No hi ha un vilà sense un mestre, i tal vegada aquesta asserció podria portar la signatura de Maquiavel. Perquè maquiavèl·lica és la figura del vilà en la seua accepció de personatge de ficció que representa el mal en drames i melodrames en els quals aquest s’oposa a la figura de l’heroi. El vilà teatral, operístic o cinematogràfic ha sigut personificat amb diferents trets que han evolucionat amb el temps des dels fenotips racials foscos fins als blancs i d’ulls blaus. Justament com el tipus germànic de Donald Trump, el vilà de la pel·lícula d’Ali Abassi estrenada en el Festival de Cannes de 2024. Malgrat estar nominada per a diversos importants premis (BAFTA, Oscar i Palma d’Or de l’esmentat festival), ha passat desapercebuda i sembla que no és casualitat, ja que la mà tenebrosa del president americà arriba a tots els racons del planeta, per què no també a les grans distribuïdores i sales de cinema.

La pel·lícula ens mostra a un jove Trump en dificultats recaptant porta a porta el lloguer dels seus miserables inquilins de les porcateres construïdes pel seu pare, Fred, fill d’un immigrant alemany i sospitós d’haver pertangut al Ku Klux Klan. A causa de la seua provada discriminació racial en el lloguer d’aquests habitatges en el barri de Queens (Nova York) degué enfrontar un procés judicial i ací és quan entra en escena el mestre de vileses del seu fill Donald, que requereix per a la defensa dels seus interessos a l’advocat Roy Cohn, responsable de l’execució del matrimoni Rosenberg i capdavanter de la ultradreta més temible de l’era McCarthy, coneguda com El segon Terror Roig. Aquest advocat, deixeble de Maquiavel, ultraconservador i “patriota americà”, li ensenya a l’hereu de l’imperi immobiliari les tres màximes que seguirà rigorosament en la seua vida : “Atacar, atacar sempre, no admetre mai un error i cantar sempre victòria, encara que estiga derrotat”.

Així s’entén molt bé el desenvolupament posterior de la vida d’aquest engendre demoníac, imatge icònica del neofeixisme capitalista. Anem veient com el xaval maldestre es converteix en un dandi atildado i triomfador de la mà del seu mestre de trapacerías. Al qual abandona sense remordiments quan aquest cau derrotat per la malaltia i el descrèdit. Roy Cohn era homosexual i no va tindre empatx a extorquir a altres homosexuals en importants posicions per a encimbellar al seu pupil, eximint-li d’impostos i ajudant-lo a escalar fins a la cúspide, simbolitzada per la Torre Trump en el cor de Nova York.

La vida conjugal de la primera relació marital de Donald Trump també és vista en aquest exercici de dissecció anatòmica d’un personatge fosc, brutal i corrupte com a pocs, que viola a la seua pròpia esposa en una arrancada de violència venjativa. La seua esposa, Yvana, a la qual menysprea per haver-se operat dels sins a instàncies seues, li diu que està “gros i calb”. Pel que a continuació ell se sotmet a una intervenció estètica.

El vilà es reconeix a si mateix sense pudor com “un assassí”, dient que ho és amb orgull. “És cosa de genètica, ho soc i això significa que soc un triomfador, no una víctima, un perdedor, com són els altres”. També manifesta el seu desinterés per la política, ja que ell sap que “tots són uns ineptes i corruptes”, als quals ell sap manejar al seu gust per a salvaguardar els seus interessos, que són, en la seua opinió, coincidents amb eixa Amèrica que vol “fer gran una altra vegada”.

Les similituds entre aquest monstre creat per un advocat sense escrúpols recorda al de Mary Shelley, una horrible criatura que no coneix l’amor i que acaba assassinant a la família del qual li ha donat la vida i la seua espantosa força sinistra. Trump és el monstre de Frankestein del nostre temps.

Recomane als qui puguen i vulguen conéixer més sobre aquest immund personatge real que visionen aquesta pel·lícula. Imprescindible en aquests moments en què el món s’estremeix davant aquest geni del mal engendrat pel pitjor del sistema capitalista.