sofriment matern (llarg d’explicar ací) em sembla que ser optimista a la manera del periodista gallec és com tindre fe en Déu o dit d’una altra manera, és tindre la “fe del carboner”. Santiago Alba Rico, en un text de 2021 (Contra l’optimisme, CTXT, 2021) diu que “es pot viure sense esperança i ser amable, generós, ingenu, valerós, exigent, compromés”. I agrega : “De fet, crec que és l’única manera d’encarar amb dignitat i sense cinisme els temps esdevenidors”. Les dones, en general, opina, són pessimistes perquè saben que dels homes, tan optimistes i disposats a la destrucció, no poden esperar molt, quasi res. Però així i tot, és necessari tindre la ingenuïtat de cuidar al malalt, o reconstruir sobre les ruïnes. Lamentablement aquesta humanitat ingènuament bondadosa no està al comandament de la Història.

Emil Cioran, el pensador romanés francés que va escriure eixa bíblia del pessimisme, Breviari de Podridura, reivindica a Diògenes a qui anomenaven “gos” en el seu temps perquè , entre altres coses, es masturbava en públic, vivia com un indigent i es burlava dels fachendosos. Era un ecologista avant la lettre perquè només utilitzava el just i necessari per a viure. El “cinisme” (ve de kyon, gos en hel·lé) reflexionava sense il·lusió sobre la realitat humana i aquest home vell i feble era capaç d’enfrontar-se a Alejandro Magno o a Plató.

Diògenes va entrar en una mansió d’un ricacho, i li va advertir que no escopira en el sòl. El filòsof va escopir en la cara de l’home dient-li que era l’única cosa bruta que veia. Tal vegada hui escopiria a Trump o a Bezos.

Després de la catàstrofe planetària del Covid molts van proclamar que el món canviaria a millor. Vana il·lusió, com hem comprovat els pessimistes: hi ha més guerres, més contaminació, més amenaces climàtiques. La pandèmia només va servir perquè s’enriquiren els llestos i els morts passaren a l’oblit, com els 7.291 ancians i ancianes de les residències madrilenyes.

Contrariant la fe del carboner que canta les virtuts de l’optimisme està el filòsof espanyol Jorge Freire :“res com l’optimisme per a desarmar l’ànima humana i abandonar el cultiu de les seues potències”. I afig que “no hi ha esperança sense desesperança, igual que el plaer de la taula aflora quan hi ha gazuza i la valentia només sorgeix en acceptar el temor”(Contra l’optimisme, The objective, 2022).

La Vellesa

Quan un jove pensa en la vellesa es fa una idea molt errada de la seua realitat. Tant com si pensa en la possibilitat de la mort, que molts miren de reüll o fan com si anaren a viure eternament. Hi ha els qui associen la soledat a la vellesa. Podria ser, en molts casos, altres vegades la soledat no és imposada sinó desitjada. Conec a un senyor major que respira alleujat quan les seues amistats, ex parelles o descendents ho deixen en pau en la tranquil·litat de la seua llar. No és que els rehúya, no, però necessita el seu propi espai, per a somiar, al crepuscle, des de la terrassa del seu pis, contemplant el skyline de Sant Vicent, escoltant els seus programes favorits o cuinant el seu frugal menú, que a vegades comparteix amb mi amb una botella de vi. S’està quasi sempre només, es mor només. “Je ne suis jamais seul, avec dt. solitude” (G. Moustaki). El cantautor greco francés era un ancià bell, formidable, que ens va deixar als 79 anys i ens va llegar un cançoner entranyable que recordem tots els que ja som vells de mals costums (jazz, literatura, vi, etc.) i vivim (vam beure) una altra època, un altre món, perseguint les baves del diable de Cortázar pels carrers de París. Remet als lectors interessats a la cançó de Moustaki La Vieillesse : “Em convertiré en un mico vell? / Vell boig mandarí, esclerosado afectuós o rondinaire / O em concedirà saviesa?” I conclou que prefereix ser un ancià abans que “un vejestorio”. Un “arbre sec que desafia al temps, a les destralades i a les becarrades”.

No hi ha una sola vellesa, hi ha tantes com subjectes existeixen. Jo, per exemple, no tinc res en comú amb els de la meua generació, excepte algunes xacres. No jugue a les cartes, no vaig viure la dictadura franquista i la de Pinochet només tres anys. No m’he assimilat sinó en poques coses als costums de tots dos països, el natal i l’adoptiu, soc per tant, per a VOX, un candidat a la deportació. No m’interessen els bous, ni els moros i cristians, les fogueres ni les falles i menys encara els carnestoltes canaris que vaig patir dues dècades. Tampoc les festes de “cavallers” menorquines, xopades en gin i suors humanes i eqüestres. Folklore, mites i borratxeres, anyenques tradicions d’índole pagana, feudal, imperial o religiosa reconvertides en oci proletari , que passen per cultura popular .

Sanvi, com més va pitjor

Sant Vicent del Raspeig continua més brut encara. A manguerazos cosmètics intenten llavar-li la cara en les artèries principals, com L’Horta, però en deixar sense netejar les adjacents , aquestes es empuercan en una espècie de brutícia gelatinosa que fa patinar els peus dels vianants.

Paneroles, rates. Escombraries acumulades i mala herba en les voreres.

Em diu una amiga que la ciutat d’Alacant no està millor.

Un altre assumpte és la densitat del trànsit. Resulta agobiante, a moments. Sense contar que no hi ha ni un senyal viari pintat.

Fruita

Mai ha aclarit la Sra. Díaz Ayuso com fruita li agrada més. Banana, mango, fruita de la passió?

En llatí frugalis (frugal, o moderat) deriva de fruita, i es relaciona amb tot el que dona fruit o no és infructuós. Per contra, ens fa gaudir en arrancar la fruita de l’arbre. Em tem que ella sacseja el tronc amb aspror i que els pobres fruits pateixen, cauen rebentats.

La fruita és sana, bella i bona, no es mereix eixe tracte. En la llengua dels cèsars frugem facere és obrar honestament, com homo frugi o bonae frugi és un tipus honest, de bé. No crec que estiga envoltada d’ells. Ni que el seu obrar de bons fruits.

Torre Pacheco

Davant la “kristallnacht” ultra, no queda molt més que dir. Tal vegada tornar a citar a Umberto Eco, que en la seua definició del Feixisme Etern (Ur-Feixisme) va escriure: “Als quals manquen d’identitat social qualsevol, el Ur-Feixisme els diu que el seu únic privilegi és el més vulgar de tots, haver nascut en el mateix país”.