Cada persona té les seues preferències, les seues rareses, els seus prejudicis, el seu pedacito exclusiu i intrínsec d’idiosincràsia, però podria dir-se que, d’un mode general, tots compartim alguna inclinació. Predileccions estrambòtiques, a vegades, que ens defineixen com a societat. En particular, assenyalarem una grotesca afició: dedicar un temps preciós a visitar el tanatori. Per a determinats individus, costa assimilar-ho, resulta un passatemps molt més grat que aventurar-se sobre la bicicleta munte a dalt un diumenge. No sols evita un posar-se els calcetins perduts de greix: pel que sembla, i és necessari escoltar aquest tipus de coses de primera mà per a poder creure-les, la visita al tanatori posseeix cert encant enigmàtic.

El vestuari negre estilitza, és un fet irrebatible. És com si perdera un eixe llast dels cinc quilos durant la nit, un absolut episodi de bruixeria estètica. Una camisa fosca proporciona un port d’atractiva serenitat, un aire renovat, juvenil, un no sé què de bella dignitat, de sensual componiment. De no conferir una estampa de veritable espantall —per ser completament extravagant—, un bon barret de vaquer afegiria al conjunt una elogiosa i admirable sensació. Fins i tot un revòlver i un parell de flamants esperons, ens atreviríem a suggerir. Com més refulgent la sabata, com més acharolado, tant més emotiu, tant més sentit, millor lluirem brindant el condol. Els malalts, que eixa trista jornada vaguen d’un costat a un altre amb el cap cot i la mirada obliqua, en el primer que reparen, per damunt de qualsevol altra consideració, és en el llustre de la sabata, d’ací la necessitat, la conveniència, el detall, el saber estar.

Existeix, en un enterrament que es pree, una atmosfera teatral de primer ordre. Es vigila acuradament el gest, la tesa mesura; s’assaja el semblant commogut, la frase perfectament entonada, intercalada amb precisió en l’instant exacte: «No som ningú, Juanito». «Mira-ho, el pobre, si sembla que està adormit». Es dosifiquen les tos, es gradua adequadament el volum de la conversa en segons quins racons de la sala, s’encadenen meticulosament els sospirs. Depenent de l’habilitat, de l’adobat que estiga un en aquests circs de pomposa tragèdia, s’alterna oportunament el murmuri afectuós al costat de l’oïda i l’encaixada ferma però no exempt d’una certa tendresa. El colpet lleuger en l’avantbraç, la carícia casual en la base del coll, la mà recolzada lleument en el muscle, un bes suaument abandonat en la galta… Es respecta, fil per randa, fins a l’última indicació del guió, per insignificant que siga. Se cenyeix un a l’esquema de la comèdia i no es trau el peu de la ratlla.

Ens obstinem a argumentar i a convéncer-nos que el final ineludible de la vida, en la seua transició al més enllà, a eixe món millor, no és una altra cosa que un procés embolicat en la més pura naturalitat. No obstant això, paradoxalment, cobrim aquesta suposada naturalitat amb els més singulars i ridículs artificis. I ens recreem, al nostre pesar, en el malaltís gaudi d’eixes cerimònies patètiques tan embargades de fariseisme, tan revestides d’elegant tristesa.