Està l’ésser humà programat per a viure en soledat? Per contra, la seua qualitat de vida, la seua felicitat depén potser d’una existència envoltada dels seus semblants? És el fenomen tan desitjat de l’emancipació un engany? Un engany profund? O es tracta potser d’una secreta drecera cap al jardí paradisíac? Ens preguntem què avorreix més l’individu, si la companyia o l’aïllament, la comunitat o l’ascetisme. Es diria, per haver-se desenvolupat en el si d’una col·lectivitat, que el subjecte sembla inclinar-se per la separació, i el cridem eufemísticament emancipació quan, amb tota probabilitat, es pretén dir alliberament, fugida, excarceració.

Eixa deliciosa fantasia de la vivència en llibertat, del trencament de les cadenes familiars, el somni de gaudir, en fi, d’un espai privat, tan merescut, tan alié a les mirades indiscretes i curioses, destinat únicament al nostre capritx; eixe supòsit dret universal a la sagrada intimitat prompte es converteix en una farsa, en una mentida descomunal. La lluenta disfressa de l’emancipació, tan fràgil, tan apòcrif, es fa miques de seguida, i entre els esquinçalls estripats apunta nua la tossuda i contundent realitat: que no podem o no sabem o no volem viure en soledat. Que enyorem, que necessitem, admetem-ho d’una vegada, les cadenes emocionals.

Però la convivència és una obra de fina enginyeria, un esport de risc extrem, una aventura vertiginosa, un agut i penetrant mal de queixal. La convivència entre éssers estranys, amb persones que apareixen puntualment en la nostra vida, fruit d’una contingència —un conegut que sol·licita un favor inesperat, un company de treball provisionalment sense sostre, un enamoriscament estúpid i passatger— resulta complicada. Ara bé, la convivència entre persones que mantenen un fort vincle sentimental és, sens dubte, una vergonyosa quimera. Sentint-nos extremadament febles i vulnerables, incapaços de reconéixer la nostra covardia o d’assumir el terror que ens inspira eixa sort de desterrament, ens hem refugiat en els dolços braços d’una llar compartida, i els monstres més feroços s’han manifestat, a poc a poc i cada vegada amb més presència, en els menors detalls. Creient trobar la cura a una soledat esborronadora, a un desesperant avorriment, ens hem abismat en el candent infern de la convivència. Amputem el braç per a sanar la granellada de la nina. Saltem, fent bells tirabuixons, de la paella al foc. Som l’ovella unflada de fastig, anhelós de diversió i companyia, que, no suportant eixe retir soporífer, eixa clausura mortificadora, obri alegrement les portes de la seua cleda a un ramat de llops famolencs.

La saviesa popular afirma que amb el frec naix l’afecte. Ah, quina graciosa sentencia. Però no hauria de matisar-se? El frec ocasional, proposem nosaltres. Perquè si el frec continu estripa els fondillos dels pantalons, molt ens temem, a la vista dels drames quotidians, que el frec permanent, entre sers estimats, deteriora inevitablement l’amor.