Arboricidas

“Dos perfectes idiotes”, va dir la jutge que va manar a presó per quatre anys a dos tipus que van talar el “arbre de Robin Hood” en Northumberland, prop del Muro d’Adriano, a Anglaterra. L’anècdota em fa pensar en els arboricidas que han existit en la Història, entre els quals es troben els “conqueridors” espanyols en països d’Iberoamèrica. A Xile, on vaig treballar com a periodista en el gabinet de l’Institut Forestal, un projecte de la FAO per al medi ambient, vaig elaborar llibrets i guions audiovisuals educatius denunciant la destrucció del ric bosc natiu del país pels quals combatien als aborígens en les selves del sud i posteriorment pels colons espanyols i d’altres nacions europees que van explotar intensivament la terra i van substituir els boscos per camps de cultiu.

El arboricidio continua en la península, cada estiu. L’origen dels sinistres és sempre sospitós, a vegades una barbacoa, unes altres focs imprudents i també intencionats. Anem camí a la desertització i per tant a desastres climàtics cada vegada més devastadors.

A les ciutats d’Espanya i en particular d’aquest territori llevantí els arbres escassegen i en comptes de donar refugi embruten, com ocorre en ciutats com Sant Vicent del Raspeig, on una pluja groga enganxosa contribueix a crear un mantell de brutícia i llot que es pega en les sabates, i fins i tot en les carrosseries i parabrises dels cotxes.

L’home, enemic de l’arbre, enemic de si mateix també. Gos no menja gos, però els homes sí.

Cosí Levi, escriptor jueu supervivent dels camps d’extermini va deixar dit: “Existeix Auschwitz, per tant no existeix Déu”. Existeix Gaza, per tant no existeixen ni Al·là ni Jehová, perquè totes dues deïtats no protegeixen els seus respectius pobles del genocidi i la vergonya. Existeix Alcatraz envoltat de saures, creat per eixe Trump que esgrimia la Bíblia , per a recloure i castigar els migrants. On pensaran posar el camp d’extermini el tàndem Núñez (el seu cognom matern, no el vull esmentar mai) Abascal?..

Migracions

La RAE quasi no diferencia el concepte de migració d’immigració i no obstant això són molt diferents. Umberto Eco (1932-2016) tracta l’assumpte des d’una perspectiva històrica i sociològica: “Tenim immigració quan alguns individus (molts fins i tot, però en mesura estadísticament insignificant respecte al cep d’origen) es traslladen d’un país a un altre (com els italians o els irlandesos a Amèrica o com els turcs hui a Alemanya). Els fenòmens d’immigració poden controlar-se políticament, limitar-se, impulsar-se, programar-se o acceptar-se. No succeeix el mateix amb les migracions. Ja siguen violentes o pacífiques, són com els fenòmens naturals: succeeixen i ningú les pot controlar”. Tot un poble es desplaça, a poc a poc-assenyala Eco- i va canviant radicalment la cultura del territori al qual han migrat. Les grans migracions del passat de l’Est a Oest van canviar la cultura i l’herència biològica dels indígenes. Així va passar amb les migracions de “bàrbars” , que van envair l’Imperi Romà, creant nous regnes i cultures (“romà barbàriques” o “romanogermàniques”). I el cas més notori és la migració europea cap al continent americà. Encara que programada políticament, els blancs europeus lluny d’adoptar la cultura i costums dels aborígens van crear una nova civilització, a la qual els indígenes, els que van sobreviure al seu extermini i esclavitud, es van adaptar.

El flux de Sud a Nord, deia aquest filòsof i escriptor italià, és incontenible. El planeta sencer és un territori de desplaçaments entrecreuats. El mestissatge és incontrolable. “El Tercer Món està trucant a la porta d’Europa, i entra encara que Europa no estiga d’acord”. I aventura una profecia: “Europa serà un continent multiracial, o si el prefereixen “acolorit”. Si els agrada, així serà; i si no els agrada, així serà igualment”.

Els xocs culturals podran ser cruents (“sagnants” diu Eco) i duraran molt temps. L’Imperi va tardar cinc segles a dissoldre’s. No obstant això, els racistes són una raça en vies d’extinció, com els patricis romans imperials que rebutjaven que gals, jueus i africans es convertiren en “cives romani”.

Aquestes reflexions del pensador italià pertanyen, en part, a un text que va llegir a l’Ajuntament de València , el 23 de gener de 1997 en unes jornades sobre les perspectives del Tercer Mil·lenni. Més tard les va completar i va publicar sota el títol Les migracions, la tolerància i l’intolerable”. En aquell temps, Itàlia rebia a uns dotze mil albanesos i com en anys passats alguns s’havien convertit en lladres i prostitutes, es va deslligar una intolerància salvatge que convertia als nouvinguts en el mateix. Antelo (VOX-Múrcia), De Meer i Abascal no han inventat res. Repeteixen els mateixos arguments de rebuig xenòfob.

Ull, la intolerància salvatge, germen del racisme i que convertida en doctrina va donar lloc al nacionalsocialisme d’Hitler, es manifesta amb brots violents en les masses de treballadors i lumpen més pobres. Entre rics no hi ha racisme, malgrat que en el passat, com va ocórrer a Alemanya, han articulat les seues doctrines polítiques. Però la pràctica, molt més perillosa, es produeix en els pobres.

Ricardo Dudda, jove escriptor madrileny (1992), escriu en Lletres Lliures, revista cultural mexicana de tint liberal derechoso, que això de Torre Pacheco va ser originat per “una mescla de veritats, mitges veritats i mentides” i que darrere d’aquest succés s’ha furtat un debat sobre la realitat de la immigració magrebina, particularment, que ell descriu en aquest article com d’explotació i misèria. Però afirma categòricament que existeix “un problema d’integració” i també “de delinqüència”. Diu que “si una faula té rodatge és que hi ha una preocupació darrere”. El seu avi, un militar alemany que va participar en la persecució nazi, estaria d’acord.

Democràcia

Quan em vaig veure despullat dels meus drets ciutadans (ocupació, seguretat social, etc.) pel meu acompliment en labors de comunicació en el lloc que esmente més amunt, vaig haver d’acabar els meus estudis de Periodisme i la meua sorpresa va ser gran quan vaig saber que en comptes d’entregar un treball de fi de grau la Junta Militar havia decretat, després d’intervindre les universitats de Xile, que havia de cursar obligatòriament una assignatura nova: Filosofia de la Democràcia. Més sorprenent encara va ser saber que el professor encarregat d’impartir-la era ni més ni menys que Manuel de Rivacoba, un advocat espanyol que havia passat deu anys en presons franquistes, que va fugir a Sud-amèrica i que havia hagut d’abandonar la seua càtedra en una universitat argentina quan van arribar al poder els militars. Don Manuel, pel que sembla, s’havia cansat de fugir però no d’ensenyar. Era ni més ni menys que ministre plenipotenciari de la República en l’exterior i ens va advertir des del principi que el que ens anava a ensenyar era “democràcia liberal”.

Estranya cosa en eixes circumstàncies en què l’atroç dictadura arribava fins a les aules de l’Escola de Dret, on tenien lloc les classes, per a controlar els seus continguts. La dictadura xilena es proclamava defensora d’una democràcia que havia sigut segrestada pel govern de Salvador Allèn, que segons l’extrema dreta i la democràcia cristiana -propiciadors del colp d’estat- anava a convertir a Xile en una nova Cuba socialista.

Volia , recolzat en unes certes lectures de Slavoj Zisek i d’uns altres, formular algunes definicions sobre aquest concepte. He renunciat finalment, perquè si bé és cert que, com afirma el filòsof eslové revisionista del marxisme, el límit de la democràcia és l’Estat, el problema és la relació entre la llibertat i la democràcia. La democràcia, en particular la “liberal”, no pot subsistir sense la propietat privada dels mitjans de producció, és a dir el capitalisme amb les seues distincions de classe, la seua mercantilització de la vida i el seu estrés, també la desigualtat.

Tal vegada la característica més real de la democràcia és la que pensava el psiquiatre Castella del Pi: “El millor d’una democràcia, la comoditat. No ens posa a prova en la nostra capacitat per a no ser vils ni covardes. La democràcia és, en efecte, viure còmodament”.