Xocolate del lloro

Es parla del sou dels polítics, es diu que és proporcional a la seua inutilitat i a la corrupció. S’ha convertit en un esport popular, com apuntava Hans Magnus Enzensberger en un magnífic escrit titulat “Compadim als polítics”. Tal com explica el filòsof alemany, els guanys de l’ofici polític entre prebendes i corrupteles vàries no són comparables amb unes altres, com les dels propietaris i capitostos dels mitjans de comunicació i les d’altres grups de pressió.

Existeix una espècie de consens entre dretes i esquerres en què “els polítics guanyen poc”. Tal vegada els destropopulistas , que fan campanya amb l’austeritat i les retallades, dissentisquen amb la boca xicoteta (encara que el seu líder haja viscut d’un chringuito polític) i el seu partit es finance de manera sospitosa.

Comunament, un polític no té professió. La seua vida des de l’escola ha sigut una carrera d’obstacles per a ser delegat, vocal o directiu d’associacions i organitzacions estudiantils o polítiques. El títol, obtingut o falsificat és adjectiu. La política és un ofici a temps complet, també. I per a això no és necessària una altra preparació que l’astúcia i la resiliència per a aguantar les picabaralles internes i l’acció fiscalitzadora dels adversaris i els mitjans.

Estan mal pagats els nostres polítics? Si s’ha de jutjar pel que sabem del sueldazo del Mazón, i en comparació amb el que guanyen altres servidors públics o el comú dels mortals en oficis durs i explotats com l’hostaleria i en uns altres que requereixen major preparació (títols i màsters universitaris autèntics) en les noves professions, no.

No, no és el xocolate del lloro, sinó un toblerone gegant. I el robatori, ho deia Anatole France, és qüestió de temps.

Parlant amb una amiga que milita en Més per Menorca, em diu que el que aquest país necessita és una revolució. Estem d’acord, ja ho he dit ací alguna vegada. Ho deia també Pérez Galdós en 1901, quan era congressista. El mal és que les revolucions no es fan soles i uns certs revolucionaris ho creuen així. Es desperten cada matí i se sorprenen que no haja ocorregut, i així ens va.

Frescos

En una cadena d’alimentació es publiciten productes frescos a preus ídem. Les simpàtiques marionetes dels espots esquiven fruits i hortalisses que procedeixen de la proximitat. Però en les prestatgeries de “ofertes” els fruits i hortalisses promocionades a preus baixos són les que estan a punt de caducar. Compre un alvocat calfe i el retorne de seguida, tiquet en mà. La caixera em dona l’import i em comenta que ella no compra a la botiga on treballa, ho fa “en el mercat, que és el que s’ha de fer”. Li done la raó encara que li advertisc que els jubilats no tenim ni temps ni diners suficients, ajudant als nostres familiars més joves.

El supermercat va matar al comerciant minorista a les nostres ciutats i pobles. Els mercats municipals no són una alternativa econòmica, per contra, la pretesa qualitat dels seus productes no sempre es correspon amb els seus elevats preus. Estan els comerços de verdures i fruites dels asiàtics, però segueixen la mateixa selecció de les grans superfícies: “de fora”, és a dir semi podrits, o “de dins”, més cars. Fruites i hortalisses que aniran a augmentar l’enorme desaprofitament, que segons les estadístiques aconsegueix al 32,4 per cent en aquesta rúbrica.

Els locals que van desapareixent davant l’aplanadora dels grans empresaris de l’alimentació es transformen en habitatges, davant l’especulació immobiliària a tota marxa.

Només ens queden eixos temples del consum mecanitzat, on ens entabanen amb algun vi sicilià o francés a preu rebaixat o alguna altra mercaderia exòtica, i amb els articles del basar que representen un terç de les vendes totals. Anem hipnotitzats per la música de vells èxits pop pels frescos passadissos, i despertem en la fila de la caixa amb el nostre pa de cada dia, cada dia més car i minso. Viva el capitalisme, diran alguns cubans i veneçolans. Més val un super a mà que cent cupons de racionament.

Colòmbia

Vaig conéixer a una colombiana que amb humor cridava al seu país “Locombia”. Un familiar ve arribant d’unes vacances en eixe país i la seua maleta ve plena de records agredolços. “Bells paisatges, els més bells que he vist mai”, em diu, però l’espectacle de la pobresa i l’ombra de la violència ennuvola a vegades els paisatges del viatger. Hi ha venedors ambulants de tota laya, gossos de carrer, motocicletes que transporten a famílies senceres. García Márquez no va inventar res, tot és possible en eixa terra de sagnants enfrontaments que encara no acaben. Naturalesa enlluernadora, maneres de viure i comportar-se amb naturalitat alegre enmig del desordre, que ens semblaran estranyes o pintoresques. La vida als pobles és més afable, en aparença. Les famílies, nombroses, habiten el mateix sostre sense majors estretors, encara que sense comoditats com l’aigua calenta.

D’entre els suvenires retinc un humil embolcall en paper de periòdic. És de Santa Marta, escenari tràgic d’una matança obrera narrada pel Nobel colombià en Cent anys de soledat, i parla de la mort d’un jove “mototaxista” a les mans de sicaris que després de disparar-li al capdavant “van emprendre la fugida amb rumb desconegut” (sic). S’indaguen els mòbils del crim (“ajust de comptes”) i en xarxes socials indiquen a la víctima com a autor de diversos robatoris. Una altra notícia parla del suïcidi d’una dona, professora, de 50 anys “sota la modalitat de penjament”. En la pàgina s’informa de la confiscació de 58 ratlles silvestres, espècie protegida, que anaven a ser comercialitzades a set milions de pesos la unitat (mil quatre-cents seixanta-dos euros).

Viatjar a eixos destins té l’esperó de l’aventura, encara que el viatger vaja premunido d’assegurances mèdiques, vacunes i advertit sobre el risc d’imprevistos. El turista pot ser presa fàcil per a agències de turisme amb pràctiques malicioses o incompetents. Però el canvi de moneda sol ser avantatjós (menys en un banc espanyol) i el menjar és barat i en general bona. Colòmbia, plena és de gràcia, m’asseguren, val la pena de passar del món primer al seu realisme màgic garciamarquiano.

“Següent!”

A Sant Vicent del Raspeig EU ha cridat els veïns a arreplegar signatures per a millorar la sanitat pública. Es demana el reforç de les plantilles sanitàries per a acabar amb la temporalitat, l’eliminació progressiva de l’externalització de serveis , l’enfortiment de l’atenció primària i l’accés a la sanitat sense barreres.

Per cert, a la fi vaig ser atés pel meu metge de capçalera després d’una llarga hora i mitja d’espera en la recepció del centre, ja que “no funciona res”, em diuen, i és impossible obtindre cita per altres mitjans.

La meua doctora no és candidata a Miss Simpatia. No em deriva a l’oftalmòleg (és al·lèrgica a la interconsulta), encara que li dic que a la meua edat és necessari revisar el possible avanç de cataractes. “No enviem a ningú a l’especialista per l’edat”, em respon. I després crida a través de la porta: Següenttt!.”