Entorn de la celebració del Dia Internacional de la Dona, Casa Mediterráneo en col·laboració amb l’associació Clàssiques i Modernes per a la igualtat de gènere en la cultura va convidar a Laura Freixas, una de les veus més influents de les lletres espanyoles per les seues obres i estudis sobre la dona en la literatura, al seu cicle ‘Dones i el Mediterrani’ el passat 6 de març.
A més del seu treball narratiu, que inclou col·leccions de relats, novel·les, assajos i autobiografies que han aconseguit notable èxit especialment entre les lectores, Laura Freixas ha desenvolupat una intensa labor com a estudiosa i promotora de la literatura escrita per dones. Des de 2001 és columnista en La Vanguardia i exerceix com a professora, conferenciant i escriptora convidada en nombroses universitats espanyoles i estrangeres, especialment dels Estats Units.
Laura Freixas ens va concedir una entrevista en la qual ens aporta la seua visió sobre la situació de la dona en la cultura i, en particular, en la literatura, estretament lligada a la seua posició general en la societat.
Pregunta: Vosté que ha dedicat profusos estudis i assajos a la presència de la dona en la literatura, creu que les escriptores han estat invisibilitzades al llarg de la història?
Resposta: No tant com creem ara. Seria falsa la idea que les dones mai havien participat en la literatura fins a l’actualitat. Aquesta és la imatge que tenim, que en el passat no hi havia dones i ara n’hi ha, però no és veritat. N’hi ha en totes les èpoques, però després no són recordades. Aqueix és el problema.
P: En països com els Estats Units des de fa dècades hi ha estudis universitaris dedicats a la dona, coneguts com Women’s studies. Aquest tipus d’estudis ha arribat a Espanya o encara estem per darrere?
R: Anem per darrere, sí. Efectivament, als Estats Units hi ha Women’s studies i Gender’s studies des de fa molts anys, la qual cosa d’una banda és positiu, però d’altra banda manté la divisió entre una cultura suposadament universal, que realment és masculina, i una cultura creada per dones, que es manté com una raresa, com un gueto o alguna cosa apartat del general. I el que cal fer és integrar a les dones en el relat, perquè realment existeixen, estaven i estan.
P: En els llibres de textos de les escoles espanyoles estan incloses aqueixes dones apartades del relat o encara queda molt per fer?
R: Mancada tot per fer. La presència de dones en els llibres de text és d’un 13%. Això ho ha estudiat un grup de la Universitat de València amb els llibres de l’ESO, encapçalat per Ana López Navajas, que és una investigadora molt bona. I efectivament aqueixa és la conclusió, amb l’agreujant que quan els llibres parlen de les èpoques recents no hi ha més dones.
P: Farà falta que els autors dels llibres de text tinguen interés per actualitzar les dades i incloure a aqueixes dones que mereixen estar en els llibres.
R: Sí, en el relat històric i en la representació cultural en general estan absents les dones. Jo solc començar les conferències posant un exemple molt ximple, que és el dels Barrufets. Els Barrufets són quasi tots personatges masculins i des de xicotetes i des de xicotets ens acostumen al fet que en la realitat hi ha dones i homes, però en la representació d’aqueixa realitat les dones han desaparegut. Llavors, ens acostumem a això perquè després dels Barrufets ve Astérix, després els llibres de text en els quals no hi ha dones, la Conferència Episcopal, la Reial Acadèmia… i, fins fa poc, els governs. L’exclusió de les dones és alguna cosa que naturalitzem des que som xicotetes i xicotets.
P: Encara que les dones han conquistat molts espais, quant queda per a aconseguir la plena igualtat?
R: Queda molt i a més la igualtat no és alguna cosa que es produeix automàtica ni espontàniament, sinó que cal estar sempre vigilant i reclamant-la.
P: En l’actualitat, a Espanya estan proliferant certs discursos i expressions radicals amb els quals moltes dones no se senten identificades. Aquest corrent pot perjudicar la causa feminista en general?
R: A quines expressions et refereixes?
P: Per exemple, he arribat a veure en Twitter vídeos de xiques joves orinant a la meitat del carrer com a acció reivindicativa.
R: És veritat que hi ha una voluntat de ser feministes que a vegades no va acompanyada per una consciència de què és el feminisme i el que ha sigut al llarg de la seua història. Això hauria d’estar més present a l’escola i en la societat: saber què és el feminisme.
És com si volguérem ser ecologistes i no tinguérem en compte totes les investigacions científiques que hi ha sobre l’estat del planeta i que ens posàrem a fer ecologia sense saber si el que hem de fer és tancar una aixeta, no agafar un avió, prohibir una determinada font d’energia… Cal tindre en compte que el feminisme té 300 anys d’història i cal estudiar aqueixa història per a saber què és el que ha volgut i vol el feminisme.
P: Vosté va coordinar una antologia de relats d’autores espanyoles contemporànies titulada ‘Madres e hijas’ en 1996. Com va sorgir la idea d’aquest llibre? Recopila relats que eren poc coneguts?
R: La idea d’aquest llibre sorgeix quan jo, que tota la vida he llegit sobre les coses que vivia, perquè hi havia una literatura que em parlava d’això -abans de viatjar per primera vegada a França ja havia llegit literatura francesa i abans de decidir que volia ser escriptora havia llegit novel·les els protagonistes de les quals eren persones que volien ser escriptors, etc.- quan vaig ser mare vaig voler llegir literatura sobre ser mare i em vaig adonar que no hi havia. Llavors vaig començar a sospitar el que després he estudiat i he confirmat i és que la literatura no recull les experiències de les dones.
El cas de la maternitat és el més extrem i més clar, però en general la literatura recull les experiències dels homes i no les de les dones. Per exemple, la literatura de guerra ens parla de la guerra que fan els homes i no de la viscuda per les dones. Vaig començar a investigar i vaig trobar que hi havia algun llibre estranger, concretament anglés, sobre mares i filles, però existien molt pocs. Si jo vull llegir sobre la Guerra Civil espanyola tinc una bibliografia de centenars i milers de llibres i si vull llegir sobre l’embaràs i el part, la infertilitat, l’avortament, la criança, etcètera, etcètera no hi ha literatura, només llibres pràctics.
Llavors, vaig descobrir que hi havia molt poca literatura, que aqueixa literatura era molt recent i que l’havien escrita dones. Arran d’això em vaig adonar que era molt important que les dones escriguen, que facen cinema, art, narren la història, etc. perquè reflectiran les experiències de les dones. I aqueix llibre anglés, que era una antologia de literatura sobre mares i filles em va donar la idea de fer el mateix a Espanya. Havia d’haver-hi moltes dones que també notaven aqueix buit perquè el llibre va ser un gran èxit.
P: Sí, porta diverses edicions.
R: Porta quinze, em sembla.
P: ‘A mi no me iba a pasar’ és el seu últim llibre, escrit en clau autobiogràfica. Crec que moltes dones ens podem sentir identificades amb aqueix títol.
R: Riures. Crec que sí.
P: Què és el que vosté pensava que no li anava a passar i finalment li va passar?
R: Com moltes dones modernes i feministes, jo creia que la desigualtat i el trobar-se discriminada, confinada en un paper d’esposa, mare, cuidadora i subordinada al marit era alguna cosa que ocorria en el passat o a altres dones menys modernes i preparades que jo, però que a mi no m’anava a passar. I en aqueix llibre vaig comptant de quina manera, sense donar-me molt de compte i per què motius, em vaig anar trobant en aqueix paper de cuidadora, mestressa de casa, persona que està en la llar… en detriment del meu propi desenvolupament i la meua pròpia carrera.
També vaig entendre, i el reflex en el llibre, que no solament som víctimes de circumstàncies externes o de la pressió dels nostres marits, per exemple, sinó que hi ha una part en la qual som còmplices també. Col·laborem amb aqueix estat de coses i crec que ho fem perquè el que les dones fan i aporten és alguna cosa que resulta necessari i si no ho fan els homes ho fem nosaltres perquè ho valorem i ho apreciem, com és per exemple, la cura. Algú ha d’estar present a la cura i l’educació de les xiquetes i els xiquets. I la societat afavoreix que els homes no ho facen i que nosaltres ho assumim, però per això paguem un preu molt alt.
‘A mi no m’anava a passar’ porta cinc edicions ja. Moltes dones m’escriuen per a donar-me les gràcies i dir-me que s’han sentit identificades, que s’han entés millor i que li ho regalaran a les seues filles. Crec que les dones educades en una societat que proclama la igualtat, que diu ser igualitària, que té lleis igualitàries, no entenem com ni per què mecanismes podem ser discriminades i, no obstant això, la igualtat és només formal. El patriarcat és una cosa molt antiga, que està molt arrelat en la societat i en el nostre propi inconscient, de manera que és molt difícil escapar a això.
P: La confusió pot haver-se d’al fet que la situació és difusa.
R: Això és. Intentes entendre i localitzar el teu malestar i la teua sensació d’injustícia -a mi em passava i l’explique en el meu llibre-, però no saps molt bé quin és exactament el problema. L’educació que hem rebut ens espenta a fer això que ara es comença a cridar -per sort se li està posant un nom- “el treball emocional”, que és intentar encarar els problemes d’una parella, preocupar-te de si algú del grup de la família o amics està trist o deprimit, organitzar un sopar de Nadal procurant un bon ambient, portar al teu fill al psicòleg… Tot això és una càrrega que assumim nosaltres perquè ens han educat per a això i a més algú ho ha d’assumir.
Assumim moltes coses que s’han d’assumir, però que no s’expliciten. Les assumim perquè algú les ha de fer, perquè no seria possible viure sense que ningú ho fera, però nosaltres paguem un preu i ningú el reconeix com un treball, que és el que és.
P: La sobrecàrrega és tant física com emocional.
R: Exacte, una altra cosa que he entés és que el treball de les dones no consisteix només a planxar i cuinar, sinó també a consolar a la teua filla quan plora… en tasques no es poden delegar. Si es tractara només d’encarregar-se del calendari de vacunes, podries pagar a algú perquè s’ocupara d’això, però escoltar al teu fill, tindre converses amb ell, preocupar-te si detectes que no està bé… d’això els homes es desentenen. Però no és una qüestió que els homes siguen egoistes i les dones, cuidadores. Hi ha coses que la societat ha de fer i la parella ha de fer, però els homes estan educats per a no fer-les i tota la societat al voltant ajuda al fet que aquests no les facen i les fem nosaltres.
Aleshores, hi ha una part psicològica, que ve de la nostra educació i socialització, i una altra part que és objectiva. Per exemple, els horaris de les guarderies i dels treballs no coincideixen. Les guarderies acaben a les quatre i els treballs a les set. Aquest és un exemple d’una cosa real que no depén de la teua educació o psicologia, és un problema que cal resoldre. I com els homes tenen els treballs millor pagats, racionalment el lògic és que siguen les dones les que renuncien al seu treball perquè la seua parella perd menys i això és una cosa terrible que repercuteix en nosaltres. La solució actual és molt injusta per a nosaltres, perquè els qui renuncien en part -afortunadament ja no al cent per cent com les generacions anteriors-, als seus propis projectes i a la seua autonomia professional, econòmica i vital són les dones.
P: La solució podria donar-se ampliant els horaris de les guarderies, avançant els horaris d’eixida dels treballs, permetent que en cas de malaltia d’un fill tant el pare com la mare pogueren quedar-se a casa sense por de ser penalitzats en el treball.
R: Per a això ha d’haver-hi més dones fent les lleis i dirigint empreses, perquè si no, els homes continuen legislant i prenent decisions per a homes en un món basat en el supòsit implícit, que ningú explicita, que el treballador, el ciutadà o el polític té sempre a una dona a casa. Et recordes quan es va debatre farà un parell d’anys, quants dies calia donar de baixa en cas de defunció d’un familiar? Es va estar discutint passar de tres dies a un.
Bé, que muira algú en una família és un terratrémol i si s’està dient que el treballador no li dedique més d’un dia a això és perquè es dóna per descomptat que hi ha una dona a casa que és la que s’ocuparà de fer el duel, de desmuntar la casa del mort i tota la resta. És a dir, que tota aqueixa part de les cures, de les relacions personals i l’emocional s’està negant com si no existira, però realment es pot negar perquè hi ha dones que s’ocupen, això sí, en detriment de la seua autonomia i del seu propi projecte vital. Es dediquen a ser la rereguarda perquè aqueixa avantguarda masculina puga avançar.
Un llibre que acabe de llegir que es diu ‘La dona invisible’ compte molts exemples de com els homes, que són els que prenen les decisions, les prenen sense tindre en compte a les dones. I un exemple que posa és el d’una alta executiva de Facebook que quan es va quedar embarassada, es va adonar que aparcar el seu cotxe en l’enorme aparcament de l’empresa i recórrer centenars de metres amb la seua panxa de huit mesos era molt dur i que ningú havia reparat en això. Llavors va ser ella la que va acudir a la direcció i va proposar que calia deixar una zona de l’aparcament pegada a les oficines perquè aparcaren les dones embarassades.
Fixa’t, hi ha places d’aparcament reservades per a persones que van amb crosses o cadira de rodes que els permeten aparcar en llocs més còmodes. Per què no n’hi ha per a dones embarassades? Quan estàs de set mesos o huit, intenta aparcar en el seu lloc estret, on no pots quasi ni obrir la porta, i després en un centre comercial recorre un munt de metres fins a l’ascensor… Per què això no està previst? Perquè els legisladors i els polítics no veuen a les dones. Em recorda a una frase de Rosa Regás que diu: “Els homes no és que no ens vulguen, és que no ens veuen”.
P: A més, està el problema afegit de reenganxar-se al món laboral quan s’opta per dedicar-se a cura dels fills quan són xicotets.
R: Això és alguna cosa que encara no està resolt. I no s’esgota en les 16 setmanes de baixa. Està molt bé que les 16 setmanes siguen per a pares i per a mares, però és que ocupar-se d’un xiquet o una xiqueta no són 16 setmanes, són 16 anys.
P: I si no es disposa de suficients recursos econòmics…
R: Qui s’ocupa? És alguna cosa que ha d’assumir la societat, perquè la societat ho necessita, i no obstant això al final ho assumim nosaltres, mitjà volent i mitjà sense voler. D’una banda estem contentes, però d’altra banda és molt injust que ho assumim només nosaltres i paguem un preu que es tradueix en dependència econòmica respecte a les nostres parelles, en exclusió del mercat laboral i en renúncia a les nostres ambicions i projectes professionals. Això és el que jo explique en el meu llibre comptant el meu propi cas.
P: En llegir-ho, moltes dones que estiguen passant per aqueixa situació poden sentir-se identificades i trobar cert consol.
R: Sí, a més, quan ho lliges ho veus més clar i ho entens millor que quan l’estàs vivint.
P: Com abans comentava, les dones aporten les seues experiències i el seu punt de vista com a tals a la literatura, però es pot parlar d’una literatura de dones?
R: Hi ha una literatura de dones, com hi ha una literatura d’homes. Les dues formen part de la literatura en general, però els seus punts de vista i les experiències que compten són diferents, igual que existeix, per exemple, una literatura de la I Guerra Mundial, que és tan bona, dolenta o regular com la literatura d’una altra època, però que concretament reflecteix les experiències dels qui la van viure. O igual que hi ha una literatura anglesa, que és diferent de la literatura dels Estats Units; o hi ha una literatura de la Generació del 98. És a dir, forma part de la literatura? Sí, però reflecteix l’esperit d’una època, unes preocupacions pròpies d’una determinada circumstància històrica…
Amb les dones passa el mateix, però no cal pensar que hi ha una literatura sense adjectius, que casualment és la que fan els homes, i després una literatura específica, només de dones i només per a dones, que és la que fan elles. El que passa és que aqueixa idea que hi ha una literatura general, que és la dels homes, i després una literatura particular, que és la de les dones, no és més que el reflex per al cas de la literatura d’una idea general que és la base de la ideologia patriarcal, segons la qual el vertader ésser humà és l’home. És a dir, l’home encarna tota la humanitat, expressa tota la humanitat i el que fa concerneix a tota la humanitat i, en canvi, les dones són només una part marginal de les experiències humanes.
Tan humana és la guerra com la maternitat. Jo mai he viscut una guerra i no obstant això sí la maternitat i escric sobre el que he experimentat. De fet, els homes també escriuen sobre el que han viscut i la prova és que al llarg d’una llarguíssima història de la literatura pràcticament no han escrit sobre la maternitat. Han escrit sobre personatges de mares, vistos des del punt de vista dels fills, però sobre l’experiència de la maternitat, de quedar-se embarassada o no quedar-se, de tindre fills, de no tindre’ls, de com criar als fills, etc. etc. no, perquè no és la seua experiència. Igual que han escrit sobre la guerra i no han comptat les violacions de guerra; o igual que han escrit sobre prostitució i no sobre les experiències de les prostitutes.
P: La literatura feta per dones està dirigida als lectors en el seu conjunt, sense distincions de gènere, però qui la lligen?
R: Les escriptores no escriuen només per a lectores, igual que els escriptors no escriuen només per a lectors, el que passa és que estem en una societat patriarcal on el femení es considera marginal i de segona classe i, per tant, els homes en general no lligen molt a dones. Les dones les llegim perquè busquem el reflex de la nostra pròpia experiència i els homes busquen també en els homes el reflex de la seua pròpia experiència. Nosaltres escrivim per a tothom, de fet, ens lligen dones molt més que homes, però això no és un problema nostre, és un problema dels prejudicis de la societat.
P: Aleshores, si els homes llegiren més a les dones les entendrien millor?
R: Exacte, llegiu a les dones i les entendreu millor. Nosaltres a ells els entenem més perquè els llegim i s’estan expressant tot el temps. Per exemple, qui opinen en la premsa? Hi ha molts estudis sobre això i els qui opinen són molt més homes que dones. Els qui tenen veu en general són molt més els homes. Qui expressen la veu de l’Església? L’Església se suposa que són els fidels i les fidels i no obstant això els qui expressen la seua veu, els qui fan els sermons, els comunicats de la Conferència Episcopal, El Vaticà… són solament homes. En general, en la política això ha canviat gràcies a les quotes, però qui expressa l’opinió dels empresaris? Els empresaris homes.
P: Les quotes són necessàries mentre no hi haja una situació d’igualtat?
R: Efectivament, perquè és la manera que hem trobat de corregir la desigualtat.
P: Clàssiques i Modernes per a la igualtat de gènere a la cultura és una associació que vosté va fundar, de la qual ara és la seua presidenta d’honor. En el camp de la cultura, hi ha una inequidad manifesta?
R: Sí. Són dones en la seua majoria els qui estudien les carreres relacionades amb la cultura; és a dir, entre els llicenciats en Filologia, en Història, en Belles arts, etcètera, les dones són majoria. També són majoria entre els qui lligen llibres, van als museus i al teatre. Són majoria els qui reben la cultura, però no són majoria entre els qui creguen la cultura -estan per davall de la meitat-, i sobretot els més influents són homes: els directors dels museus, els que formen la Reial Acadèmia, els que reben els principals premis, els més coneguts, els autors que estan en les lectures obligatòries de les escoles…
No és un món igualitari, sinó un món en el qual es donen els gràfics en tisora, la qual cosa vol dir que hi ha més dones entre els qui es llicencien i menys homes; després, quan anem al doctorat hi ha menys dones i més homes; i al final, quan ens fixem en els càrrecs directius, l’eix dels homes es dispara. Per exemple, els homes són molt minoritaris en la carrera d’Història de l’Art i, no obstant això, els directors dels grans museus són tots homes.
Nosaltres volem contribuir a una cultura on hi haja més igualtat, no solament perquè això és una reivindicació legítima dels qui ens dediquem professionalment a això, sinó perquè la cultura que estem creant ha de ser un espai on tota la ciutadania tinga veu, on no escoltem només la veu dels homes heterosexuals blancs i de classe mitjana, que és el que està passant.
P: Quin tipus d’activitats desenvolupa l’associació per a aconseguir aquests objectius?
R: D’una banda, duem a terme labors d’investigació, consistents a buscar les dades i posar en relleu que hi ha una desigualtat quantitativa molt important. A la vista no està i no obstant això és molt fàcil de veure. Per exemple, les pel·lícules espanyoles que s’estrenen a Espanya són dirigides per homes en aproximadament un 90% dels casos. Hi ha una desigualtat molt flagrant, que curiosament no s’ha percebut durant molts anys. Ha existit aqueix mite que la cultura és un camp on hi ha igualtat, llibertat i progressisme quan, de fet, hi ha una profunda desigualtat.
Aleshores, una cosa que fem és buscar les dades i assenyalar-los. Per exemple, durant molt de temps alguna cosa que ha fet Clàssiques i Modernes ha sigut escriure als jurats dels premis nacionals que concedeix el Ministeri de Cultura, com el Premi Nacional de Belles arts o el Premi Nacional de Poesia, i dir-los: “En els 30 anys que fa que existeix aquest premi només s’ha premiat a tres dones”, per exemple. Perquè es pregunten per què.
Aqueixa és la part crítica i quantitativa, però després hi ha una altra més positiva, creativa i de propostes. Per exemple, fem molts cicles de conferències sobre dones importants del passat, que han sigut oblidades. Aquesta setmana [per la passada] he inaugurat a Bilbao un cicle que dirigisc, organitzat per Clàssiques i Modernes, que es diu ‘Rebels i Revolucionàries’, on oferim conferències sobre dones que han tingut un paper molt rellevant en la Revolució Francesa, en la Revolució Russa, en la II República Espanyola… Això que hauria de fer l’escola, ho fem nosaltres.
També vam tindre la iniciativa de crear el Dia de les Escriptores, juntament amb la Biblioteca Nacional i una associació d’empresàries anomenada FEDEPE. Se celebra un dia de l’any, ara anem per la quarta convocatòria, a mitjan octubre, en el qual fem una lectura pública de textos de diferents escriptores i llegim fragments d’un minut i mig que tenen un tema en comú, com pot ser el poder, l’amor… Ha tingut moltíssim èxit. Ho vam fer per primera vegada a la Biblioteca Nacional i ara es realitza en universitats, teatres, llibreries, biblioteques… d’Espanya i d’alguns països estrangers, sobretot d’Amèrica Llatina.
P: De fet, el Dia de les Escriptores es va celebrar l’any passat a Casa Mediterráneo, amb la participació de l’escriptora Rosa Regás i la cantant i compositora Carmen París.
R: Sí, i es va fer també en les Corts Valencianes. A més, tots els anys dirigisc un cicle de pel·lícules a la Sala Berlanga, que és de la Fundació SGAE a Madrid, per a la qual trie un tema que té a veure amb les dones, com a ‘Mares i filles’, ‘Amigues’, ‘Mestres i deixebles’, ‘Les dones i el poder’. Busque pel·lícules espanyoles sobre aqueixa temàtica, les projectem, les comentem i això ens serveix per a visibilitzar l’experiència de les dones.
Comentarios