Slam

A Alacant, igual que en altres llocs d’Espanya i del món, tenen lloc esdeveniments anomenats Slam poetry. Aquesta modalitat, anomenada també poesia performativa o spoken word, va sorgir en bars i sales de Nova York en 1985 i la seua popularitat s’ha estés per tot el món en els últims anys. Dues investigadores, Diana Cullel i Nòelia Díaz-Vicedo, totes dues catedràtiques universitàries al Regne Unit, han dedicat un estudi a aquest fenomen (La comunicació no verbal en l’Eslam : El cas de Dani Orviz). L’anàlisi destaca la comunicació que estableix la “perfopoesía” (sic) entre l’actor i espectador a través de diferents canals, a saber: “magnituds bàsiques com el to, el mode, el ritme, el tempo, la dicció, l’accent, la impostación de la veu, la cadència, l’harmonia, el gest i l’expressió, la intenció emfàtica del vers, el volum. La càrrega de so, etc.”. Així com els poetes de l’Antiguitat, que competien en els jocs florals romans, els slamers van a la lliça sense lira i sense més que els seus versos en mètrica clàssica sovint, i un repertori de ganyotes i moviments que compassen i accentuen el seu perfomance, en temps límit de tres minuts, que és valorada per un jurat popular, és a dir els assistents a l’acte previ pagament d’entrades. Perquè encara que l’eslam no es fa amb intenció de lucre hi ha despeses d’organització.

Les estudioses del Slam poetry se centren en les actuacions del poeta asturià Dani Orviz, campió absolut de diversos certàmens, alguns de categoria mundial, en els últims anys. Orviz, en l’escenari, apareix desaliñado, entre proletari i bohemi, i fa ús d’onomatopeies i colps, espetecs de dits que estan al límit d’unes certes regles que prohibeixen la música i atrezzos.

No soc qui per a donar carnets de poesia, encara que vaig créixer envoltat de bons poetes al meu país d’origen, Xile, on a part de dos Nobeles (Neruda, Mistralenc) s’alça una pedra i apareixen com a formigues. Però reconec de seguida quan un poeta és de primera, segona o tercera divisió. De la mateixa manera en què la meua oïda entrenada per l’escolta de jazz pot distingir entre Chet Baker i un músic de carrer. I després de visionar eslams en You Tube (encara no he volgut tindre l’experiència de presenciar-los en viu) la meua opinió no és molt favorable. Tal vegada tinc prejudicis sobre aquest tema, encara que reconec que Orviz té alguns punts en Guerra, un dels seus poemes més celebrats, i frega la comèdia en Però amb Funky. No obstant això, no és comparable al cànon que continue tenint en lírica i que postula al mateix Neruda, a Octavio Paz, Aleixandre o a Gil de Biedma entre els cims poètics de tots els temps. El filòsof i escriptor francés Edgar Morin, protagonista de la vida política i cultural del S XX al seu país, analitza aquest gènere literari (Amor, poesia, saviesa, Seix Barral, 2001) i diu que “el nou no és necessàriament el millor” i que “la veritable novetat naix sempre en el retorn a les fonts”.

A favor dels slamers es pot dir que han popularitzat, portant a amplis públics un gènere en decadència, bevent dels mateixos orígens de la poesia, que en els seus inicis va ser un ritu festiu i competitiu. Salut i llarga vida a aquests aedas, alguna cosa saltimbanquis i joglars medievals, però amb intenció de crítica social, o satírica la majoria de les vegades.

Qui llig?

Llig en un diari d’Alacant que hi ha un senyor que viu al carrer envoltat de llibres que arreplega (jo faig el mateix, però llogue un sostre que m’acaben de pujar). Ignore si els llig o si simplement són un adorn en el seu estatge a l’aire lliure, en ple centre urbà. Tal vegada forma part d’eixe percentatge de lectors que assenyalen les estadístiques del Ministeri de Cultura : un 65% de la població en el seu temps lliure , contra un 34,5 que no llig mai. Els majors milloren un poc, però són les dones joves urbanes amb formació universitària les que lideren l’índex de lectura.

Les llibreries es mantenen amb prou faenes, hem conegut el cas d’una molt antiga que ha hagut de canviar de lloc i associar-se amb una altra, també molt coneguda, per a subsistir.

La biblioteca pública de Sant Vicent del Raspeig està a mitja jornada en els mesos d’estiu i les novetats són quasi inexistents. Afortunadament, hi ha algunes activitats per als xiquets. I els majors poden llegir els periòdics del dia, almenys.

En aquesta ciutat hi ha algunes llibreries que tenen literatura especialitzada. En una d’elles compre la col·lecció favorita de la meua neta (L’escola de monstres) que és per a aprendre a llegir. Són històries surrealistes, sovint amb anècdotes escatològiques (molts pets i males olors) que fan gràcia als menors. En el meu temps això hauria sigut impensable, ens educaven amb bons sentiments i pulcritud de costums i vestuari. Els monstres estaven per a la cartellera del cinema o els còmics i per als mayorcitos. Ja, amb el temps, aprendríem que els monstres amb aletes i arpes no existeixen, són senyors ben vestits de coll i corbata, també alguns amb hàbits religiosos.

Per cert, Espanya és o no és un estat aconfessional? Això de Jumella clama al cel. Una pena que eixa comarca, famosa pels seus vins, ho siga pel mal raïm dels destropopulistas. Caldria manar-los uns exemplars del llibre de l’historiador Eduardo Manzano, L’Espanya diversa perquè aprenguen que la cultura hispànica és també, en gran part, un llegat de la musulmana.

Urgències

Si la sanitat pública és un problema a Sant Vicent del Raspeig, com he vingut denunciant ací, l’atenció sanitària a l’Hospital General és eficient en Urgències. Vaig haver de comprovar-ho en visitar a una persona que va patir una síncope en la via pública. Va ser sotmesa a diverses proves, entre elles un TAC, que afortunadament no va llançar mals resultats. Els zeladors (as) van ser servicials i amables en tot moment, indicant-me el camí als boxs de la segona planta (moderns, ben climatitzats) i ajudant a la pacient fins a abordar el taxi. Igualment, l’atenció per part del personal sanitari va ser atenta i la de la mèdic molt professional. Malgrat la supressió de llits (69) el Dr. Balmis funciona.

Com a contrast, algunes localitats de la costa romanen amb les urgències saturades . No hi ha reemplaçaments suficients, assenyalen els sindicats, la qual cosa és degut a un problema estructural del sistema de salut, segons la Conselleria.