Vot rigorosament vigilat

Alarmat per una notícia a Xile, que anuncia possibles multes als nacionals de l’exterior que no voten en les pròximes eleccions de novembre, envie una comunicació al consolat general de Barcelona per a saber com m’afecta eixa mesura. A Xile, el vot ha sigut voluntari i després obligatori en diverses ocasions, depenent del criteri dels governants. Durant la dictadura , al gener de 1978 es va obligar a acudir a les urnes manu militari per a una curiosa “consulta” el text de la qual era : “enfront de l’agressió internacional deslligada en contra del Govern de la nostra Pàtria , suport al President Pinochet en el seu defensa de la dignitat de Xile, i reafirme la legitimitat del Govern de la República per a encapçalar sobiranament el procés d’institucionalització del país”. Els electors havien d’acudir amb la seua cèdula d’identitat, ja que els registres electorals havien sigut eliminats. En les taules es tallava una cantonada del document per a acreditar l’assistència. En l’opció “Sí que” hi havia una bandera nacional, en la negativa, un espai en negre. S’havia d’usar un llapis de grafit, la papereta era transparent , no hi havia cambres secretes, els vots nuls i en blanc s’agregaven a l’opció a favor del govern, els nos es convertien en nuls, entre altres irregularitats. Una elecció amb cartes marcades, literalment, ja que en estampar-se les empremtes digitals després de passar per un tampó entintat, molts temien ser identificats.

Entre els partidaris del vot obligatori hi ha juristes d’esquerres i de dretes, que opinen que el vot és un deure ineludible. Un dels arguments decisius va ser l’escassa participació en les eleccions hagudes en democràcia, atribuïda per l’esquerra al desinterés de les masses de ciutadans pobres, desinformats o desil·lusionats.

Finalment, el consolat m’ha informat que no he de preocupar-me ja que en estar a més de 300 quilòmetres del lloc de votació estic eximit. Els he explicat que mai he votat allí (excepte la vegada que votem a punta de baioneta i vaig marcar el No) , perquè els meus interessos estan a Espanya, on residisc des de fa 47 anys i soc nacional des de 1984, encara que sense haver renunciat a la nacionalitat d’origen. No crec que votar siga obligatori, respecte als abstencionistes de tota laya. Però si cal votar, encara que siga amb una pinça en el nas, ho faré sempre que puga.

Brecht va escriure un poema sobre els “idiotes”, l’etimologia dels quals ve del grec per a denominar als qui només s’interessen pels seus assumptes privats menyspreant la seua participació en els públics, és a dir, la política:

El pitjor analfabet

és l’analfabet polític

Ell no sent, no parla

ni participa en els esdeveniments polítics

El preu dels frijoles, el peix,

de la farina, del lloguer, del calçat

i les medicines

depenen de les decisions polítiques”.

Mentides i WhatsApp

Els WhatsApp els carrega el diable, els currículums també. Tothom esmente, ja siga per omissió o per conveniència. La vida social imposa la mentida com a reflex de defensa. Dir la veritat, ho aprenem molt precoçment, és un gran risc. Més tard, ho perfeccionem, en la vida social. Ho observe en innocents, com la meua neta. Quan era més xicoteta es chivaba si jo li donava alguna llepolia “insana” contra la voluntat de la seua mare (encara que se la menjava amb gust). Als seus cinc anys complits i a punt d’iniciar la primària, ja sap mentir. Ho haurà aprés en la convivència de l’escola infantil, qui sap.

Diu Carlos Castella del Pi que Adán va ser el primer mentider, perquè va desobeir a Déu. També apunta el psiquiatre que som diferents segons amb qui estiguem, però cal ser sempre veraç.

Els pitjors mentiders són els que es creuen les seues pròpies mentides. La mentida absoluta és la impostura: representar el que no es té.

La mentida no és un “error” involuntari. Tot malament prové d’aquest defecte, o pecat (per als creients).

Fisiognómica

Tinc en gran estima l’àlbum de Battiato , Fisiognomica. Entre grans temes d’eixe disc hi ha un que parla de les característiques físiques que denoten un comportament, una psicologia determinada per la biologia i l’herència :

“Llig dins dels teus ulls

Quantes vegades has viscut

En el traç de la teua boca

Si eres disposat a l’odi o a la indulgència

En el tret del teu nas

Si eres orgullós, fer o ben vil

Els drames del teu cor els llig a les mans

en les teues falanges malbarate o gasiveria”.

Certament, Cessara Lombroso creador de la criminologia i que es recolzava en eixes teories, que han sigut qüestionades per la ciència moderna, és una figura discutida i discutible perquè en la delinqüència apareixen altres factors de naturalesa social. No obstant això, hi ha els qui assenyalen unes certes característiques físiques (lletjor, o bellesa) com a responsables d’unes certes actuacions reprovables. Hi ha en aquests dies renou per un ex ministre que recorda al malvat dels Simpson. I diuen que la maldat es llig en el rostre.

Hi ha , per descomptat, bells i belles “sense ànima”, com en la cançó, també d’un italià. L’actor Alain Delon , un dels homes més bells de la història del cinema, va encarnar eixe tipus malvat amb rostre angèlic en moltes ocasions, com quan va encarnar al personatge de Highsmith, Ripley.

Oscar Wilde, que va crear eixa metàfora del pecat i la bellesa en El Retrat de Dorian Gray, deia que la bellesa física era una forma del geni. La seua era inexistent, però el seu talent era notori. Tal vegada per a compensar eixe desequilibri es va enamorar perdudament d’un bell jove, que el va portar fins a l’infern de la vindicta publica, la presó i l’exili.

Els lletjos delinqueixen, els bells també.

L’home, eixe embotit de dimoni i àngel, que deia el poeta xilé Nicanor Parra (premi Cervantes en 2011).

Pacient

La sanitat pública és un dels serveis dels quals pateix Sant Vicent del Raspeig. Porte dies intentant fer una cita amb el meu metge de capçalera mitjançant l’aplicació. No rebo atenció telefònica, com he sol·licitat i confirmat. Cride per a saber la raó, tal vegada el meu metge està de vacances o de baixa. Em contesta un robot, en valencià, que em convida a cridar més tard o em tallen abruptament. Continue esperant.

Tinc una assegurança mèdica privada, concedit per l’empresa on vaig treballar 25 anys, que ara m’obliguen a pagar religiosament. M’han canviat ells diverses vegades de companyia, així que les conec totes. No podria dir quin és millor o pitjor, totes estan saturades pel fet que el desmantellament de la sanitat pública impulsa als usuaris a contractar-los. Mentre pitjor estiga la sanitat pública, millor semblarà la privada malgrat els seus vicis.

A Lanzarote, la situació de la pública era encara més crítica, els pacients oncològics havien de desplaçar-se a altres illes per a rebre atenció. Només aconseguien una millor els que podien pagar-se una teràpia en centres privats peninsulars.

Em remet a la RAE :

“De llatí patiens, -entis, participi de present actiu de pati, patir, patir, tolerar, aguantar”.

I jo agregue: “Quousque tàndem?»